divendres, 29 d’abril de 2011

EL FANTASMA DESTACAT: EL CAVALLER DE LA BLANCA ARMADURA

En aquestes dates, era imprescindible: Sant-Jordi-mata-l'aranya (o "El cavaller de la Blanca Armadura"), un fantasma veritablement històric!



A primers d’estiu del 985, el cabdill àrab Muhammad ibn Abî ‘Amîr, més conegut com Al-Mansur el Victoriós, va emprendre una expedició d’atac contra la Ciutat Comtal. El comte de Barcelona, Borrell II, aviat va tenir notícia de l’avançament de l’host, i amb un migrat exèrcit va intentar d’oposar-s’hi debades. L’enfrontament va tenir lloc al peu del castell de Montcada. La derrota va ser absoluta, les minses tropes van quedar desfetes i molts cristians, morts o fets presoners. El comte i uns quants cavallers amb prou feines van aconseguir arribar fins a la ciutat i tancar-s’hi a pany i forrellat.
Els homes d’Al-Mansur, d’una crueltat desmesurada, van degollar tots els presoners, van clavar els seus caps en piques i les van plantar davant el Portal Major, per escarnir els barcelonins. L’endemà, veient que aquests no es rendien, van desarmar les piques i amb bassetges van llençar els caps dels guerrers morts per damunt les muralles, dins la ciutat. Aquest és el motiu del carrer de Basea, antigament anomenat de Bassetja.


Cinc dies més tard, el 4 de juliol del 985, Barcelona va caure; les tropes d’Al-Mansur hi entraren a mata-degolla i el comte Borrell va fugir amb les restes de la seva delmada host, no sense prometre que tornaria amb reforços.
No era fàcil, emperò, acomplir aquella promesa. L’exèrcit que va aconseguir reunir era escàs, i les guarnicions que Al-Mansur havia deixat a la ciutat abans d’anar-se’n cap a Còrdova, nombroses.


La següent topada va tenir lloc davant del mateix Portal Major i, com sempre en els darrers temps, els guerrers del comte van començar a endur-se’n la pitjor part, a recular, a ser ferits, a morir... De sobte, d’entre les balderes files cristianes que ja resistien a dures penes, sobresortí la testa magnífica, coberta d’argentat elm, d’un cavaller d’extraordinària talla que cavalcava un corser fogós, blanc com la neu, d’estampa bellíssima. Anava cobert de cap a peus amb una armadura d’argent tan brillant que gairebé semblava blanca i s’embolicava en una immensa capa, blanca també, en què destacava com a única nota de color una gran creu vermella. Blancs eren igualment l’escut, la llança, l’espasa.

Avançà l’estrany cavaller amb una rara decisió i una cadència una mica misteriosa, i sense més miraments va carregar contra les files musulmanes, repartint llançades tan tremendes que feia caure d’un sol cop desenes d’enemics. El cavall, d’una braó indescriptible, semblava de foc, i la figura del cavaller, subtil, etèria i alhora tremendament imposant, s’agitava sobre la muntura amb una agilitat i una rapidesa que a voltes semblava tan sols un raig de llum en moviment.


Encoratjats pel valor d’aquell desconegut, els soldats de Borrell van reprendre amb més ardor la batalla, amb tan bona estrella que aviat es van fer els amos de la situació. Triomfals, amb el comte i el misteriós cavaller al capdavant, van penetrar les hosts cristianes a la ciutat, essent rebudes amb crits de victòria pels barcelonins que ja veien arribar l’hora final del seus patiments. I entre la tropa, el que més es comentava era la desconeguda identitat del campió, que en cap moment, ni quan fou acabada la batalla, s’havia alçat la celada de plata, i que malgrat la molta sang sarraïna que havia vessat, duia la capa tan immaculada com en els primers moments de la lluita.


A la fi, l’exèrcit victoriós va arribar a la plaça de Sant Jaume –des de sempre la plaça principal de la ciutat– on la gent s’apinyava amb visques i plors de gratitud. La notícia de l’aparició del Cavaller de la Blanca Armadura s’havia escampat ràpidament per Barcelona, i la expectació era enorme.
Així que van ser al centre de la plaça, el comte Borrell va demanar a l’estrany guerrer, en nom propi i de tots els barcelonins, que es tragués l’elm i que s’identifiqués, per tal que tots li poguessin retre plenament el tribut del seu agraïment. El desconegut, però, va fer un gest de negació amb el cap, va gitar la seva llança al terra, va besar el guardamans de l’espasa i abans ningú no comprengués el que estava passant, cavall, cavaller, armes i vestits, tot va desaparèixer com un fumerol que s’anava diluint, difuminant, fins a fondre’s del tot.
Durant els dies, els mesos, els anys i els segles següents, els barcelonins tingueren molta feina a fer especulacions sobre la identitat del Cavaller de la Blanca Armadura. Alguns estaven convençuts que era un sant, potser Santiago Matamoros, o el patró de Catalunya, Sant Jordi. D’altres creien que es tractava d’un fantasma vingut del més enllà per ajudar al bon comte Borrell en la seva difícil empresa. Jo, com que no goso pronunciar-me, li he deixat el nom de Cavaller de la Blanca Armadura que és, sense cap mena de dubte, l’única cosa que era amb certesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada