dilluns, 13 d’agost de 2012

EL FANTASMA DESTACAT: L'ESPECTRE DEL REI GOT

Aprofitant que és l’estiu, farem una mica de turisme per uns quants indrets de bcn. Aparteu els guiris! Deixeu passar els fantasmes!

El magnífic edifici gòtic que es contempla des d’aquest punt de l’itinerari no és pas la primera catedral que els cristians varen construir a Barcelona. Les seves altes parets s’alcen sobre les restes enterrades d’una seu romànica que va ser construïda, a la seva volta, sobre les runes d’una altra d’anterior, arrasada per les tropes d’Al-Mansur a finals del primer mil·lenni.
Sota aquestes runes, encara es poden trobar les pedres socarrades d’una altra antiquíssima basílica visigòtica del segle IV, la disposició de les quals amb prou feines deixen endevinar el paviment, els pedestals i les bases d’algunes columnes de marbre. Se sap que aquell temple estava dedicat, com l’actual, a la Santa Creu i a la màrtir local santaEulàlia. I se sap també –perquè la memòria del poble és de vegades més persistent que les pedres– que van ser els mateixos barcelonins els qui li calaren foc.
Va ser per aquelles llunyanes èpoques en què els visigots, escombrats pels francs del seu regne de Tolosa de Llenguadoc, havien creuat els Pirineus i s’havien refugiat a Barcelona, convertint la petita ciutat en capital provisional del seu delmat imperi. En l’assalt de Tolosa havia mort el darrer monarca del Llenguadoc, Alaric II; i un cop establerta la cort a Barcelona el seu fill natural, Gesaleic, es proclamà rei, tot i que hi tenia més dret el seu germanastre Amalaric, descendent legítim del difunt sobirà.
Amb l’ajut del seu avi Teodoric, rei dels ostrogots, Amalaric va ordir tota mena de conxorxes per prendre-li la corona al germanastre, i no va cedir en la seva obstinació fins que aconseguí assassinar-lo secretament i a traïció. Aviat va començar a propagar-se per la ciutat la remor del fratricidi; els ànims dels súbdits es van abrandar i un dia, quan començava a fer-se fosc, els barcelonins van anar a buscar Amalaric al seu palau –que després va ser Palau Comtal i més tard Palau Reial– disposats a jutjar-lo pel crim comès.
Alertat el rei de la sort que l’esperava, va córrer a refugiar-se a la catedral, convençut que el poble no gosaria atacar aquest sagrat recinte. Va fer tancar totes les portes i restà a l’interior, escoltant en el silenci d’aquests venerables murs els crits i les imprecacions dels seus vassalls. Però el poble estava tan enfurit i afamat de justícia, ara que les seves sospites es veien confirmades amb el comportament del monarca, que va poder més la ràbia que el respecte i, sense miraments, va calar foc a la basílica.
Empresonat a la seva pròpia ratera, Amalaric va patir una mort horrible, abrusat entre les flames de l’incendi que destruí totalment la primera seu de Barcelona.
D’aleshores ençà, quan el temple reposa de l’activitat diària entre silencis i soledats, l’espectre sense redempció del rei got apareix de sobte, com una mena de claror encesa, i recorre la nau central amb ràpides i terroritzades passes fins arribar a l’absis, on esclata com una flamarada i es consumeix exactament igual que fa 1.500 anys, quan va tenir lloc la seva espantosa agonia. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada