diumenge, 29 de juliol de 2012

EL FANTASMA DESTACAT: EL BOTXÍ

El d'avui no és un fantasma... és... un personatge popular (o més aviat impopular!) de Barcelona que en va crear molts, de fantasmes!




En el tètric carreró sense sortida del Pou Dolç se sap que el botxí instal·lava la seva barraqueta de macabres «souvenirs de sentenciat», per a ús i gaudi no només dels bruixots i nigromants de la ciutat, sinó de tots els barcelonins que, en aquella època, eren molt propensos a creure en les virtuts màgiques d’aquestes «relíquies». 
Eren singularment estimades les mans del reu, que el botxí solia amputar-li abans del suplici, recitant fórmules especials que les convertien automàticament en amulets. Val a dir que si no ho feia ell, aviat algun atrevit s’acostava fins a la forca per emportar-se’n aquest tros, o qualsevol altre, del cadàver o dels seus vestits.
També es tenia al botxí per un bon sanador, atès que tocava personalment els enforcats, la qual cosa es considerava de bon auguri. Per aquest motiu, just després de les execucions, malalts de tota mena hi acudien per a ser tocats per les seves mans. En paral·lel, i amb aquest esperit de contradicció tan propi del gènere humà, l’anomenat eufemísticament Mestre de les Obres Altes era tractat amb menyspreu i amb mostres de repugnància pels ciutadans als quals servia. 

No se li permetia vestir robes talars, atès que aquestes proporcionaven una distinció que ell no mereixia, i se’l forçava a identificar-se amb una divisa que consistia en una sivella en forma d’escala d’argent incrustada al barret. 
Quan exercia el seu sinistre ofici anava gairebé despullat, per evitar que els condemnats, en la seva agonia, poguessin agafar-se-li a la roba.
El botxí de Barcelona tenia la seva pròpia patrona, i un cop acomplerta la seva trista funció solia anar al convent del Carmeoferir-hi ciris ben grossos, un per a cada reu, mentre resava oracions per a les seves ànimes.
La seva modesta caseta es trobava a la plaça del Rei; i quan moria era enterrat en un panteó especial del Cementiri dels Penjats –que també visitarem–, atès que es creia que no tenia dret a reposar en cap altre lloc que no fos a prop d’aquells que ell mateix havia ajusticiat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada