divendres, 30 de març del 2012

EL FANTASMA DESTACAT: LA CASA DE L'AVEMARIA

Una casa fantasma en plena zona "guiri"! Si és que a bcn tenim de tot...

Contemplant la impressionant façana del Palau Güell, situat al número 9 del carrer Nou de la Rambla, hom es pregunta quin tortuós i sinistre esperit va impulsar el noble Joan Güell i Ferrer a adquirir el solar en el que aleshores era un llòbrec i misteriós paratge, amb fama de ser centre de bruixeries i espiritismes. I quin anguniat i tètric ànim inspirà Antoni Gaudí les torturades i delirants formes de l’edifici on, sens dubte, els espectres de l’indret deuen retorçar les seves etèries figures.
Unes passes més enllà, on el carrer fa cantonada amb el de Lancaster, es pot veure encara la que fins a principis del segle XX va ser anomenada Casa de l’Avemaria.
Es tracta d’aquest senzill edifici de pisos, amb balcons reixats, que un dia algú va pintar de tons roses i blancs, potser amb la intenció d’allunyar-ne, amb una mà de pintura més o menys encertada, la sinistra fama.
La gent deia que de nits en sortia la Por; que se sentien en els ecos de les desertes estances cops secs de procedència desconeguda i arrossegament de cadenes. I les nits de lluna plena tot l’edifici semblava misteriosament envoltat d’una boira sobrenatural, una mena de vapor gris a penes lluminós, que l'amortellava.







Era tant el temor que inspirava, que reputats exorcistes hi acudien a resar oracions, la qual cosa li valgué el curiós nom de Casa de l’Avemaria. Es veu que aquests exorcismes tenien la virtut de fer remetre temporalment els fenòmens; però em consta que si durant un temps s’abandonaven, les manifestacions sobrenaturals s’avivaven, per bé que més tènuement.
Es creu que va ser a còpia de conjurs i d’avemaries que finalment van deixar de produir-se fins a esvair-se del tot.

dissabte, 10 de març del 2012

EL FANTASMA DESTACAT: EL BAGULAIRE DE MORTS

Antigament, els fabricants de taüts eren coneguts pel romàntic nom de Bagulaires de morts. Aquesta història va d'un d'ells...

En el sòrdid i obscur carreró Bertrellans, amb antiquíssimes cases i magatzems, es va instal·lar el primer bagulaire de morts de Barcelona. És a dir: el primer fabricant de taüts prêt-à-porter. Fins ales hores, les caixes de morts eren construïdes pels ebenistes, i solien ser de fusta sense tractar, amb una creu negra pintada sobre la tapa.
Darrera d’aquest primer «especialista» en van arribar d’altres, i aviat la competència va ser tan gran que quan s’ensumaven que algú era a punt d’estirar la pota, corrien cap a casa seva amb un catàleg de taüts sota el braç. El màrqueting era tan ferotge que entre alguns bagulaires es va posar de moda ficar dins les caixes unes notetes amb el nom i l’adreça del taller, en les quals asseguraven que mai cap client no s’havia queixat de la qualitat dels seus taüts...
Es diu que en una ocasió, un veí del carrer de Santa Anna que acabava de morir va ser traslladat al taller del bagulaire d’aquest carrer, el qual fins i tot disposava d’una petita sala de vetlla on el cadàver podia passar la nit fins al moment de l’enterrament.
No sabia l’estona que duia en tan incòmode postura el cadàver, quan va aconseguir moure lleument un dit, després un altre, després tota la mà... Encara va trigar una estona a atrevir-se a remoure el cos dins d’aquella incòmoda caixa que el comprimia per totes bandes. El pobre no estava gaire segur de si encara era viu o si era mort i aquell era ja a l’altre món. Quan va notar el seu propi alè es tranquil·litzà: era ben viu. Però... i si ja l’havien enterrat? Espantat, el cadàver va aixecar les mans i descobrí, alleujat, que cap tapa no el retenia en allò que sens dubte era un taüt. Un taüt, per cert, terriblement incòmode, ja que a través del coixí sobre el qual reposava notava la punxada d’unes arestes al clatell. I, a més a més, la fusta cruixia i espetegava cada cop que es movia.
El soroll d’algú que martellejava en alguna estança per damunt del seu cap va fer reaccionar el cadàver que, finalment, es decidí a alçar-se del fèretre. Se sentia una mica dèbil, però era evident que no era mort. Així, doncs, temptejant les parets avançà per la saleta fins a trobar una porta que menava, escales amunt, cap a un focus de llum. Sota una bombeta, el bagulaire del carrer de Bertrellans construïa un taüt. L’home es girà ràpidament cap a la porta, en sentir les inesperades passes i observà amb uns ulls com unes ta ronges el cadàver, que recolzat al llindar el contemplava torbament.
–Mestre –va dir aquest, en to convençut–, els vostres taüts no valen res! Quina estona més incòmode m’heu fet passar!
El bagulaire de morts va caure rodó a terra.
D’aleshores ençà no se sap de cap fabricant de fèretres que hagi gosat posar una nota a les seves caixes afirmant que cap client mai no se n’ha queixat.