Avui, la continuació de l'apassionant història del virrei Sant Coloma...
Antigament el Paral·lel s’anomenava carrer Francesc
Layret. Allí acabava la ciutat i començaven els camps. Als peus del Morrot,
que és aquest morro que formen els penya-segats de Montjuïc, hi havia la
Terra Negra, durant molt de temps un dels indrets més recòndits i estripats de
la ciutat. I al costat de la Terra Negra, les Hortes de Sant Bertran,
que es deien així per l’ermita que hi havia a l’extrem nord, tocant a la
ciutat, i que també va donar nom al moll on acabaven els conreus.
De Sant Bertran en les
Hortes,
part d’avall de
Montjuïc,
damunt d’un pilot de
pedres
s’aixeca una creu de
pi.
Aneu-hi, fills de
muntanya;
aneu-hi, barcelonins,
a resar un Pare nostre
per qui fou nostre
botxí.
Els túmuls eren construccions funeràries,
amuntegaments de pedres que se situaven als encreuaments dels camins amb
l’objecte de cobrir un cadàver. En passar-hi pel costat, els viatgers tenien
per costum llançar-hi còdols per augmentar la seva alçada i evitar-ne així
l’evasió de l’ànima del difunt. D’aquest costum se’n desprèn el refrany «Fer-se
les tres pedres», que indica una defunció.
Però a aquest túmul de què parla Verdaguer,
els barcelonins ni hi llançaven pedres, ni hi resaven parenostres. Com a molt
se senyaven i marxaven tan ràpidament com podien... No fos cas que allà els
sorprengués la vesprada... I és que quan les ombres s’emparaven de la nit, tot
el paratge es transformava d’una manera espectral: el vent de marinada de sobte
deixava de bufar, les ones s’aquietaven fins a esdevenir gairebé un mirall i
tot adquiria un aspecte trist i desolat. I cada dissabte, a la ratlla de la
mitjanit, una figura blanquinosa es materialitzava al peu del túmul. Era
la figura d’un cavaller de bona planta, vestit com en temps passats. Les seves
faccions, emmarcades per una barba translúcida, eren pàl·lides i macilentes;
els ulls, com uns insondables pous de llum fosforescent, i els gestos, lents al
principi, s’acceleraven de mica en mica, com si una urgència terrible els
conduís. Amb la darrera campanada, l’espectre arrencava a córrer
desesperadament cap a la mar negra i immòbil, i les passes, que semblaven
portar-lo surant en l’aire, no feien cap remor. De sobte, amb els peus dins
l’aigua, obria els llavis contorsionats de por i llançava un lament que la
muntanya convertia en un eco esgarrifós. Després, queia de genolls i es fonia
lentament com un raig de sol cobert per un núvol. De seguida el vent s’alçava
de nou, i les ones s’abrandaven d’escuma, llepant àvidament les restes de la
silueta espectral sobre la sorra.
Ja en mataren el virrei
a l’entrar-ne a la
galera.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i
l’esquerra.
(Cançó popular
catalana, Catalunya comtat gran)
Efectivament, l’espectre que cada dissabte sortia a
passejar-se pel Moll de Sant Bertran no era altre que el del comte de Santa Coloma, el qui fou virrei de Catalunya durant la Guerra dels Segadors.
Sembla ser que després d’escapolir-se del seu palau
per la galeria subterrània que ja he mencionat, el comte va sortir a l’aire
lliure prop de les Drassanes, on els insurgents havien iniciat un
devastador atac. Allà s’ensopegà amb altres nobles que fugien en desbandada i
que, en reconèixer-lo, se li van acostar amatents. Però els segadors ja
havien descobert la seva presència i s’hi dirigien ràpidament.
I de seguida es dispersaren tots pels voltants de Montjuïc.
«El virrei, jutjant més segura la derrota que
portava, prosseguí amb ella, desemparat ja de la noblesa catalana, i acomboiat
de pocs dels seus, perquè cadascun mirava a salvar-se; però res li aprofità, ni
jo podré dir de les seves passes...» (Crònica de Miquel Parets,
segle XVII).
A les platges de Sant Bertran, on avui hi ha
el moll, l’esperava una galera genovesa que el duria a bon port fins que la
revolta fos apaivagada. Abatut per la calor i per l’angúnia, avançà defallint
cap al trencant de les ones; i era ja a punt d’assolir el seu objectiu quan se
li van plantar al davant sis segadors; i en aquell paratge que havia
estat antigament lloc de duels i torneigs de cavallers, va caure el comte de
Santa Coloma, sota els cops combinats de les dagues i les falces. Dos dies
després va ser trobat el cadàver, «els peus gairebé dins l’aigua, descordats
els pits, treta la gorgera, amb cinc o sis punyalades entre l’estómac i el
ventre, però sense gota de sang».
Els consellers de la Generalitat van fer una
crida, prometent una recompensa de quatre mil monedes barcelonines per a qui
donés notícia dels executors, però ningú no es va presentar. L’estat del
cadàver, misteriosament íntegre i sense gota de sang, va provocar més enraonies
que l’assassinat en si, i les autoritats van decidir enterrar-lo en el mateix
indret on havia caigut, en un túmul. Al damunt, una creu de pi. I mentre va ser allà, cada
dissabte, a la ratlla de la mitjanit, l’espectre patètic i melangiós de l’odiat
virrei sortia de la tomba, corrent un cop més per la platja cap a la mar
negra i tranquil·la i cap a la seva impossible salvació.
