divendres, 28 d’octubre del 2011

EL FANTASMA DESTACAT: UN ESPERIT ÀLIES SERRALLONGA

El 31 d’octubre de 1633, el més famós bandoler català, Joan de Serrallonga, va ser detingut per la justícia. Diuen que el seu fantasma es passeja encara pel barri del Born.

Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, ha estat sens dubte el bandoler més famós de la història de Catalunya. La simpatia que despertava la seva resistència política al centralisme ha contribuït a forjar al seu voltant una llegenda de noble romàntic i justicier, de Robin Hood a la catalana, que poc té a veure amb la realitat.

I en aquesta llegenda no podien faltar, per descomptat, els rivets fantàstics.

Sembla que uns dies abans de ser detingut, Serrallonga, que estava una mica deprimit, va invocar els esperits dels seus avantpassats:

–Nobles ascendents meus, veieu-me aquí davant del vostre tribunal. Sortiu dels vostres sepulcres, embolcallats amb els vostres fúnebres sudaris, per a llançar sobre el meu cap un anatema si és que he estat indigne del nom que tots haveu portat amb glòria. Sortiu, sí, un a un, tots alhora, per acusar-me, que aquí us espera, tranquil de consciència, don Joan de Serrallonga.

(Víctor Balaguer, Don Juan de Serrallonga)

Invocar els morts i demanar judicis sobre els actes terrenals sol comportar riscos. I, efectivament, a partir d’aquell dia l’espectre del pare del bandoler, que no devia sentir-se gaire satisfet amb la vida que duia el seu fill, es dedicà a assetjar-lo des de l’altre món. Allà on dirigís les passes o la mirada don Joan no veia si no l’ombra sinistra del seu progenitor; i així que tancava els ulls intentant agafar el son, se li presentava el fantasma, tot embolcallat d’una llum sobrenatural, i amb veu cavernosa i esquinçada el turmentava amb mil retrets.

El 31 d’octubre de 1633, Serrallonga fou detingut pels soldats del virrei. El bandoler va oposar resistència i es va batre ferotgement, però quan ja pensava que la sort li somreia, en un racó de la sala on tenia lloc la batussa va distingir de cop i volta la figura espectral del seu pare, que l’observava amb mirada furibunda. Aquesta distracció va ser suficient per fer-li perdre el control de la situació, i els soldats el van reduir ràpidament. L’endemà el van dur a Barcelona per ser interrogat i jutjat. I diuen que fins i tot quan el torturaven per treure-li els noms dels seus sequaços, se li va presentar el sinistre fantasma, i que aquest és el motiu que cantés de ple i els traís a tots.

Se’l va condemnar a ser assotat, desorellat, degollat i esquarterat.

I quan el portaven a ajusticiar, a cada cantonada del «Bòria avall» els ulls ja apagats de Joan de Serrallonga veien encara l’espectre, ara triomfal, del pare assenyalant-lo amb dit acusador.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

EL FANTASMA DESTACAT: L’ÀNIMA EN PENA DE L’INQUISIDOR

Un altre aniversari rodó: el 9 d’octubre ha fet 150 anys que a Barcelona es van cremar, en una pira pública, un munt de llibres espiritistes... amb les seves conseqüències!


Al centre de la plaça de les Armes, ocupada actualment –gairebé com si es tractés d’un homenatge– per la famosa escultura Desconsol de Josep Llimona, hi hagué antigament un dels grups de forques de la ciutat.
L’odi natural que cinc generacions de barcelonins sentien per la Ciutadella creixia, si això era possible, quan el so d’una canonada anunciava l’ajusticiament d’algun reu, sovint per motius polítics. Un poema de Víctor Balaguer recull, en una descripció molt romàntica, aquesta faceta de l’edifici:

De nit, à voltas, cuant ja la fosca
sobre la terra lliscantne cau,
cuan la tempesta brama furiosa,
y’ls vents ne xiulan i brunz lo llam,
sobre sas torres la Ciutadela
gemechs escolta i escolta planys.


El 9 d’octubre de 1861, el bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens, ordenà encendre en aquest lloc una gran pira per cremar una pila de llibres sobre espiritisme que havien estat confiscats en una cacera per tota la ciutat. En aquella època el tema s’havia posat molt de moda entre els barcelonins de totes les classes socials; i els llibres que més èxit tenien eren, sens dubte, els manuals d’Allan Kardec, l’anomenat apòstol de l’espiritisme. Mentre el foc consumia uns tres-cents volums i fulletons, una multitud s’arremolinà al voltant de la pira, maleint i esbroncant el bisbe al crit de «Mori la Inquisició!». Molts dels espectadors s’acostaven al foc i recollien pàgines socarrades i grapats de cendra calenta. La tensió era tan gran que el religiós i els seus auxiliars van decidir retirar-se, temorosos que esclatés una d’aquelles revoltes anticlericals que començaven a ser tan freqüents a la ciutat.
–Mori la Inquisició!
Tanta maledicció sobre les seves espatlles devia ser un pes excessiu per al bisbe Palau, el qual morí l’any següent. I poc després de la seva mort, la seva ànima, penedida, es va presentar davant una reunió d’espiritistes de Barcelona, els aconsellà que no s’aturessin en el seu proselitisme i profetitzà que el paratge on va tenir lloc la cremada de llibres esotèrics desapareixeria aviat i que s’hi construirien uns bells jardins.

La notícia aviat va córrer per tota la ciutat, i va ser acollida amb entusiasme per alguns i amb escepticisme per la majoria. A més, l’esperit del religiós no va tornar a manifestar-se, que se sàpiga, mai més. I, tanmateix, set anys després de la seva espectral aparició, el 1869, amb motiu de la Revolució de Setembre, el general Prim decretà la donació definitiva de la Ciutadella a l’Ajuntament de la ciutat, el qual la va fer derruir per construir-hi el bonic parc de què gaudim actualment.