EL FANTASMA DESTACAT: L'ESPECTRE DE LA TRISTA VIRREINA

Avui, un fantasma tradicional, d'estil molt britànic!!

La plaça Reial, aquest bell espai porticat on el temps sembla haver-se aturat, va ser construïda, com tantes altres places al segle XIX, sobre l’emplaçament d’un antic convent.

En els seus edificis uniformes, decorats amb motius de terracota, es descobreixen els bustos de navegants i exploradors americans, així com diversos escuts nobiliaris sostinguts per petits indis.
Potser sigui per aquesta evocació de terres americanes que l’ànima en pena de l’esposa del qui fou virrei del Perú, s’hi passeja cap al vespre, entre els bells i esotèrics fanals de Gaudí, i les taules abarrotades de bevedors de cervesa. Potser algú la vegi passar, arrossegant el seu llarg vestit de tall antiquat, i ho atribueixi a l’excés d’alcohol.
Per fer-li veure que s’equivoca, confirmarem que es tracta d’un espectre real. I aquesta és la seva trista història.
La joveníssima Maria Francesca Fiveller i Bru vivia retirada al Convent de les Jonqueres, avui desaparegut, a l’espera de contraure matrimoni de conveniència, com era habitual al segle XVIII, amb un nebot del noble virrei del Perú.
Malgrat tractar-se d’un pacte d’aquesta natura, Maria Francesca no es dolia del seu destí, perquè havia tingut ocasió de conèixer el seu promès i n’havia quedat tan enamorada que no veia arribar el moment de casar-s’hi. Tanmateix, el dia del casament, el nuvi la va deixar plantada a l’altar, quan els convidats ja havien ocupat els seus seients i la jove havia arribat fins a la porta de l’església.
El padrí de noces, que no era altre que el virrei, Dom Manuel Amat i Junyent, veient la humiliant situació, li va dir:
–Senyora, em dol en l’ànima el menyspreu que el meu nebot us ha fet, però per tal d’arreglar-ho, si a vós us plau m’ofereixo a ser jo el vostre marit.
La jove va acceptar la proposta com a mal menor, malgrat que el virrei, tot i ser home de bon veure, era ja d’edat avançada i se li coneixien vel·leïtats i amorets de tota mena. Sens dubte, la jove va pensar que era millor consolar-se amb la gran fortuna del vell pretendent i dissimular, alhora, la humiliació soferta.
El que desconeixem, tanmateix, és el motiu del vaguejar nocturn de la dama, després de la seva mort, per aquesta plaça.
Va ser potser perquè mai no va poder superar el dolor de veure’s repudiada pel seu enamorat? O pel seu sofriment d’haver de casarse amb un home de l’edat del seu avi, que la va deixar vídua tan sols tres anys més tard?
Sigui com sigui, si ja és de nit quan arribeu a aquest punt final del primer itinerari, preneu-vos un tanc de cervesa a qualsevol de les nombroses terrasses de la plaça, però quan aparegui l’espectre de la trista virreina, no atribuïu la seva visió als vapors de l’alcohol.