EL FANTASMA DESTACAT: UN TREN FANTASMA

Si ens parem a pensar-ho, un tren té ben poc de misteriós... Tecnologia, metal·lúrgia, electricitat... Tanmateix, quan a mitjan segle XIX van començar a circular els primers ferrocarrils, la gent senzilla va agafar gran aversió a l’invent perquè els espantava la velocitat amb què es movia. Ultra les històries al voltant de l’Home del Sac, en van aparèixer d’altres una mica menys innocents que afirmaven que es tractava d’un artefacte diabòlic i que era el mateix Satanàs qui el menava. L’Església, sempre tan contrària al progrés, no va fer ni el més petit gest per desmentir aquestes supersticions.

En qualsevol cas, un segle més tard la gent ja s’hauria d’haver acostumat prou al modern mitjà de transport perquè deixés de semblar-li misteriós. Potser per això es va esverar tant el guardabarrera de l’estació de l’Hospitalet, quan va veure passar per davant dels seus ulls un inesperat tren que circulava fora d’horari i sense complir les normes. Als laterals dels vagons, en aquells cartells que es posaven abans sota les finestres, el funcionari va llegir sorprès la destinació del tren: Igualada.

Igualada?

Ràpidament el guardabarrera es va ficar dins la seva garita i va consultar els horaris i les notes addicionals del dia... potser es tractava d’un servei especial... Va repassar dues vegades cada lletra i cada número, per assegurar-se’n. Després va telefonar a la següent estació per on havia de circular el tren.

–Acaba de passar per aquí –l’informaren a l’altra banda del fil–. El guardaagulles l’ha vist venir llançat a tota màquina. Diu que ha cridat a més no poder, però com si res...

Mentre els dos funcionaris comentaven l’estrany esdeveniment, el tren Barcelona-Igualada, seguia impertorbable la seva marxa, creuant estació rere estació sense aturar-se a cap, sense fer el més mínim senyal, sense atendre cap indicació. La sorpresa i una certa angoixa, van anar saltant de poble en poble i de telèfon en telèfon... Algú es decidí a trucar a la Terminal de Barcelona de la plaça Espanya, i va informar del fet. El cap d’estació va ser el primer en sorprendre’s: ell no havia donat pas ordre de sortida a cap tren en direcció a Igualada!

Ràpidament es va enviar un operari que comprovés la via de partida on hauria d’estar estacionat. Va tornar amb les cames al cul, i els ulls desorbitats per anunciar que el tren d’Igualada s’havia esfumat.

–Que aturin immediatament aquest comboi, sigui on sigui! –va ordenar aleshores el cap de l’estació central–. Immediatament!

A poques parades del seu destí, finalment el tren misteriós va ser interceptat. L’esperaven tots els treballadors de l’estació, els quals havien habilitat una via morta, travada amb un munt de travesses de fusta, cap a la qual van desviar les agulles en veure aparèixer el comboi. Abans de prendre la delicada decisió, els guardabarreres encara van fer tota mena de gestos i crits per avisar el maquinista, però no van obtenir cap resposta... De fet, no es veia ningú a la cabina! Finalment, el tren va ser descarrilat per les travesses que l’impedien el pas. No va ser un impacte gaire fort perquè tampoc la velocitat que duia no era excessiva, però tothom va córrer espantat cap al tren, disposat a prestar auxili a qualsevol passatger que ho necessités. Però ningú no ho necessitava. Perquè no hi havia ningú. Ni passatgers, ni maquinista, ni mercaderies, ni... El tren era buit. El guardabarrera va posar ràpidament conferència amb Barcelona per explicar els fets.

–De segur que hi ha una explicació raonable –va dir el cap de l’estació central, amb ànim d’apaivagar la inquietud del seu collega i la seva pròpia–. Probablement s’ha desfrenat, s’ha posat en moviment, ha anat agafant velocitat... i més velocitat i...

Es va fer un llarg silenci a l’altra banda de la línia.

–Hi ha més de 60 quilòmetres d’aquí a Barcelona! –li arribà a la fi la veu del guardabarrera–. I la línia no fa baixada, sinó pujada. Barcelona és a quatre metres sobre el nivell del mar... Igualada a... 284 metres! Quan s’ha sentit a dir que un tren pugui circular en punt mort pendent amunt?

–Doncs què vol que li digui, jo, ara! –va exclamar el cap d’estació dels Ferrocarrils Catalans, fet un feix de nervis–. Potser és que ens les tenim amb un tren fantasma!

–Potser.