divendres, 6 de juliol de 2012

EL FANTASMA DESTACAT: EL CÀNTIC DE LES ÀNIMES

La nit del proper 15 de juliol, acosteu-vos al Mercat de la Boqueria i veureu una cosa extraordinària (i no estic parlant de guiris amb gotets plens de macedònia!). ;-)

Si la muralla medieval lliscava cap al mar per la vorera esquerra, a l’altre costat de La Rambla, dibuixant les mateixes sinuositats, les ordes religioses aixecaven convents, monestirs i esglésies, i delimitaven els seus horts en aquells espais oberts, fora de les muralles, on podien establir-se sense estretors. Amb el pas dels anys, les successives transformacions del passeig no han deixat mai de seguir aquell traçat «conventual».
La reforma més important tingué lloc durant la primera meitat del segle XIX, amb l’exclaustració i la supressió d’ordes religioses, motivada per la crema de convents del juliol de 1835. Sobre els murs calcinats d’aquells edificis maleïts per l’odi i el ressentiment del poble es van bastir nous edificis de signe molt diferent: botigues, teatres, magatzems... Molts d’ells semblen haver absorbit, però, aquella malèfica influència i, massa sovint, han estat –i són!– escenari d’incendis terribles, atemptats cruels, accidents inexplicables...
A més de l’edifici del Liceu hi havia, situat unes illes més amunt, l’emplaçament de l’antic convent dels Jesuïtes, que va ser enterament destruït per un aparatós incendi quan ja s’havia convertit en els grans magatzems El Siglo. El convent de Santa Mònica, situat al final del passeig, va patir la mateixa sort durant la Guerra Civil, i el mateix li va passar –dues vegades!– al Teatre Principal, que està emplaçat sobre l’antic convent dels Mercedaris.
L’entranyable Mercat de la Boqueria, o de Sant Josep, va ser aixecat sobre les runes del convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep, un dels que despertava més hostilitat. I és que corria la veu que darrera els seus murs succeïen fets sinistres. En els darrers anys de l’existència del convent, els frares de Sant Josep havien relaxat el compliment de les prescripcions pròpies de l’orde i aquell fatídic any 1835 la situació arribà al ple quan la comunitat deliberà de no celebrar les vigílies de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme. Un frare jove ordenat de feia poc va ser l’únic que s’atreví a manifestar davant del pare prior el seu desacord, i augurà que el descrèdit moral cauria sobre el convent, si no alguna cosa pitjor. Però el prior s’apressà a treure-se’l del davant, argumentant que amb la vida que portaven ja prou que tenien el cel guanyat.
L’endemà a la nit, a l’hora prima, mentre la comunitat dormia tranquil·lament, un acord llunyà, com la remor d’un remotíssim eco, començà a surar en l’aire, a lliscar pels passadissos, per les escales, pel refectori i el claustre, fins arribar a les cel·les silencioses. Era el rumor d’un conjunt de veus greus i distants que semblava sorgir d’un abisme i anava acreixent-se, elevant-se, fins a convertir- se en un so eixordador, un crit de veus profundes i solemnes que entonaven versicles i salms en un to de lament desesperat. Tots els frares es despertaren sobresaltats i corregueren cap a l’església, que era d’on provenia el so.
Allí descobriren que el cor era ple de frares que cantaven. Frares escardalencs, mal embolicats en els esquinçalls d’hàbits polsosos, amb els rostres mig ocults per les caputxes, però no prou com perquè no s’albirés entre aquells parracs les pàl·lides ossades de les calaveres, les conques buides dels seus ulls morts, i sobresortint per les mànigues descolorides i plenes de floridura, els llargs dits de les seves mans d’os, descarnades, subjectant els llibres d’oracions.
Plens de sorpresa i temor, els germans esperaren el final del càntic de les ànimes. Aleshores cada frare del cor va encendre un ciri i, en fúnebre i solemne comitiva, s’adreçaren cantussejant cap al cementiri de la comunitat. Allí, els germans de la congregació descobriren els sepulcres amb les làpides alçades, mostrant l’insondable i macabra foscor de les fosses mortuòries, on s’anaven introduint els espectres dels frares morts, després d’apagar els ciris i abans que les lloses es tanquessin de nou sobre ells.
De retorn a l’església, els Carmelites van trobar un germà mort al centre del cor: era aquell que el dia abans havia demanat al prior que reconsiderés la seva decisió si no volia abocar sobre el convent alguna terrible adversitat!
Deu dies després, el 25 de juliol de 1835, una multitud fora de control va assaltar, entre d’altres, el convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep, l’incendià i assassinà aquells religiosos que no foren prou ràpids en fugir.
Des d’aleshores, i malgrat les modificacions que ha sofert l’indret, es diu que la nit del 15 de juliol de cada any, vigília de la Mare de Déu del Carme, se senten en l’adormit Mercat de la Boqueria remors de trepig i càntics de procedència desconeguda.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada