L'ÀNIMA EN PENA DE L'AIMADOR DE LA GENTILESA

Avui, el fantasma més literari de la història de Catalunya: el rei Joan I, l'Aimador de la Gentilesa, segons l'obra Lo Somni, de Bernat Metge.

Qui s’ho podia imaginar que Bernat Metge, un dels grans clàssics de la literatura catalana, també veiés fantasmes! Cal dir que el seu era un fantasma de nissaga: ni més ni menys que el del rei Joan I, l’anomenat Aimador de la Gentilesa per la seva afecció a polir-se en festes i caceres tot el tresor reial.

Per sort dels seus vassalls, el monarca va morir jove, d’una caiguda de cavall ben oportuna durant una cacera. Poc després Bernat Metge, que a més d’escriptor era el secretari del rei, va ser acusat d’alta traïció, de malversació del patrimoni i d’aconsellar malament el difunt. I va ser tancat a les presons reials, que en aquella època es trobaven precisament al carrer Ataülf, on hi havia el Palau Reial Menor, avui desaparegut i del qual només resta l’església situada al carrer del davant.

Una nit en què, angoixat per la seva situació, el presoner no aconseguia agafar el son, vet aquí que se li presenta a la cel·la l’espectre del rei Joan I!

I estant així, em va semblar que se m’apareixia un home de mitja estatura, amb reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’or, amb un barret vermell al cap.

El que us deia: un fantasma de nissaga!

I quan vaig haver ben remirat, especialment el dit home de mitja estatura, em semblà que veia el rei En Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc temps que era passat d’aquesta vida...

El pobre Bernat Metge degué tenir un sobresalt terrible, però se sobreposà i, incrèdul, exclamà:

–Vós, Senyor, me podeu dir el que us plaurà; mes parlant amb vostra reverència, no creuré que sigueu mort, car els homes morts no parlen.

–Ver és –digué ell– que els morts no parlen; mes l’esperit no mor, i per consegüent no li és impossible parlar.

I com que l’escriptor va voler constatar-ho, mirant de besar-li les mans, vet aquí la rèplica del rei:

–Enretira’t –digué ell–, car aquest cos de què em veus cobert, fantàstic és i no el podries ni t’és permès tocar. Aquell al qual tu solies servir i fer reverència i honor, convertit és en pols.

És a dir, un fantasma amb totes les de la llei!

Un fantasma, segons li explicà el mateix rei, que havia estat condemnat a vagar a causa dels seus excessos en vida: la seva passió per la cacera, la seva dèria per les festes i els fastos i, principalment, el seu pecat més gran: la seva afecció a la màgia. I és que es veu que el monarca, quan era mortal, s’havia dedicat a practicar la nigromància, amb la pretensió de trobar la pedra filosofal i elaborar filtres d’amor i remeis meravellosos, i de conèixer el futur a través de l’astrologia.

Però no era amb cap mala intenció, que el seu espectre s’havia manifestat en aquella cel·la. Segons narra l’escriptor, la seva presència era deguda al desig de fer-li saber que el rei Martí, el seu germà, l’alliberaria de la injusta penitència si ell, Bernat Metge, estava disposat a servir-lo amb tan bona voluntat com havia servit el seu predecessor. I perquè quedés constància de la innocència dels fets que se li imputaven, calia que el presoner posés per escrit tot allò tan màgic que estava veient i sentint. Així ho va fer Bernat Metge, i el resultat és la seva obra més famosa: Lo somni.

Però ell no va ser l’únic funcionari reial que va tenir l’oportunitat de parlar amb l’espectre de l’Aimador de la Gentilesa. L’any 1398 Ramon de Perellós, camarlenc del difunt rei, també acusat d’altra traïció, va fer un viatge a Irlanda per visitar el llegendari Purgatori de Sant Patrici, on va poder xerrar amb l’ànima de Joan I que estava purgant convenientment els seus pecats i en via de salvació. Aquest fidel vassall va deixar escrita la seva experiència en l’obra Viatge al Purgatori de Sant Patrici, en què proporcionava la informació precisa per tranquil·litzar els súbdits del difunt, que temien per la possible perdició de la seva ànima, en haver mort sobtadament i sense els auxilis espirituals de l’Església.

Segons la tradició medieval catalana, el purgatori, que és el lloc on van a parar les ànimes dels difunts amb alguna culpa encara per expiar, consisteix en un pont que mena al cel, i a sota del qual hi ha l’infern, on cauen les ànimes que no aconsegueixen creuar-lo:

Si n’hi ha una palanqueta

que n’és llarga i estreta.

Els salvats hi passaran,

els condemnats no podran.

(Popular catalana, Pare Nostro lo petit)

Vet aquí la descripció de Perellós, sobre el pont del purgatori: Hi havia tres coses que em feien dubtar. La primera que era massa estret i estava completament gelat, amb la qual cosa resultava difícil que algú pogués tenir-se dempeus. La segona que estava situat tan amunt que resultava terrible mirar cap avall. La tercera, que el vent bufava tan fort que no podria suportar-se des d’allà sobre, atès que no tenia estreps. 
En definitiva, cal suposar que les cues que s’hi devien fer no tindrien res a envejar a les de les rondes barcelonines en hora punta!

EL FANTASMA DESTACAT: MONGES DEL MÉS ENLLÀ

Avui, una història de fantasmes que només hi és a les darreres edicions del llibre: la de les monges fantàstiques de la Casa de les Egipcíaques.

Una altra caterva de fantasmes relacionada amb l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau és la que es passeja pels estrets corredors de la biblioteca del Consell Superior d'Investigacions Científiques, espantant amb la seva vaporosa presència i els seus gemecs els més reputats savis dels nostres temps. La delegació catalana del CSIC, el major organisme públic d’investigació d’Espanya, adscrit al Ministeri d’Educació i Ciència, té la seu en el número 15 del carrer Egipcíaques. Precisament en l’antic edifici que albergà, durant segles, el convent de monges que dona nom a la via. 
L’immoble va ser construït l’any 1577 amb la finalitat d’albergar a aquelles dones que, havent portat una vida llicenciosa, desitgessin apartar-se del vici. D’aquí el seu nom d’Egipcíaques, doncs segons la tradició Santa Maria Egipcíaca es retirà al desert, rera dedicar-se durant anys a la prostitució, i portà una vida ascètica, treballant en el filat de lli i alimentant-se del que trobava a la natura i el que li donaven per caritat. Pel mateix motiu, el convent servia també per confinar les cantoneres, dones del públic o fembres bordelleres durant les festes de Corpus i Setmana Santa, a fi i efecte de retirar-les provisionalment dels carrers i que no desmereixessin les processons religioses. Per compensar la manca d’ingressos durant aquests dies, les meretrius tenien dret a percebre un sou de la Conselleria i Regiment de la Ciutat de Barcelona; és a dir, de l’Ajuntament. 
La Casa de les Egipcíaques era també refugi per dones maltractades, reformatori on es tancava a les dissolutes i presó encoberta on els marits podien internar a la força les seves esposes, simplement pagant la seva manutenció. I, és clar, penitenciaria femenina fins l’any 1794, en que es construí la famosa Galera, de la que he parlat a l’inici d’aquest itinerari.
Durant la primera meitat del segle XVII, a causa de la manca d’espai que patia el veí Hospital de la Santa Creu, els seus administradors, els canonges Lluís Joan Escarrer i Josep Ramon, sol·licitaren als consellers de la ciutat autorització per fer servir algunes estances del convent amb la finalitat d’instal·lar-hi llits amb malalts. Les mongetes egipcíaques s’encarregaven d’atendre’ls, donant un cop de mà als saturats serveis hospitalaris. 
Ja fa molts anys que elles van marxar d’aquí. Però per algun motiu sobrenatural, els seus espectres, i els dels malalts que van ocupar aquestes estances, segueixen vagant-hi, recordant els seus respectius sofriments amb esgarrifosos gemecs que semblen voler desafiar i a la vegada fer mofa dels empírics homes de ciència que avui s’han apropiat de l’edifici.  

EL FANTASMA DESTACAT: EL DIABLE RONDA PEL PI

Doncs sí: ara fa uns cent anys, el diable rondava per l’església del Pi. Heu llegit mai la làpida que hi ha a la seva façana?

Antigament els veïns del Pi deien que el campanar de l’església estava maleït per la presència constant del diable i, per confirmar-ho, ensenyaven als incrèduls un dels graons de la torre, el número cent, en el qual abans es veia gravat un petit diable, d’aspecte més entremaliat que malèfic, que semblava dansar sobre la pedra. S’explicava que l’autor del gravat va ser el mestre d’obres que va acabar el campanar, que no era el mateix que el qui el va començar.

Segons algunes tradicions, els mestres d’obra pateixen una maledicció que sovint es manifesta en la dificultat per acabar allò que han començat. I això era precisament el que li passava al mestre que tenia per encàrrec construir el campanar del Pi: tants cops com ordenava aixecar-lo, tants altres se li ensorrava l’endemà mateix. A la fi, desesperat, es donà al diable, tot dient-li que fins l’ànima li lliuraria si venia a ajudar-lo. Just acabava de proferir aquesta invitació, quan se li presentà, envoltat de l’habitual fumarada de sofre, el mateix Llucifer, el qual va assegurar-li que l’ajudaria a canvi que, en arribar al graó número cent, li lliurés la seva ànima immortal.

Varen signar un contracte, com se sol fer en aquestes ocasions, i des de l’endemà mateix el mestre d’obres va comprovar que allò que abans no hi havia manera de mantenir dret ara semblava d’una solidesa excepcional, i que les obres avançaven a un ritme vertiginós. El mestre d’obres, que s’ho veia venir, així que els paletes van arribar al graó noranta-nou, va suspendre la construcció del campanar i va ordenar que continuessin l’obra per una altra banda.

A partir d’aquell moment, la feina semblà alentir-se de nou, i va durar tants anys que l’home va morir de mort natural, havent aconseguit burlar el pacte amb el diable. Però no per això el maligne va renunciar a rondar pel Pi. El campanar s’havia d’acabar, i un nou mestre d’obres de provada professionalitat s’encarregà de fer-ho, i com que coneixia la història, no se sap si com a tribut o per riure’s de l’ensarronada que el seu antecessor li havia fet, va gravar al graó aquella imatge del diable. Tanmateix, no li devia caure gens bé aquesta nova facècia, al rei de l’infern, perquè se’n va venjar complidament.

Segons la creença popular, els mestres de cases mai no pateixen de vertigen, de «mal de campanar» que es diu precisament. I si n’hi ha algun que alguna vegada sent sobtadament que perd el món de vista, és signe inequívoc que l’edifici amenaça ruïna.

Aquell mestre d’obres mai no n’havia patit, de mal de campanar. Mai fins aleshores. Però el dia que, acabada la construcció, tots els manobres van pujar al capdamunt de la torre per fer-hi l’última inspecció, de cop i volta l’home es recolzà contra una paret pàl·lid com la mort, i amb els ulls esbatanats i els llavis tremolosos va confessar als seus companys que veia com totes les cases i els edificis dels voltants, i fins i tot les torres de la veïna catedral, s’acostaven oscil·lant seguint una diabòlica dansa, i que acabarien tirant-se damunt de l’església del Pi i l’aixafarien. Els manobres van comprendre de seguida el que passava, i sense pensar-s’ho dues vegades, van fer l’única cosa que tots els d’aquesta professió saben que cal fer per conjurar la maledicció: van agafar el mestre d’obres i el van tirar daltabaix del campanar!

Semblaria que amb aquesta compensació, el diable hauria d’haver renunciat a rondar pel Pi. Però no ha estat així, i de tant en tant es manifesta perquè els barcelonins no oblidin a qui li deuen la construcció d’aquesta torre. I ho fa especialment quan descobreix mestres d’obres, aparelladors i arquitectes pels voltants!

A la façana de l’església hi ha una làpida amb una inscripció difícil de llegir. Pels qui no s’hi vulguin deixar la vista, el text diu:

En 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios Dr. José Oriol con cuyo motivo iluminóse exteriormente esta iglesia, y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura como consta en el archivo de la R. Comunidad y para cuyo recuerdo se colocó esta lápida.

Us preguntareu, sens dubte, què té a veure aquesta anècdota amb el diable. Doncs hi té a veure el següent: Josep Oriol Mestres, pare del famós poeta Apel·les Mestres, no era altre que... el mestre d’obres major de Barcelona! I hi té a veure que els fets que explica la làpida van tenir lloc quan es feia una processó solemne en ocasió de la beatificació de sant Josep Oriol, enterrat en aquesta mateixa església, el qual, segons la veu popular, va ser qui contrarestà l’acció del diable, protegint el seu empadronat de morir en la caiguda. I encara n’hi ha més: insatisfet amb el resultat de la seva nova diableria i molest per la intervenció del Sant, Llucifer va resoldre intentar-ho de nou el mateix dia de la beatificació, i aprofitant que la plaça de l’església era plena de gom a gom de fidels que seguien la cerimònia, va trencar la corda de l’Antònia, la gran campana del Pi, i va fer caure l’enorme batall enmig de la concurrència. Per sort, sant Josep Oriol que continuava a l’aguait, va poder desviar-la prou perquè anés a caure allà on ningú no prengués mal.

Aleshores, el rector de la parròquia va considerar que el diable no tenia dret a romandre dins del temple, ni que fos en forma de gravat, i el va fer esborrar del graó.

EL FANTASMA DESTACAT: LA CASA DE L'AVEMARIA

Una casa fantasma en plena zona "guiri"! Si és que a bcn tenim de tot...

Contemplant la impressionant façana del Palau Güell, situat al número 9 del carrer Nou de la Rambla, hom es pregunta quin tortuós i sinistre esperit va impulsar el noble Joan Güell i Ferrer a adquirir el solar en el que aleshores era un llòbrec i misteriós paratge, amb fama de ser centre de bruixeries i espiritismes. I quin anguniat i tètric ànim inspirà Antoni Gaudí les torturades i delirants formes de l’edifici on, sens dubte, els espectres de l’indret deuen retorçar les seves etèries figures.

Unes passes més enllà, on el carrer fa cantonada amb el de Lancaster, es pot veure encara la que fins a principis del segle XX va ser anomenada Casa de l’Avemaria.

Es tracta d’aquest senzill edifici de pisos, amb balcons reixats, que un dia algú va pintar de tons roses i blancs, potser amb la intenció d’allunyar-ne, amb una mà de pintura més o menys encertada, la sinistra fama.

La gent deia que de nits en sortia la Por; que se sentien en els ecos de les desertes estances cops secs de procedència desconeguda i arrossegament de cadenes. I les nits de lluna plena tot l’edifici semblava misteriosament envoltat d’una boira sobrenatural, una mena de vapor gris a penes lluminós, que l'amortellava.

Era tant el temor que inspirava, que reputats exorcistes hi acudien a resar oracions, la qual cosa li valgué el curiós nom de Casa de l’Avemaria. Es veu que aquests exorcismes tenien la virtut de fer remetre temporalment els fenòmens; però em consta que si durant un temps s’abandonaven, les manifestacions sobrenaturals s’avivaven, per bé que més tènuement.

Es creu que va ser a còpia de conjurs i d’avemaries que finalment van deixar de produir-se fins a esvair-se del tot.

EL FANTASMA DESTACAT: EL BAGULAIRE DE MORTS

Antigament, els fabricants de taüts eren coneguts pel romàntic nom de Bagulaires de morts. Aquesta història va d'un d'ells...

En el sòrdid i obscur carreró Bertrellans, amb antiquíssimes cases i magatzems, es va instal·lar el primer bagulaire de morts de Barcelona. És a dir: el primer fabricant de taüts prêt-à-porter. Fins ales hores, les caixes de morts eren construïdes pels ebenistes, i solien ser de fusta sense tractar, amb una creu negra pintada sobre la tapa.

Darrera d’aquest primer «especialista» en van arribar d’altres, i aviat la competència va ser tan gran que quan s’ensumaven que algú era a punt d’estirar la pota, corrien cap a casa seva amb un catàleg de taüts sota el braç. El màrqueting era tan ferotge que entre alguns bagulaires es va posar de moda ficar dins les caixes unes notetes amb el nom i l’adreça del taller, en les quals asseguraven que mai cap client no s’havia queixat de la qualitat dels seus taüts...

Es diu que en una ocasió, un veí del carrer de Santa Anna que acabava de morir va ser traslladat al taller del bagulaire d’aquest carrer, el qual fins i tot disposava d’una petita sala de vetlla on el cadàver podia passar la nit fins al moment de l’enterrament.

No sabia l’estona que duia en tan incòmode postura el cadàver, quan va aconseguir moure lleument un dit, després un altre, després tota la mà... Encara va trigar una estona a atrevir-se a remoure el cos dins d’aquella incòmoda caixa que el comprimia per totes bandes. El pobre no estava gaire segur de si encara era viu o si era mort i aquell era ja a l’altre món. Quan va notar el seu propi alè es tranquil·litzà: era ben viu. Però... i si ja l’havien enterrat? Espantat, el cadàver va aixecar les mans i descobrí, alleujat, que cap tapa no el retenia en allò que sens dubte era un taüt. Un taüt, per cert, terriblement incòmode, ja que a través del coixí sobre el qual reposava notava la punxada d’unes arestes al clatell. I, a més a més, la fusta cruixia i espetegava cada cop que es movia.

El soroll d’algú que martellejava en alguna estança per damunt del seu cap va fer reaccionar el cadàver que, finalment, es decidí a alçar-se del fèretre. Se sentia una mica dèbil, però era evident que no era mort. Així, doncs, temptejant les parets avançà per la saleta fins a trobar una porta que menava, escales amunt, cap a un focus de llum. Sota una bombeta, el bagulaire del carrer de Bertrellans construïa un taüt. L’home es girà ràpidament cap a la porta, en sentir les inesperades passes i observà amb uns ulls com unes ta ronges el cadàver, que recolzat al llindar el contemplava torbament.

–Mestre –va dir aquest, en to convençut–, els vostres taüts no valen res! Quina estona més incòmode m’heu fet passar!

El bagulaire de morts va caure rodó a terra.

D’aleshores ençà no se sap de cap fabricant de fèretres que hagi gosat posar una nota a les seves caixes afirmant que cap client mai no se n’ha queixat.

EL FANTASMA DESTACAT: LA FANTASMA DE LA FORCA

Avui toca un fantasma dels tradicionals: dels de mortalla i fanalet encès, passejant-se pels carrers d’una Barcelona pràcticament desapareguda...

A la cantonada del Passeig del Born amb el carrer Rec van estar ubicades, fins al segle XIX, les forques preferides del Sant Tribunal de la Inquisició, per davant de les quals es va passejar l’anomenada Fantasma de la Forca.

Va ser cap als anys cinquanta del segle passat, que vivia al carrer Robador, cantonada Sant Pau, la bella Joaquima, la qual festejava, com tot el barri sabia, amb en Daniel, un fadrí sastre que n’estava bojament enamorat. Una nit de sarau a la plaça del Born, en Joan, un noi molt més jove, més distingit i més ric que en Daniel, es va passar l’estona galantejant la bella Joaquima, i aquesta, enlluernada per la bona presència i els sumptuosos vestits del noi, es va deixar dir i fer sense ni preocupar-se de la gelosia que la seva actitud provocava en el seu promès.

Durant els dies següents va continuar el festeig, i una nit en què en Daniel sorprengué el seu rival al peu de la finestra de la seva estimada, mort de gelosia va treure les tisores de sastre i li ventà tantes coltellades que el va deixar estès a terra. En poques hores ja l’havia pres la justícia i, jutjat i condemnat, el van conduir al Born per ser ajusticiat.

Quan ja el cos del desgraciat es removia a l’extrem de la soga, amb un gemec agònic la Joaquima va caure morta de tristesa i dolor davant les forques.

En Daniel va ser enterrat al peu del patíbul, l’únic lloc que sovint es considerava mereixedor per als condemnats. La noia al Cementiri Vell del Poblenou, a tocar del mar. Però el dolor, l’enyorança i el terrible penediment d’haver causat tantes morts i tanta infelicitat van poder més que la força de la terra que la colgava i cada nit, entre les nou i les deu, hora en què havia tingut lloc l’ajusticiament, la seva forma fantasmagòrica es presentava a l’indret. Al principi tan sols era una ombra blanquíssima, com una boira tènue que hagués baixat arran de terra. Avançava lentament, i de mica en mica anava prenent forma humana, materialitzant-se en una figura alta i escardalenca que semblava surar sense tocar el terra, arrossegant un llarg sudari blanc de formes difuses. A la mà duia un fanal d’oli, materialitzat del no-res, que amb prou feines si deixava traslluir una minsa flama. Molt arrambada a les parets de les cases i amb una cadència mòrbida, avançava fins aturar-se al peu del cadafal del Born, on deixava el fanal, s’agenollava, i amb un gest de desesperació infinita i un lament sord s’abraçava al pal de la forca. Després, s’alçava de nou lentament, recollia el fanal i, amb el mateix pas cadenciós, s’allunyava cap a llevant, deixant al darrere la blanca reverberació de la mortalla, fins que es fonia entre les ombres del passeig de l’Esplanada, en direcció al mar.

EL FANTASMA DESTACAT: UN GREMI MALEÏT

El carrer Corders rep aquest nom perquè hi estigueren establerts els fabricants de cordes.

Si era obligatori que les forques fossin construïdes exclusivament amb fusta d’ametller, de roure o de pollancre, perquè es consideraven arbres maleïts, també les cordes de les quals penjaven els ajusticiats havien de complir certs requisits i la seva qualitat calia que fos immillorable, per tal d’evitar que es trenquessin en rebre l’estrebada i el pes del cos. Els familiars dels condemnats de vegades subornaven els corders perquè aquests coneixien tècniques precises per confeccionar sogues que aparentment eren resistents i posseïen l’aspecte que corresponia a la seva funció, però que es trencaven al poc de penjar-hi el reu, amb la qual cosa aquest restava alliberat, segons la normativa judicial de l’època.

Poc abans de l’execució el botxí solia passar pels carrers de Barcelona amb la soga a l’espatlla i permetia que tothom l’examinés i constatés que era ben trenada. Els parents de les víctimes del condemnat a mort mai no es perdien aquest ritual d’exhibició, i per controlar la qualitat del cànem n’arrencaven bocins i els mastegaven..

Quan el «Bòria avall» passava per aquest carrer, totes les corderies eren tancades a pany i forrellat, perquè la gent solia arremetre contra els seus propietaris i retreure’ls que si no haguessin filat la soga el «pobre» reu s’hauria salvat d’una tan espantosa mort.

Per tot això, el dels Corders havia estat des de sempre un gremi maleït. Sobre els seus membres circulava tota mena d’obscurs rumors: que els diumenges els sagnava el melic, que se’ls podia reconèixer perquè movien les orelles i que de les seves escopinades naixien cucs repugnants.

Es deia que amagaven una cua d’aspecte demoníac als pantalons, fet que s’atribuïa a les seves arts nigromàntiques, les quals els permetien fabricar cordes encantades per controlar el vent. La discriminació era tan gran, que només se’ls permetia casar-se entre ells i no se’ls deixava entrar a les esglésies, obligant-los a escoltar la missa des del carrer. També se’ls acusava de leprosos i de jueus, que són els dos qualificatius que els pobles europeus han aplicat sempre a les classes marginades.

L’origen de totes aquestes creences probablement és que al segle XIV, època a la qual es remunta la creació del gremi, molts dels cordillers eren musulmans convertits al cristianisme.