EL FANTASMA DESTACAT: ENRIQUETA MARTÍ, LA VAMPIRA DEL CARRER PONENT

Avui, una història real i macabre, de les que posa els pèls de punta!

L’any 1912, en què tingueren lloc els esdeveniments que li varen donar una fama tan trista, el carrer Joaquim Costa es deia carrer de Ponent. De fet, els barcelonins de soca-rel –i l’escriptor Terenci Moix, que hi va viure– mai no han deixat d’anomenar-lo així.

Com si retés homenatge al seu antic nom, el vespre arriba abans aquí, on els alts edificis amb prou feines deixen veure una estreta escletxa de cel. Avui el lloc desprèn un suau i nostàlgic sabor de barriada, però a principis de segle era un carrer brut, d’edificis pobres i precaris i voreres plenes de donotes que feien safareig i nanos que jugaven.

L’atenció ciutadana es va fixar en aquest carreró quan al febrer d’aquell 1912 la premsa va començar a donar publicitat a l’anomenat Cas de l’Enriqueta Martí, a qui ben aviat es conegué com la Mala Dona o la Segrestadora de Nens. Tot va començar el dia 10 del mateix mes, quan la senyora Guitart, del veí carrer de Sant Vicenç, després d’una estona de xerrameca amb les comares, prop de la sala de ball La Paloma, s’adonà que la seva filla Teresina, que jugava amb altres nens dels voltants, havia desaparegut.

La ciutat va viure dues setmanes d’angoixa. Totes les recerques de la policia resultaren inútils. Al final, les sospites recaigueren en una captaire que vivia en un atrotinat edifici d’aquest carrer; una desgraciada que havia estat de primer minyona «pel que calgui», després prostituta i més tard s’havia casat amb un artista fracassat, Joan Pujaló, amb qui havia obert una botiga de brocanters que va acabar tancant per fallida. Igual que el seu matrimoni.

Els guàrdies municipals Assens i Ribot es presentaren a casa de la dona, l’entresol d’aquest edifici, amb un ordre d’escorcoll, i van descobrir, amb gran sorpresa, que malgrat la humilitat i el deslluïment de l’accés, i un rebedor-tapadora brut i desendreçat, a l’interior de la casa hi havia sales elegants, moblades i il·luminades amb gust exquisit. També es van trobar armaris plens de luxosos vestits d’home, de dona i d’infant, i perruques i bijuteries impròpies de la condició socioeconòmica de l’Enriqueta Martí. Per sort també es va trobar la petita Teresina, amb les robes brutes i esquinçades i els cabells tallats al zero, i a una altra nena d’identitat desconeguda que varen ser posades ràpidament fora de perill, mentre els presumptes sospitosos passaven a disposició judicial.

Les xerrameques de seguida van començar a circular pel barri, a la velocitat de vertigen que solen dur aquesta mena de coses. Va córrer la veu que la detinguda era una segrestadora i traficant de nens, i tothom va recordar que en els darrers temps diversos infants havien desaparegut en les immediacions del seu domicili.

També s’arribà a la conclusió que la Mala Dona, que tenia antecedents per corrupció de menors –ja se l’havia acusat de regentar un prostíbul infantil al carrer Minerva–, organitzava orgies molt exclusives amb personatges d’ambdós sexes del sector més selecte de la societat barcelonina: diputats, regidors, aristòcrates i burgesos –els noms dels quals figuraven en un llistat trobat a la casa, juntament amb diversos llibres i revistes pornogràfiques–, per als quals les innocents criatures segrestades satisfeien apetències sexuals degenerades.

Finalment, es va saber que en el mateix pis i en d’altres que posseïa la detinguda, s’havien descobert, rere falsos envans, vestits de nen tacats de sang, ganivets i un bon nombre de pots que contenien líquids estranys, greixos, cabells, ossos i cranis infantils.

Es van trobar les restes de fins a una vintena d’infants, i una de les nenes rescatades va explicar que havia vist la dona matar un nen sobre la taula del menjador.

Es va deduir que l’Enriqueta Martí es disfressava de captaire per sortir de cacera i capturar els menuts que primer utilitzava en les seves orgies i que després assassinava per obtenir ungüents i remeis dels seus cossos, mitjançant misterioses fórmules manuscrites (en català i en refinada cal·ligrafia) de llibres estranys i antiquíssims trobats als mateixos domicilis. Aquests remeis estaven destinats a donar vigor als avis, retornar la salut als desnonats i la virilitat als impotents.

En resum, el pis del número 29 del carrer Ponent era una autèntica Casa dels Horrors, un gabinet d’experiències aterridores: lubricitat, sadisme, mort ritual... Tot el barri i tot Barcelona van quedar col·lapsats de l’espant.

José Millán Astray, que aleshores era el cap superior de policia de la ciutat, va definir Enriqueta Martí com «una neuròtica que es tenia per curandera, un cas de bruixa antiga que hauria sigut cremada al Zocodover».

Els barcelonins primer van voler linxar la detinguda, a la qual de seguida es va batejar com a La Vampira del carrer Ponent, però el procés anava per llarg, i amb el temps l’humor macabre propi de la nostra terra va començar a quallar en l’ambient: un fabricant espavilat va inventar una joguina anomenada La qüestió de l’Enriqueta, que consistia en una anella de ferro en què s’anaven enfilant diverses peces de fusta, representant alternativament ossets i caparronets infantils, que s’havien de ficar i treure de l’anella de forma correlativa. Un petit editor va posar a la venda un llibret titulat La secuestradora de niños, una vida de crímenes, d’un tal Núñez de Prado, que va exhaurir més d’una edició. Els principals diaris li dedicaven pàgines senceres, a mode de fulletó, sota titulars com ara Els misteris de Barcelona, i quan van aparèixer les fotografies de l’Enriqueta, es van rebre un munt de denúncies contra ella, per intents de segrest, compra de nens, inscripcions de defunció falses...

El mateix 1912 la Vampira va ser declarada culpable i tancada a la presó de dones del carrer Reina Amàlia, on es va intentar suïcidar.

Mesos més tard es va saber que havia mort al pati de la presó, linxada per les altres preses; però es va dir que en realitat havia estat enverinada per encàrrec d’algú molt interessat en la seva desaparició.

La Vampira del carrer Ponent va esdevenir llegenda, i a la memòria popular del barri va quedar gravat, durant moltes generacions, el record d’aquella Mala Dona de la qual mai no es va tenir la certesa si era tan sols una depravada segrestadora o també una malvada bruixa al més pur estil de les rondalles infantils.