Avui una història de vaixells fantasmes: al Moll de Sant Bertran, cada 21 d’octubre, emergeix misteriosament, del fons del mar, el Vaixell Negre. (N’ha dit alguna cosa, la premsa, aquests darrers dies?)
En aquest antic barri mariner, que encara conserva el nom de barri de Port, havia estat enclavat el port dels romans, on diu la llegenda que va arribar, fa més de tres mil·lennis, Hèrcules, el semidéu fenici fundador de Barcelona. També era tradició que aquí desembarquessin, més sovint del que era desitjable, els pirates de Tunísia. A causa dels seus sobtats atacs, el vigilant de la fortalesa de Montjuïc tenia com a principal missió escrutar l’horitzó, i tan bon punt apareixia un estol o un vaixell sospitós, enarborava un gallardet vermell al cim de la torre de senyals i engegava una canonada d’avís per tal que es posessin alerta les bateries de la costa, mentre les naus i els vaixells que es trobaven a alta mar s’apressaven a retornar a l’empara del port.
Però no hi havia prevenció possible, ni gallardets, ni canonades, contra l’aparició de l’anomenat Vaixell Negre, que cada 21 de octubre emergia misteriosament del fons del mar. De cop i volta, començaven a bullir les onades i el casc, negre com el sutge, les veles, també negres, l’ormeig, les banderes, el cordam..., tot d’un negre que anunciava mort, eixien de l’abisme. Sobre els pals i la coberta, es podien distingir les ombres fosques del patró i de la tripulació que s’afanaven a fer navegar un vaixell condemnat a anar a la deriva i topant amb tot el que trobava al seu pas, especialment les naus que en aquell moment eren al seu voltant, les quals naufragaven sense remissió.
Un cop aconseguit el seu objectiu, el Vaixell Negre s’ensorrava de nou, silenciós i màgic, en les aigües altre cop tranquil·les, tot embolcallat d’unes bromes grisoses i denses que haurien provocat l’enveja del mateix Holandès Errant.
