Al centre de la plaça de
les Armes, ocupada actualment –gairebé com si es tractés d’un homenatge– per la
famosa escultura Desconsol de Josep
Llimona, hi hagué antigament un dels grups de forques de la ciutat.
L’odi natural que cinc
generacions de barcelonins sentien per la Ciutadella creixia, si això era
possible, quan el so d’una canonada anunciava l’ajusticiament d’algun reu,
sovint per motius polítics. Un poema de Víctor Balaguer recull, en una
descripció molt romàntica, aquesta faceta de l’edifici:
De
nit, à voltas, cuant ja la fosca
sobre la terra lliscantne cau,
cuan la tempesta brama furiosa,
y’ls vents ne xiulan i brunz lo llam,
sobre sas torres la Ciutadela
gemechs escolta i escolta planys.
El 9 d’octubre de 1861, el bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens, ordenà encendre en aquest lloc una gran pira per cremar una pila de llibres sobre espiritisme que havien estat confiscats en una cacera per tota la ciutat. En aquella època el tema s’havia posat molt de moda entre els barcelonins de totes les classes socials; i els llibres que més èxit tenien eren, sens dubte, els manuals d’Allan Kardec, l’anomenat apòstol de l’espiritisme. Mentre el foc consumia uns tres-cents volums i fulletons, una multitud s’arremolinà al voltant de la pira, maleint i esbroncant el bisbe al crit de «Mori la Inquisició!». Molts dels espectadors s’acostaven al foc i recollien pàgines socarrades i grapats de cendra calenta. La tensió era tan gran que el religiós i els seus auxiliars van decidir retirar-se, temorosos que esclatés una d’aquelles revoltes anticlericals que començaven a ser tan freqüents a la ciutat.
–Mori la Inquisició!
Tanta maledicció sobre
les seves espatlles devia ser un pes excessiu per al bisbe Palau, el qual morí
l’any següent. I poc després de la seva mort, la seva ànima, penedida, es va
presentar davant una reunió d’espiritistes de Barcelona, els aconsellà que no
s’aturessin en el seu proselitisme i profetitzà que el paratge on va tenir lloc
la cremada de llibres esotèrics desapareixeria aviat i que s’hi construirien
uns bells jardins.
La notícia aviat va córrer per tota la ciutat, i va ser acollida amb
entusiasme per alguns i amb escepticisme per la majoria. A més, l’esperit del
religiós no va tornar a manifestar-se, que se sàpiga, mai més. I, tanmateix,
set anys després de la seva espectral aparició, el 1869, amb motiu de la
Revolució de Setembre, el general Prim decretà la donació definitiva de la Ciutadella a l’Ajuntament de la ciutat, el qual la
va fer derruir per construir-hi el bonic parc de què gaudim actualment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada