dimarts, 31 de maig de 2011

EL FANTASMA DESTACAT: EL SANTET DEL POBLENOU

Heu sentit a parlar mai del fantasma que trenca la seva làpida al Cementiri del Poblenou? Doncs aquí el teniu!

El Cementiri del Poblenou, o de l’Est, va obrir les seves portes –i les seves tombes– l’any 1775, quan les autoritats van decidir desmantellar els cementiris parroquials que hi havia davant de cada temple, església i capella de la ciutat.
Al principi, els barcelonins van ser reticents a acceptar aquest nou i modern cementiri: portaven tants anys enterrant els seus morts al mateix barri, a pocs metres de casa, que no era fàcil de canviar de mentalitat. Afortunadament, en aquella mateixa època es van posar de moda els nínxols, perquè com que els ajusticiats eren enterrats directament a terra, les classes acomodades de seguida s’apressaren a adquirir (a l’exorbitant preu de vuit duros!) aquesta mena de sepultures per assegurar-se que els seus no fossin enterrats a la manera dels condemnats. I l’únic cementiri de Barcelona que en aquell moment disposava de nínxols era el del Poblenou... En un dels nínxols –que el guarda del cementiri us mostrarà amablement– es pot veure la làpida misteriosa rere la qual reposa l’anomenat Santet del Poblenou.
Els nínxols dels costats estan desocupats per donar cabuda al munt de flors, espelmes, estampes, fotografies i exvots de cames i braços de cera que els seus fidels dipositen periòdicament al seu voltant. Des de darrere del vidre que protegeix la sepultura, un retrat en sèpia del difunt els observa amb ulls descolorits per tantes hores a la intempèrie. La làpida diu: «Francesc Canal i Ambròs, mort el juliol de 1899, als dinou anys i dos mesos».
Se sap que Francesc era dependent als famosos Grandes Almacenes el Siglo, els primers que, a l’estil de les galeries de París, s’instal·laren a la península. Del que no es té notícia és del motiu de la seva prematura mort. Però aleshores... Quina és la història que ha convertit en llegenda aquest jove amb una vida aparentment tan vulgar?
–Diuen que repartia el que guanyava entre els pobres del barri –em va explicar el guarda del cementiri, quan li ho vaig preguntar.
–I és per això, que el tenien per sant...?
No era per això. Era per una cosa –tot i que sembli impossible!– una mica més sobrenatural: durant molt de temps la gruixuda làpida de marbre del nínxol del difunt s’esquerdava misteriosament per la meitat; i cada cop que se’n posava una de nova passava el mateix. Els veïns del Poblenou aviat van bastir les seves teories...
Primer es va dir que els autors de les destrosses eren uns trinxeraires que saltaven de nit els murs per fer actes de vandalisme entre els sepulcres. Es va posar vigilància per sorprendre’ls, però ningú no s’acostava a la tomba misteriosa. I tanmateix la làpida seguia partint-se per la meitat. Aleshores es va teixir al seu voltant una llegenda sobre la seva bondat, i els barcelonins van decidir que era perquè es tractava d’un sant, que es trencava el segell de la seva tomba; i van començar a venerar-lo, a resar-li i a sol·licitar-li favors per si de cas era capaç de fer algun miracle.
Fins i tot es van fer sessions d’espiritisme davant la tomba, i s’arribaren a crear veritables escenes de catarsi i possessió.
Però no tothom s’ha deixat convèncer per la suposada santedat de Francesc Canal, i molta gent opina que en realitat la trencadissa de la làpida la provoca la seva ànima en pena que intenta sortir del nínxol per haver estat... enterrat viu!
Aquesta espantosa possibilitat no sembla tan inversemblant si tenim en compte que la premsa de l’època es feia ressò, de tant en tant, de casos similars de negligència professional. Sense anar més lluny, al primer número de La Vanguardia, aparegut l’1 de febrer de 1881, apareixia la notícia d’un fet esgarrifós que havia tingut lloc en aquest mateix cementiri. Es veu que hi havien dut a enterrar una criatura de cinc anys del barri d’Hostafrancs i, com que plovia molt, no van poder ficar el taüt a la fossa i ho van deixar per a l’endemà. Però de bon matí, quan els fossers van anar per enterrar-lo, van sentir els plors i els gemecs del difunt i, espantats, van obrir la caixa i van descobrir que l’infeliç criatura era ben viva, tota xopa i tremolant de fred. El diari informa que malgrat els intents de fer-lo entrar en calor, i tot i que van cridar ràpidament un metge, el nen va morir de pulmonia.
Sembla ser que la seva defunció havia estat formalment inscrita al Registre Civil, prèvia certificació d’un facultatiu que feia constar la mort del nen tot especificant que el cadàver presentava... senyals de descomposició!
Per què, doncs, no es podria imaginar que aquesta va ser la sort del pobre Francesc Canal i Ambròs, el Santet del Poblenou, i aquest el motiu dels fenòmens sobrenaturals que es produeixen a la seva tomba?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada