EL FANTASMA DESTACAT: UN TREN FANTASMA

Si ens parem a pensar-ho, un tren té ben poc de misteriós... Tecnologia, metal·lúrgia, electricitat... Tanmateix, quan a mitjan segle XIX van començar a circular els primers ferrocarrils, la gent senzilla va agafar gran aversió a l’invent perquè els espantava la velocitat amb què es movia. Ultra les històries al voltant de l’Home del Sac, en van aparèixer d’altres una mica menys innocents que afirmaven que es tractava d’un artefacte diabòlic i que era el mateix Satanàs qui el menava. L’Església, sempre tan contrària al progrés, no va fer ni el més petit gest per desmentir aquestes supersticions.

En qualsevol cas, un segle més tard la gent ja s’hauria d’haver acostumat prou al modern mitjà de transport perquè deixés de semblar-li misteriós. Potser per això es va esverar tant el guardabarrera de l’estació de l’Hospitalet, quan va veure passar per davant dels seus ulls un inesperat tren que circulava fora d’horari i sense complir les normes. Als laterals dels vagons, en aquells cartells que es posaven abans sota les finestres, el funcionari va llegir sorprès la destinació del tren: Igualada.

Igualada?

Ràpidament el guardabarrera es va ficar dins la seva garita i va consultar els horaris i les notes addicionals del dia... potser es tractava d’un servei especial... Va repassar dues vegades cada lletra i cada número, per assegurar-se’n. Després va telefonar a la següent estació per on havia de circular el tren.

–Acaba de passar per aquí –l’informaren a l’altra banda del fil–. El guardaagulles l’ha vist venir llançat a tota màquina. Diu que ha cridat a més no poder, però com si res...

Mentre els dos funcionaris comentaven l’estrany esdeveniment, el tren Barcelona-Igualada, seguia impertorbable la seva marxa, creuant estació rere estació sense aturar-se a cap, sense fer el més mínim senyal, sense atendre cap indicació. La sorpresa i una certa angoixa, van anar saltant de poble en poble i de telèfon en telèfon... Algú es decidí a trucar a la Terminal de Barcelona de la plaça Espanya, i va informar del fet. El cap d’estació va ser el primer en sorprendre’s: ell no havia donat pas ordre de sortida a cap tren en direcció a Igualada!

Ràpidament es va enviar un operari que comprovés la via de partida on hauria d’estar estacionat. Va tornar amb les cames al cul, i els ulls desorbitats per anunciar que el tren d’Igualada s’havia esfumat.

–Que aturin immediatament aquest comboi, sigui on sigui! –va ordenar aleshores el cap de l’estació central–. Immediatament!

A poques parades del seu destí, finalment el tren misteriós va ser interceptat. L’esperaven tots els treballadors de l’estació, els quals havien habilitat una via morta, travada amb un munt de travesses de fusta, cap a la qual van desviar les agulles en veure aparèixer el comboi. Abans de prendre la delicada decisió, els guardabarreres encara van fer tota mena de gestos i crits per avisar el maquinista, però no van obtenir cap resposta... De fet, no es veia ningú a la cabina! Finalment, el tren va ser descarrilat per les travesses que l’impedien el pas. No va ser un impacte gaire fort perquè tampoc la velocitat que duia no era excessiva, però tothom va córrer espantat cap al tren, disposat a prestar auxili a qualsevol passatger que ho necessités. Però ningú no ho necessitava. Perquè no hi havia ningú. Ni passatgers, ni maquinista, ni mercaderies, ni... El tren era buit. El guardabarrera va posar ràpidament conferència amb Barcelona per explicar els fets.

–De segur que hi ha una explicació raonable –va dir el cap de l’estació central, amb ànim d’apaivagar la inquietud del seu collega i la seva pròpia–. Probablement s’ha desfrenat, s’ha posat en moviment, ha anat agafant velocitat... i més velocitat i...

Es va fer un llarg silenci a l’altra banda de la línia.

–Hi ha més de 60 quilòmetres d’aquí a Barcelona! –li arribà a la fi la veu del guardabarrera–. I la línia no fa baixada, sinó pujada. Barcelona és a quatre metres sobre el nivell del mar... Igualada a... 284 metres! Quan s’ha sentit a dir que un tren pugui circular en punt mort pendent amunt?

–Doncs què vol que li digui, jo, ara! –va exclamar el cap d’estació dels Ferrocarrils Catalans, fet un feix de nervis–. Potser és que ens les tenim amb un tren fantasma!

–Potser.

EL FANTASMA DESTACAT: CANVIS DE SEXE MOLT... SALATS

Avui és el dia! Sant Silvestre! Els qui vulgueu canviar de sexe... avui teniu l’oportunitat!

Fins ben entrat el segle XVIII, als voltants de totes les rieres, rambles i sèquies de Barcelona subsistiren molins de farina o de sal que eren moguts per les aigües canalitzades. N’hi havia a la Riera Alta, a la Blanca, a la d'Horta, a la de l’Escuder, a les Basses de Sant Pere -mogut per les aigües del Rec Comtal- i, per descomptat, al carrer del Rec. Aquest, situat aproximadament a l’actual cantonada amb el carrer Princesa, era un vell molí de sal que, segons la veu popular, posseïa uns trulls molt especials: el qui s’hi deixava moldre podia mudar de sexe a voluntat. És a dir, sortir no de l’armari, sinó de la caixa de fusta en forma d’embut on tenia lloc la mòlta.

Perquè aquest prodigi es pogués produir, era indispensable que fos la mitjanit del dia 29 de febrer dels anys de traspàs, o bé la Nit de Sant Silvestre. És a dir, el 31 de desembre. O el què és el mateix, la Festa Major de les bruixes, doncs des d’antic es té a aquest sant pel seu patró. Així ho recorda el refranyer popular:

Sant Silvestre porta les bruixes pel cabestre.

Per Sant Silvestre, entren les bruixes per la finestra.

També es diu que és el dia de l’any en que les fetilleres tenen més poder i realitzen les més grans dolenteries i estralls. Si noten que per causa de l’edat decau el seu poder, aprofiten una Nit de Sant Silvestre amb lluna plena per a refer les seves forces bruixesques pel senzill mètode de mostrar-li el cul a l’astre de la nit, el qual els retorna la minvada virtut. Gràcies a això, qualsevol pot reconèixer sense dificultat les bruixes del seu barri: només cal que observi atentament els terrats de les cases a la recerca de dones amb les faldilles alçades i el darrera enfocat a la lluna.

Però tornem als canvis de sexe. Els nostres besavis, que encara van arribar a veure molins a Barcelona, estaven convençuts que en sonar la mitjanit de Sant Silvestre, en l’instant en que es produeix el canvi d’any, hom podia canviar també de sexe: d’home a dona o viceversa. La pols molta que manava de la mola, a mida que s’amuntegava anava prenent forma humana fins configurar-se degudament regenerada i de sexe diferent al que es tenia abans d’introduir-se al molí.

EL FANTASMA DESTACAT: LA PLAÇA DE LES ALTES FORQUES

Ara que s'acosta Nadal, sobretot, no se us acudeixi d’anar, per la Missa del Gall, prop del Mercat de Sant Antoni! Vegeu per què...

Les del portal de Sant Antoni eren Altes Forques. Això significa que els qui es gronxaven al compàs del vent a la punta del seu llarg i tètric braç eren grans criminals, ja que només per a ells es reservava aquesta mena de patíbul. Deien els barcelonins del segle passat que les ànimes d'aquests condemnats eren tan abjectes com el seu cor i la seva ment, i per això no eren volgudes no tan sols al cel sinó tampoc a l’infern, i quedaven suspeses en una misteriosa dimensió de l’espai, on patien una lenta extinció; una mena de segona mort espantosa. Impossibilitades de trobar repòs, aquestes ànimes esdevenien rabioses, es manifestaven en forma d’aparicions fantasmals i de fenòmens sobrenaturals, i revenjaven la seva desventura amb el primer mortal que ensopegaven. Les Altes Forques, amb la seva alçària extra, pretenien allunyar encara més del món dels vius les ànimes dels pitjors delinqüents.

Però per les festes nadalenques, com que el botxí no treballava i no es penjava ningú, els espectres dels enforcats de Sant Antoni celebraven les seves particulars revetlles al voltant del cadafal. A l’hora de la Missa del Gall recobraven la paraula i, enmig de renecs i grans riallades, s’explicaven els uns als altres els perversos crims que els havien dut al patíbul. Pobre del mortal que tingués la desgràcia d’escoltar aquestes converses! Corria el perill de tornar-se boig per sempre més, o veure’s encomanat de la maldat dels qui parlaven. Per contrarestar això, els barcelonins recitaven els dies d’ajusticiament i la nit de Nadal unes oracions especials per a penjats, per tal de desitjar-los un bon repòs i pregar a les ànimes en pena que no els fessin víctimes de la seva fúria.

Quan varen ser derrocades les muralles, aterrat el patíbul i urbanitzat el paratge, ningú no va voler adquirir el solar, perquè la gent deia que estava maleït. Finalment l’Ajuntament va haver de fer-se càrrec dels terrenys i decidí construir-hi el bell mercat de Sant Antoni, obra mestra de l’arquitectura del ferro, projectat per Antoni Rovira i Tries el 1859.

EL FANTASMA DESTACAT: EL VAIXELL NEGRE

EL FANTASMA DESTACAT: EL VAIXELL NEGRE

Avui una història de vaixells fantasmes: al Moll de Sant Bertran, cada 21 d’octubre, emergeix misteriosament, del fons del mar, el Vaixell Negre. (N’ha dit alguna cosa, la premsa, aquests darrers dies?)

En aquest antic barri mariner, que encara conserva el nom de barri de Port, havia estat enclavat el port dels romans, on diu la llegenda que va arribar, fa més de tres mil·lennis, Hèrcules, el semidéu fenici fundador de Barcelona. També era tradició que aquí desembarquessin, més sovint del que era desitjable, els pirates de Tunísia. A causa dels seus sobtats atacs, el vigilant de la fortalesa de Montjuïc tenia com a principal missió escrutar l’horitzó, i tan bon punt apareixia un estol o un vaixell sospitós, enarborava un gallardet vermell al cim de la torre de senyals i engegava una canonada d’avís per tal que es posessin alerta les bateries de la costa, mentre les naus i els vaixells que es trobaven a alta mar s’apressaven a retornar a l’empara del port.

Però no hi havia prevenció possible, ni gallardets, ni canonades, contra l’aparició de l’anomenat Vaixell Negre, que cada 21 de octubre emergia misteriosament del fons del mar. De cop i volta, començaven a bullir les onades i el casc, negre com el sutge, les veles, també negres, l’ormeig, les banderes, el cordam..., tot d’un negre que anunciava mort, eixien de l’abisme. Sobre els pals i la coberta, es podien distingir les ombres fosques del patró i de la tripulació que s’afanaven a fer navegar un vaixell condemnat a anar a la deriva i topant amb tot el que trobava al seu pas, especialment les naus que en aquell moment eren al seu voltant, les quals naufragaven sense remissió.

Un cop aconseguit el seu objectiu, el Vaixell Negre s’ensorrava de nou, silenciós i màgic, en les aigües altre cop tranquil·les, tot embolcallat d’unes bromes grisoses i denses que haurien provocat l’enveja del mateix Holandès Errant.

I d’ençà vaga,

maleït, pel mar

sense descans,

sense pau.

(Richard Wagner, Balada de L’holandès errant, acte II)

EL FANTASMA DESTACAT: UN ESPERIT ÀLIES SERRALLONGA

El 31 d’octubre de 1633, el més famós bandoler català, Joan de Serrallonga, va ser detingut per la justícia. Diuen que el seu fantasma es passeja encara pel barri del Born.

Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, ha estat sens dubte el bandoler més famós de la història de Catalunya. La simpatia que despertava la seva resistència política al centralisme ha contribuït a forjar al seu voltant una llegenda de noble romàntic i justicier, de Robin Hood a la catalana, que poc té a veure amb la realitat.

I en aquesta llegenda no podien faltar, per descomptat, els rivets fantàstics.

Sembla que uns dies abans de ser detingut, Serrallonga, que estava una mica deprimit, va invocar els esperits dels seus avantpassats:

–Nobles ascendents meus, veieu-me aquí davant del vostre tribunal. Sortiu dels vostres sepulcres, embolcallats amb els vostres fúnebres sudaris, per a llançar sobre el meu cap un anatema si és que he estat indigne del nom que tots haveu portat amb glòria. Sortiu, sí, un a un, tots alhora, per acusar-me, que aquí us espera, tranquil de consciència, don Joan de Serrallonga.

(Víctor Balaguer, Don Juan de Serrallonga)

Invocar els morts i demanar judicis sobre els actes terrenals sol comportar riscos. I, efectivament, a partir d’aquell dia l’espectre del pare del bandoler, que no devia sentir-se gaire satisfet amb la vida que duia el seu fill, es dedicà a assetjar-lo des de l’altre món. Allà on dirigís les passes o la mirada don Joan no veia si no l’ombra sinistra del seu progenitor; i així que tancava els ulls intentant agafar el son, se li presentava el fantasma, tot embolcallat d’una llum sobrenatural, i amb veu cavernosa i esquinçada el turmentava amb mil retrets.

El 31 d’octubre de 1633, Serrallonga fou detingut pels soldats del virrei. El bandoler va oposar resistència i es va batre ferotgement, però quan ja pensava que la sort li somreia, en un racó de la sala on tenia lloc la batussa va distingir de cop i volta la figura espectral del seu pare, que l’observava amb mirada furibunda. Aquesta distracció va ser suficient per fer-li perdre el control de la situació, i els soldats el van reduir ràpidament. L’endemà el van dur a Barcelona per ser interrogat i jutjat. I diuen que fins i tot quan el torturaven per treure-li els noms dels seus sequaços, se li va presentar el sinistre fantasma, i que aquest és el motiu que cantés de ple i els traís a tots.

Se’l va condemnar a ser assotat, desorellat, degollat i esquarterat.

I quan el portaven a ajusticiar, a cada cantonada del «Bòria avall» els ulls ja apagats de Joan de Serrallonga veien encara l’espectre, ara triomfal, del pare assenyalant-lo amb dit acusador.

EL FANTASMA DESTACAT: L’ÀNIMA EN PENA DE L’INQUISIDOR

Un altre aniversari rodó: el 9 d’octubre ha fet 150 anys que a Barcelona es van cremar, en una pira pública, un munt de llibres espiritistes... amb les seves conseqüències!

Al centre de la plaça de les Armes, ocupada actualment –gairebé com si es tractés d’un homenatge– per la famosa escultura Desconsol de Josep Llimona, hi hagué antigament un dels grups de forques de la ciutat.

L’odi natural que cinc generacions de barcelonins sentien per la Ciutadella creixia, si això era possible, quan el so d’una canonada anunciava l’ajusticiament d’algun reu, sovint per motius polítics. Un poema de Víctor Balaguer recull, en una descripció molt romàntica, aquesta faceta de l’edifici:

De nit, à voltas, cuant ja la fosca

sobre la terra lliscantne cau,

cuan la tempesta brama furiosa,

y’ls vents ne xiulan i brunz lo llam,

sobre sas torres la Ciutadela

gemechs escolta i escolta planys.

El 9 d’octubre de 1861, el bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens, ordenà encendre en aquest lloc una gran pira per cremar una pila de llibres sobre espiritisme que havien estat confiscats en una cacera per tota la ciutat. En aquella època el tema s’havia posat molt de moda entre els barcelonins de totes les classes socials; i els llibres que més èxit tenien eren, sens dubte, els manuals d’Allan Kardec, l’anomenat apòstol de l’espiritisme. Mentre el foc consumia uns tres-cents volums i fulletons, una multitud s’arremolinà al voltant de la pira, maleint i esbroncant el bisbe al crit de «Mori la Inquisició!». Molts dels espectadors s’acostaven al foc i recollien pàgines socarrades i grapats de cendra calenta. La tensió era tan gran que el religiós i els seus auxiliars van decidir retirar-se, temorosos que esclatés una d’aquelles revoltes anticlericals que començaven a ser tan freqüents a la ciutat.

–Mori la Inquisició!

Tanta maledicció sobre les seves espatlles devia ser un pes excessiu per al bisbe Palau, el qual morí l’any següent. I poc després de la seva mort, la seva ànima, penedida, es va presentar davant una reunió d’espiritistes de Barcelona, els aconsellà que no s’aturessin en el seu proselitisme i profetitzà que el paratge on va tenir lloc la cremada de llibres esotèrics desapareixeria aviat i que s’hi construirien uns bells jardins.

La notícia aviat va córrer per tota la ciutat, i va ser acollida amb entusiasme per alguns i amb escepticisme per la majoria. A més, l’esperit del religiós no va tornar a manifestar-se, que se sàpiga, mai més. I, tanmateix, set anys després de la seva espectral aparició, el 1869, amb motiu de la Revolució de Setembre, el general Prim decretà la donació definitiva de la Ciutadella a l’Ajuntament de la ciutat, el qual la va fer derruir per construir-hi el bonic parc de què gaudim actualment.

EL FANTASMA DESTACAT: EL RETORN DEL PRÍNCEP DE VIANA

La setmana passada, el dia de Santa Tecla –Festa Major de Tarragona–, es va complir el 550 aniversari de la mort del príncep de Viana. És a dir: més de mig mil·leni passejant el seu fantasma per les nostres terres!

A la capella de Santa Tecla i Sant Sebastià de la catedral de Barcelona s’havia donat culte durant molts anys al príncep Carles de Viana –el Benaventurat Carles, que li deien els seus súbdits– de la imatge del qual s’havien arribat a imprimir estampes en què se’l representava com un sant, però investit amb les seves insígnies i atributs reials.

Els catalans del segle XV estimaven aquest príncep, hereu de Catalunya, Aragó i Navarra, amb un amor inversament proporcional al menyspreu que sentien pel seu germanastre –aquell que amb els anys seria conegut com Ferran el Catòlic– i per la seva madrastra, la reina consort Juana Enríquez. Aquesta dona sempre s’havia comportat amb el príncep com una veritable madrastra de conte de bruixes, perquè ambicionava la rica corona per al seu propi fill, i l’hereu li feia nosa. Els historiadors insisteixen tímidament que la mort del príncep de Viana fou deguda a la tuberculosi, però els barcelonins mai no s’ho van acabar de creure, i els reafirmà les seves sospites d’una mort violenta el fet que l’esperit del difunt retornés diverses vegades per atacar els seus presumptes assassins.

Segons la tradició, la instigadora d’aquest assassinat no és altra que Juana Enríquez, que comptava amb el consentiment callat i culpable del seu espòs, el rei Joan II.

L’indigne baró de l’Eramprunyà va posar en contacte la reina amb un jueu anomenat Soler, que vivia a sota mateix del castell del noble al terme municipal de Begues, i que era molt conegut a la comarca pels seus coneixements sobre bruixeria i males arts. La reina li va prometre al fetiller tres mil unces d’or si era capaç d’elaborar un beuratge mortal que no tingués mal gust, del qual no es conegués cap antídot i que fos capaç de provocar una mort ben ràpida.

El 23 de setembre de l’any 1461 Carles de Viana va morir enmig de terribles sofriments al Palau Reial de Barcelona.

Després de ser exposat al Saló del Tinell durant dos dies, el cos del príncep va ser portat fins a la catedral, on s’havia de celebrar la missa de difunts presidida per la mateixa madrastra, la qual amb prou feines podia amagar a ulls del poble la seva satisfacció.

En veure-la arribar a la porta de la seu, i atenent el protocol, el campaner va voler llançar les campanes al vol, però misteriosament les cordes es van trencar i les campanes restaren mudes. Ràpidament es van posar cordes noves, però es van tornar a trencar, més misteriosament encara. La reina va haver de fer la seva entrada a la catedral enmig d’un silenci profund d’animadversió. Per postres, quan el bisbe de la ciutat es disposava a iniciar l’ofici de difunts, va caure a terra feta bocins una de les dues columnetes de l’altar, sense causar danys físics, però omplint els cors dels presents d’un temor reverencial. Potser és que el fantasma de Carles de Viana havia retornat i manifestava així el seu dolor i el seu desconsol?

Els rumors, que aviat s’escamparen per la ciutat, podrien haver-se diluït amb el temps si no hagués estat perquè, al cap de poc, l’esperit del príncep tornà a manifestar-se. En aquesta segona ocasió va ser amb motiu del setge que el comte Hug Roger de Pallars i les forces de la Generalitat mantenien contra Juana Enríquez i el seu fill a Girona, durant l’anomenada Guerra dels Deu Anys. Segons explica el mateix general, en una carta adreçada als Consellers de Barcelona –i que es conserva a l’arxiu de la Corona d’Aragó– les seves hosts van cobrar nou coratge quan van veure l’espectre del príncep que, des del capdamunt d’un núvol, els animava en la batalla.

La tercera i definitiva aparició va tenir lloc uns anys més tard, a finals del 1478, un dia que el seu pare, el rei Joan II, que havia sortit de cacera per les muntanyes del Garraf amb el seu seguici, es va perdre tot sol i quan va adonar-se’n ja era lluny de tota presència vivent. El monarca caminava desorientat pel laberíntic bosquet, quan es va topar barba a barba amb un jove de figura arrogant, muntant un blanquíssim cavall, el rostre del qual li resultà vagament familiar, malgrat que una certa inconsistència en els trets, fugissers, com envelats de boira, li impedien distingir del tot les seves faccions. Inquietament alleujat, el rei li va preguntar per on havia de tirar per fer cap al poblat. El desconegut li indicà molt secament un camí, i abans que el rei tingués temps d’agrair-li-ho va desaparèixer misteriosament entre els arbres i la nit.

Neguitós i angoixat per la insòlita trobada, que desvetllava en la seva ànima ressons estranys d’una antiga culpa, el monarca va seguir l’estret viarany que li havia indicat el cavaller. Però de cop i volta, enmig de la foscor, va perdre peu i va caure dins un inesperat estanyol, que era on anava a morir el caminet. Per més que maldà, no aconseguí d’alçar-se’n i va haver de passar tota la nit en remull. L’endemà al matí els seus homes el van trobar, mig ofegat dins l’estany, i més mort que viu el van traslladar a Barcelona.

Pocs dies després, la matinada del 19 de gener de 1479, amb un darrer record per al seu fill Carles, que estranyament associava amb el misteriós cavaller del bosc, el rei Joan II va fer la mort del poll, sota la indiferència absoluta del poble que tant l’havia arribat a odiar.

El clot on va trobar el seu destí va subsistir fins fa poc i era conegut com l’Olla del Rei.

La història d’aquell estrany accident va córrer de boca en boca per tot el país, i la gent del poble va arribar al convenciment que el fantasma del príncep de Viana havia retornat un cop més, decisivament.