dimecres, 22 de juny de 2011

EL FANTASMA DESTACAT: LES DANSAIRES FILLES D'HERODES

Acostant-se Sant Joan era impossible no parlar-vos d’uns fantasmes que es mouen no tan sols per Barcelona, sinó per tot Catalunya: LES FILLES D’HERODES.
En el tram de La Rambla entre el Teatre Principal i l’actual Teatre del Liceu, va existir antigament un camp obert on els frares cultivaven petits horts. El que avui és el carrer Arc del Teatre era aleshores un trist viarany rural en què s’apostaven al vespre les meretrius més estripades de la ciutat.
La nit del 24 de juny, revetlla de Sant Joan, es diu que apareixen per aquest carrer els fantasmes de les filles d’Herodes, condemnades, com a càstig per haver causat la degollació de sant Joan Baptista, a dansar durant tota l’eternitat.
Vénen precedides d’una tonada lànguida i melangiosa d’invisibles gralles i flabiols.
Flotant misteriosament en l’aire, a ras de terra, i removent-se en estranyes i sensuals contorsions que recorden exòtiques danses de mar enllà, les seves ombres blanques, boiroses i esfilagarsades es van condensant, fins a adquirir formes humanes, formes femenines que aviat es converteixen en les formes de dues dones fantasmals, de pell blanquíssima i estranyes vestidures, com túniques llargues fins als peus.

Però sense cap!
Les dones blanques que dansen en l’aire no tenen cap!
I malgrat això, es tan encisadora la màgia del seu ball que qui les veu queda mut, hipnotitzat, sense poder desviar els ulls d’aquests cossos perfectes i escapçats. Els qui no són capaços de sostreure’s a aquest estat d’encanteri acaben convertint-se també en fantasmes, condemnats a seguir-les sense deixar mai de ballar.
La llegenda diu que les filles d’Herodes van passar un dia per Catalunya, ballant, i en trobar-se damunt d’un riu que estava gelat, amb el fervor de la seva dansa l’aigua es va desglaçar i les dues fantàstiques dames van caure-hi a dins. Aleshores l’aigua se solidificà de nou i les va decapitar, ja que tan sols el cap els sobresortia per la superfície.
És per això que dansen escapçades, a dir de la gent, sobre tots els cursos d’aigua del país... el Segre, el Ter, el Tet, el Francolí, l’Anoia, el Llobregat... I al punt de la mitjanit de la revetlla de Sant Joan, es presenten a La Rambla de Barcelona, que en algun moment també va ser un riu.
«Ballaràs més que les filles d’Herodes!», diuen encara els vells del Raval, quan volen indicar una situació dificultosa per a algú. I diuen també que malgrat que els sons de la ciutat moderna, el fum dels cotxes i la llum dels fanals les fan més difícils de distingir i de sentir, si hom escolta amb molta atenció la nit de Sant Joan, pot sentir encara avui la música imprecisa de les gralles i els flabiols i la remor de peus lleugers de les dansaires filles d’Herodes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada