EL FANTASMA DESTACAT: CANVIS DE SEXE MOLT... SALATS

Avui és el dia! Sant Silvestre! Els qui vulgueu canviar de sexe... avui teniu l’oportunitat!

Fins ben entrat el segle XVIII, als voltants de totes les rieres, rambles i sèquies de Barcelona subsistiren molins de farina o de sal que eren moguts per les aigües canalitzades. N’hi havia a la Riera Alta, a la Blanca, a la d'Horta, a la de l’Escuder, a les Basses de Sant Pere -mogut per les aigües del Rec Comtal- i, per descomptat, al carrer del Rec. Aquest, situat aproximadament a l’actual cantonada amb el carrer Princesa, era un vell molí de sal que, segons la veu popular, posseïa uns trulls molt especials: el qui s’hi deixava moldre podia mudar de sexe a voluntat. És a dir, sortir no de l’armari, sinó de la caixa de fusta en forma d’embut on tenia lloc la mòlta.

Perquè aquest prodigi es pogués produir, era indispensable que fos la mitjanit del dia 29 de febrer dels anys de traspàs, o bé la Nit de Sant Silvestre. És a dir, el 31 de desembre. O el què és el mateix, la Festa Major de les bruixes, doncs des d’antic es té a aquest sant pel seu patró. Així ho recorda el refranyer popular:

Sant Silvestre porta les bruixes pel cabestre.

Per Sant Silvestre, entren les bruixes per la finestra.

També es diu que és el dia de l’any en que les fetilleres tenen més poder i realitzen les més grans dolenteries i estralls. Si noten que per causa de l’edat decau el seu poder, aprofiten una Nit de Sant Silvestre amb lluna plena per a refer les seves forces bruixesques pel senzill mètode de mostrar-li el cul a l’astre de la nit, el qual els retorna la minvada virtut. Gràcies a això, qualsevol pot reconèixer sense dificultat les bruixes del seu barri: només cal que observi atentament els terrats de les cases a la recerca de dones amb les faldilles alçades i el darrera enfocat a la lluna.

Però tornem als canvis de sexe. Els nostres besavis, que encara van arribar a veure molins a Barcelona, estaven convençuts que en sonar la mitjanit de Sant Silvestre, en l’instant en que es produeix el canvi d’any, hom podia canviar també de sexe: d’home a dona o viceversa. La pols molta que manava de la mola, a mida que s’amuntegava anava prenent forma humana fins configurar-se degudament regenerada i de sexe diferent al que es tenia abans d’introduir-se al molí.

EL FANTASMA DESTACAT: LA PLAÇA DE LES ALTES FORQUES

Ara que s'acosta Nadal, sobretot, no se us acudeixi d’anar, per la Missa del Gall, prop del Mercat de Sant Antoni! Vegeu per què...

Les del portal de Sant Antoni eren Altes Forques. Això significa que els qui es gronxaven al compàs del vent a la punta del seu llarg i tètric braç eren grans criminals, ja que només per a ells es reservava aquesta mena de patíbul. Deien els barcelonins del segle passat que les ànimes d'aquests condemnats eren tan abjectes com el seu cor i la seva ment, i per això no eren volgudes no tan sols al cel sinó tampoc a l’infern, i quedaven suspeses en una misteriosa dimensió de l’espai, on patien una lenta extinció; una mena de segona mort espantosa. Impossibilitades de trobar repòs, aquestes ànimes esdevenien rabioses, es manifestaven en forma d’aparicions fantasmals i de fenòmens sobrenaturals, i revenjaven la seva desventura amb el primer mortal que ensopegaven. Les Altes Forques, amb la seva alçària extra, pretenien allunyar encara més del món dels vius les ànimes dels pitjors delinqüents.

Però per les festes nadalenques, com que el botxí no treballava i no es penjava ningú, els espectres dels enforcats de Sant Antoni celebraven les seves particulars revetlles al voltant del cadafal. A l’hora de la Missa del Gall recobraven la paraula i, enmig de renecs i grans riallades, s’explicaven els uns als altres els perversos crims que els havien dut al patíbul. Pobre del mortal que tingués la desgràcia d’escoltar aquestes converses! Corria el perill de tornar-se boig per sempre més, o veure’s encomanat de la maldat dels qui parlaven. Per contrarestar això, els barcelonins recitaven els dies d’ajusticiament i la nit de Nadal unes oracions especials per a penjats, per tal de desitjar-los un bon repòs i pregar a les ànimes en pena que no els fessin víctimes de la seva fúria.

Quan varen ser derrocades les muralles, aterrat el patíbul i urbanitzat el paratge, ningú no va voler adquirir el solar, perquè la gent deia que estava maleït. Finalment l’Ajuntament va haver de fer-se càrrec dels terrenys i decidí construir-hi el bell mercat de Sant Antoni, obra mestra de l’arquitectura del ferro, projectat per Antoni Rovira i Tries el 1859.

EL FANTASMA DESTACAT: EL VAIXELL NEGRE

EL FANTASMA DESTACAT: EL VAIXELL NEGRE

Avui una història de vaixells fantasmes: al Moll de Sant Bertran, cada 21 d’octubre, emergeix misteriosament, del fons del mar, el Vaixell Negre. (N’ha dit alguna cosa, la premsa, aquests darrers dies?)

En aquest antic barri mariner, que encara conserva el nom de barri de Port, havia estat enclavat el port dels romans, on diu la llegenda que va arribar, fa més de tres mil·lennis, Hèrcules, el semidéu fenici fundador de Barcelona. També era tradició que aquí desembarquessin, més sovint del que era desitjable, els pirates de Tunísia. A causa dels seus sobtats atacs, el vigilant de la fortalesa de Montjuïc tenia com a principal missió escrutar l’horitzó, i tan bon punt apareixia un estol o un vaixell sospitós, enarborava un gallardet vermell al cim de la torre de senyals i engegava una canonada d’avís per tal que es posessin alerta les bateries de la costa, mentre les naus i els vaixells que es trobaven a alta mar s’apressaven a retornar a l’empara del port.

Però no hi havia prevenció possible, ni gallardets, ni canonades, contra l’aparició de l’anomenat Vaixell Negre, que cada 21 de octubre emergia misteriosament del fons del mar. De cop i volta, començaven a bullir les onades i el casc, negre com el sutge, les veles, també negres, l’ormeig, les banderes, el cordam..., tot d’un negre que anunciava mort, eixien de l’abisme. Sobre els pals i la coberta, es podien distingir les ombres fosques del patró i de la tripulació que s’afanaven a fer navegar un vaixell condemnat a anar a la deriva i topant amb tot el que trobava al seu pas, especialment les naus que en aquell moment eren al seu voltant, les quals naufragaven sense remissió.

Un cop aconseguit el seu objectiu, el Vaixell Negre s’ensorrava de nou, silenciós i màgic, en les aigües altre cop tranquil·les, tot embolcallat d’unes bromes grisoses i denses que haurien provocat l’enveja del mateix Holandès Errant.

I d’ençà vaga,

maleït, pel mar

sense descans,

sense pau.

(Richard Wagner, Balada de L’holandès errant, acte II)

EL FANTASMA DESTACAT: UN ESPERIT ÀLIES SERRALLONGA

El 31 d’octubre de 1633, el més famós bandoler català, Joan de Serrallonga, va ser detingut per la justícia. Diuen que el seu fantasma es passeja encara pel barri del Born.

Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, ha estat sens dubte el bandoler més famós de la història de Catalunya. La simpatia que despertava la seva resistència política al centralisme ha contribuït a forjar al seu voltant una llegenda de noble romàntic i justicier, de Robin Hood a la catalana, que poc té a veure amb la realitat.

I en aquesta llegenda no podien faltar, per descomptat, els rivets fantàstics.

Sembla que uns dies abans de ser detingut, Serrallonga, que estava una mica deprimit, va invocar els esperits dels seus avantpassats:

–Nobles ascendents meus, veieu-me aquí davant del vostre tribunal. Sortiu dels vostres sepulcres, embolcallats amb els vostres fúnebres sudaris, per a llançar sobre el meu cap un anatema si és que he estat indigne del nom que tots haveu portat amb glòria. Sortiu, sí, un a un, tots alhora, per acusar-me, que aquí us espera, tranquil de consciència, don Joan de Serrallonga.

(Víctor Balaguer, Don Juan de Serrallonga)

Invocar els morts i demanar judicis sobre els actes terrenals sol comportar riscos. I, efectivament, a partir d’aquell dia l’espectre del pare del bandoler, que no devia sentir-se gaire satisfet amb la vida que duia el seu fill, es dedicà a assetjar-lo des de l’altre món. Allà on dirigís les passes o la mirada don Joan no veia si no l’ombra sinistra del seu progenitor; i així que tancava els ulls intentant agafar el son, se li presentava el fantasma, tot embolcallat d’una llum sobrenatural, i amb veu cavernosa i esquinçada el turmentava amb mil retrets.

El 31 d’octubre de 1633, Serrallonga fou detingut pels soldats del virrei. El bandoler va oposar resistència i es va batre ferotgement, però quan ja pensava que la sort li somreia, en un racó de la sala on tenia lloc la batussa va distingir de cop i volta la figura espectral del seu pare, que l’observava amb mirada furibunda. Aquesta distracció va ser suficient per fer-li perdre el control de la situació, i els soldats el van reduir ràpidament. L’endemà el van dur a Barcelona per ser interrogat i jutjat. I diuen que fins i tot quan el torturaven per treure-li els noms dels seus sequaços, se li va presentar el sinistre fantasma, i que aquest és el motiu que cantés de ple i els traís a tots.

Se’l va condemnar a ser assotat, desorellat, degollat i esquarterat.

I quan el portaven a ajusticiar, a cada cantonada del «Bòria avall» els ulls ja apagats de Joan de Serrallonga veien encara l’espectre, ara triomfal, del pare assenyalant-lo amb dit acusador.

EL FANTASMA DESTACAT: L’ÀNIMA EN PENA DE L’INQUISIDOR

Un altre aniversari rodó: el 9 d’octubre ha fet 150 anys que a Barcelona es van cremar, en una pira pública, un munt de llibres espiritistes... amb les seves conseqüències!

Al centre de la plaça de les Armes, ocupada actualment –gairebé com si es tractés d’un homenatge– per la famosa escultura Desconsol de Josep Llimona, hi hagué antigament un dels grups de forques de la ciutat.

L’odi natural que cinc generacions de barcelonins sentien per la Ciutadella creixia, si això era possible, quan el so d’una canonada anunciava l’ajusticiament d’algun reu, sovint per motius polítics. Un poema de Víctor Balaguer recull, en una descripció molt romàntica, aquesta faceta de l’edifici:

De nit, à voltas, cuant ja la fosca

sobre la terra lliscantne cau,

cuan la tempesta brama furiosa,

y’ls vents ne xiulan i brunz lo llam,

sobre sas torres la Ciutadela

gemechs escolta i escolta planys.

El 9 d’octubre de 1861, el bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens, ordenà encendre en aquest lloc una gran pira per cremar una pila de llibres sobre espiritisme que havien estat confiscats en una cacera per tota la ciutat. En aquella època el tema s’havia posat molt de moda entre els barcelonins de totes les classes socials; i els llibres que més èxit tenien eren, sens dubte, els manuals d’Allan Kardec, l’anomenat apòstol de l’espiritisme. Mentre el foc consumia uns tres-cents volums i fulletons, una multitud s’arremolinà al voltant de la pira, maleint i esbroncant el bisbe al crit de «Mori la Inquisició!». Molts dels espectadors s’acostaven al foc i recollien pàgines socarrades i grapats de cendra calenta. La tensió era tan gran que el religiós i els seus auxiliars van decidir retirar-se, temorosos que esclatés una d’aquelles revoltes anticlericals que començaven a ser tan freqüents a la ciutat.

–Mori la Inquisició!

Tanta maledicció sobre les seves espatlles devia ser un pes excessiu per al bisbe Palau, el qual morí l’any següent. I poc després de la seva mort, la seva ànima, penedida, es va presentar davant una reunió d’espiritistes de Barcelona, els aconsellà que no s’aturessin en el seu proselitisme i profetitzà que el paratge on va tenir lloc la cremada de llibres esotèrics desapareixeria aviat i que s’hi construirien uns bells jardins.

La notícia aviat va córrer per tota la ciutat, i va ser acollida amb entusiasme per alguns i amb escepticisme per la majoria. A més, l’esperit del religiós no va tornar a manifestar-se, que se sàpiga, mai més. I, tanmateix, set anys després de la seva espectral aparició, el 1869, amb motiu de la Revolució de Setembre, el general Prim decretà la donació definitiva de la Ciutadella a l’Ajuntament de la ciutat, el qual la va fer derruir per construir-hi el bonic parc de què gaudim actualment.

EL FANTASMA DESTACAT: EL RETORN DEL PRÍNCEP DE VIANA

La setmana passada, el dia de Santa Tecla –Festa Major de Tarragona–, es va complir el 550 aniversari de la mort del príncep de Viana. És a dir: més de mig mil·leni passejant el seu fantasma per les nostres terres!

A la capella de Santa Tecla i Sant Sebastià de la catedral de Barcelona s’havia donat culte durant molts anys al príncep Carles de Viana –el Benaventurat Carles, que li deien els seus súbdits– de la imatge del qual s’havien arribat a imprimir estampes en què se’l representava com un sant, però investit amb les seves insígnies i atributs reials.

Els catalans del segle XV estimaven aquest príncep, hereu de Catalunya, Aragó i Navarra, amb un amor inversament proporcional al menyspreu que sentien pel seu germanastre –aquell que amb els anys seria conegut com Ferran el Catòlic– i per la seva madrastra, la reina consort Juana Enríquez. Aquesta dona sempre s’havia comportat amb el príncep com una veritable madrastra de conte de bruixes, perquè ambicionava la rica corona per al seu propi fill, i l’hereu li feia nosa. Els historiadors insisteixen tímidament que la mort del príncep de Viana fou deguda a la tuberculosi, però els barcelonins mai no s’ho van acabar de creure, i els reafirmà les seves sospites d’una mort violenta el fet que l’esperit del difunt retornés diverses vegades per atacar els seus presumptes assassins.

Segons la tradició, la instigadora d’aquest assassinat no és altra que Juana Enríquez, que comptava amb el consentiment callat i culpable del seu espòs, el rei Joan II.

L’indigne baró de l’Eramprunyà va posar en contacte la reina amb un jueu anomenat Soler, que vivia a sota mateix del castell del noble al terme municipal de Begues, i que era molt conegut a la comarca pels seus coneixements sobre bruixeria i males arts. La reina li va prometre al fetiller tres mil unces d’or si era capaç d’elaborar un beuratge mortal que no tingués mal gust, del qual no es conegués cap antídot i que fos capaç de provocar una mort ben ràpida.

El 23 de setembre de l’any 1461 Carles de Viana va morir enmig de terribles sofriments al Palau Reial de Barcelona.

Després de ser exposat al Saló del Tinell durant dos dies, el cos del príncep va ser portat fins a la catedral, on s’havia de celebrar la missa de difunts presidida per la mateixa madrastra, la qual amb prou feines podia amagar a ulls del poble la seva satisfacció.

En veure-la arribar a la porta de la seu, i atenent el protocol, el campaner va voler llançar les campanes al vol, però misteriosament les cordes es van trencar i les campanes restaren mudes. Ràpidament es van posar cordes noves, però es van tornar a trencar, més misteriosament encara. La reina va haver de fer la seva entrada a la catedral enmig d’un silenci profund d’animadversió. Per postres, quan el bisbe de la ciutat es disposava a iniciar l’ofici de difunts, va caure a terra feta bocins una de les dues columnetes de l’altar, sense causar danys físics, però omplint els cors dels presents d’un temor reverencial. Potser és que el fantasma de Carles de Viana havia retornat i manifestava així el seu dolor i el seu desconsol?

Els rumors, que aviat s’escamparen per la ciutat, podrien haver-se diluït amb el temps si no hagués estat perquè, al cap de poc, l’esperit del príncep tornà a manifestar-se. En aquesta segona ocasió va ser amb motiu del setge que el comte Hug Roger de Pallars i les forces de la Generalitat mantenien contra Juana Enríquez i el seu fill a Girona, durant l’anomenada Guerra dels Deu Anys. Segons explica el mateix general, en una carta adreçada als Consellers de Barcelona –i que es conserva a l’arxiu de la Corona d’Aragó– les seves hosts van cobrar nou coratge quan van veure l’espectre del príncep que, des del capdamunt d’un núvol, els animava en la batalla.

La tercera i definitiva aparició va tenir lloc uns anys més tard, a finals del 1478, un dia que el seu pare, el rei Joan II, que havia sortit de cacera per les muntanyes del Garraf amb el seu seguici, es va perdre tot sol i quan va adonar-se’n ja era lluny de tota presència vivent. El monarca caminava desorientat pel laberíntic bosquet, quan es va topar barba a barba amb un jove de figura arrogant, muntant un blanquíssim cavall, el rostre del qual li resultà vagament familiar, malgrat que una certa inconsistència en els trets, fugissers, com envelats de boira, li impedien distingir del tot les seves faccions. Inquietament alleujat, el rei li va preguntar per on havia de tirar per fer cap al poblat. El desconegut li indicà molt secament un camí, i abans que el rei tingués temps d’agrair-li-ho va desaparèixer misteriosament entre els arbres i la nit.

Neguitós i angoixat per la insòlita trobada, que desvetllava en la seva ànima ressons estranys d’una antiga culpa, el monarca va seguir l’estret viarany que li havia indicat el cavaller. Però de cop i volta, enmig de la foscor, va perdre peu i va caure dins un inesperat estanyol, que era on anava a morir el caminet. Per més que maldà, no aconseguí d’alçar-se’n i va haver de passar tota la nit en remull. L’endemà al matí els seus homes el van trobar, mig ofegat dins l’estany, i més mort que viu el van traslladar a Barcelona.

Pocs dies després, la matinada del 19 de gener de 1479, amb un darrer record per al seu fill Carles, que estranyament associava amb el misteriós cavaller del bosc, el rei Joan II va fer la mort del poll, sota la indiferència absoluta del poble que tant l’havia arribat a odiar.

El clot on va trobar el seu destí va subsistir fins fa poc i era conegut com l’Olla del Rei.

La història d’aquell estrany accident va córrer de boca en boca per tot el país, i la gent del poble va arribar al convenciment que el fantasma del príncep de Viana havia retornat un cop més, decisivament.

EL FANTASMA DESTACAT: Espectres de soldats al Fossar de les Moreres

Avui, la continuació de la història anterior: els fantasmes dels soldats enterrats al Fossar de les Moreres.

Allà on s’ajunta la Volta dels Tamborets amb el carrer Santa Maria es trobava una de les tanques del Fossar de les Moreres, al qual es pujava (en aquella època el terra estava a un nivell molt més alt com a conseqüència dels enterraments) per una escaleta. Al costat de l’entrada hi havia una petita capella amb una imatge del Crist de l’Agonia, del qual es deia que plorava cada cop que s’enterrava un defensor de la ciutat, durant la tràgica guerra de 1714.

El vell enterramorts del fossar, Mestre Jordi, estava convençut que l’animadversió que existia entre els soldats d’un i altre bàndol era tan gran que morts i tot es barallarien entre ells. Per tal de donar-los sant repòs va disposar, doncs, sepultar els barcelonins a la part de dins del cementiri i els partidaris de Felip V, a l’exterior. Això va inspirar uns versos, atribuïts al dramaturg Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, que van adquirir carta d’identitat entre els nacionalistes catalans. Es poden llegir en el mur commemoratiu que envolta l’antic cementiri:

Al fossar de les Moreres

no s’hi enterra cap traïdor,

fins perdre nostres banderes

serà l’urna de l’honor.

I devia tenir raó Mestre Jordi en les seves apreciacions, ja que el veïnat deia que, amb els gemecs que el cap tallat del general Moragues emetia cap al tard, els espectres dels soldats s’alçaven de les tombes, com una host presta a una impossible lluita, i vagarejaven entre els sepulcres, amb el plany de la derrota en els seus llavis de calavera. Aleshores tots els veïns tancaven portes i finestres i passaven el rosari, mentre imaginaven sentir encara les canonades espanyoles sobre Barcelona, i els crits de Josep Moragues donant ordres als soldats. A estones, la remor de les armes es convertia en el repicar dels ossos desconjuntats dels esquelets que formaven en macabre ordre de batalla dins els cementiri.

Al matí, s’obrien altre cop finestrons i cortines, i els veïns podien comprovar que tot estava en ordre i que únicament el sol es passejava per la plàcida quietud de les sepultures intactes.

EL FANTASMA DESTACAT: LA TESTA DEL GENERAL MORAGUES

L’11 de Setembre... d’aquell any, quan va passar tot, també es van generar històries de fantasmes. Aquí teniu la primera.

A la intersecció del carrer Consolat del Mar amb el Pla de Palau es trobava el primitiu Portal de Mar que a través de la muralla medieval donava accés a Barcelona i al Fossar de les Moreres, o cementiri menor de Santa Maria del Mar.

Durant un temps, en aquest pla hi havia instal·lat un dels cadafals de la ciutat, per això rebia popularment el nom de Pla de les Forques. I com que s’hi penjava preferentment els condemnats per delictes polítics, se l’anomenava també Pla dels Traïdors o dels Porcs. Més tard es considerà que la visió del patíbul resultava excessivament tètrica per a la gent que arribava a la ciutat, i va ser traslladat a l’actual Pla de la Boqueria, que per aquesta raó va heretar el mateix qualificatiu.

En el batent d’aquell portal es va exposar el cap del venerable Josep Moragues i Mas, cabdill dels exèrcits barcelonins que van lluitar contra Felip V.

Sembla ser que intentava fugir, després d’haver estat delatat, quan va ser detingut. Explica una anècdota, que no he pogut confirmar, que uns dies abans de la seva execució un amic molt fidel va anar a visitar-lo a la presó i es va oferir a quedar-se en el seu lloc per tal que el cabdill, disfressat amb les seves robes, pogués fugir, refer les tropes i prosseguir amb la lluita. Però Moragues no va voler acceptar el sacrifici, i aquella trista i ombrívola tarda de finals de març de 1715, acomboiat per l’afligit càntic dels seus companys de presó, l’il·lustre reu va ser conduït al cadafal, on l’esperava el sinistre garrot que li havia de donar un final tan vil.

I al Portal de Mar, a l’entrada del Fossar de les Moreres, a l’interior d’una gàbia de ferro vella i oxidada que es gronxava fent un grinyol sinistre, el seu venerable cap va ser exposat durant… més de dotze anys! Hom es pot imaginar que amb tant de temps a la intempèrie ni tan sols la macabra descripció d’Àngel Guimerà pot aproximar-nos a l’horror de la visió:

Mireu-lo al clar de lluna

sobre el portal de Mar:

té el pergamí del rostre

fet clapes i bufat;

la boca sense llavis;

los ulls dos esvorancs;

manyoc de cabells rojos

dels polsos arrapats;

contret de front i celles;

verdós i negrejant.

La seva tràgica presència no tenia cap més objectiu que recordar als barcelonins i forasters l’espantosa sort que esperava als qui gosessin enfrontar-se als poders establerts.

Però el que més terroritzava els veïns del barri no era la presència permanent de l’espantosa relíquia, a la qual havien acabat acostumant-se, sinó el convenciment que, en caure les ombres de la nit, la testa de Josep Moragues iniciava un plany apagat que, per efecte dels tornaveus, esdevenia una remor terrorífica i angoixant.

De sobte se li encenen

los ulls com a fornals;

li bull la cabellera,

tot punxes, onejant;

solquen sa faç les venes

com vetes d’un penyal;

dintre el gabiot s’adreça;

fugen a vol les aus,

i ell diu amb les dents closes

i amb veu d’agarrotat: [...]

A l’alba, quan la claror del sol envaïa de nou l’indret, els veïns sotjaven porucs per entremig de les cortines la sòrdida i aleshores silenciosa gàbia, amb aquell cap exposat a mercè de les aus carronyeres i de l’inexorable pas del temps, on morien, un cop més, els ulls tristíssims del seu estimat general.

ESPIRITISTES DE BCN

Fa 138 anys els polítics no demanaven la reducció de l'endeutament de l'Administració... el que volien era que el món dels fantasmes formés part de la formació acadèmica! Eren altres temps!

En un edifici de la popular plaça del Sol hi va haver la redacció d’una revista popular d’«estudis psicològics i ciències afins» que es va publicar des del 1878 fins als inicis de la Guerra Civil: La Luz del Porvenir (anteriorment s’havia dit Lucifer i La Luz de la Verdad), fundada per José Maria Fernández Colavida, un dels gurús de l’espiritisme a Barcelona. La seva directora va ser la famosa mèdium Amalia Domingo Soler, que he esmentat a l’itinerari 9, arrel dels fenòmens paranormals que es produeixen al voltant de la seva tomba. Escriptora i poeta de cert renom en el sector, va redactar les seves obres en estat mediúmnic i inspirada en visions obtingudes en trànsit. En destaquen les següents: ¡Te Perdono! Memorias de un espíritu i Memorias del Padre Germán. L’època d’or de l’espiritisme es va estendre entre 1860 i 1890 aproximadament. El seu poder de convocatòria va aconseguir arribar fins als estaments més seriosos del país: el 26 d’agost de 1873, un grup de diputats va presentar a les Corts Constituents un projecte de llei sol·licitant la inclusió de l’espiritisme al programa d’educació pública de segon ensenyament i a les facultats de filosofia, ciències i lletres. El seu argument de base era «la carència en l’ésser humà d’un criteri científic al qual ajustar les seves relacions amb el món invisible».

LES CALDERES D'EN PERE BOTER

I seguint amb els aniversaris... avui una història que va tenir lloc fa 400 anys, i que s’ha convertit en una de les llegendes més famoses de Catalunya: les Calderes d’en Pere Boter.

L’avinguda de la Catedral es va dir antigament, quan no tenia ni l’amplada ni la perspectiva d’ara, carrer Corribia; i més antigament encara dels Cellers; no solament perquè hi havia la confraria de taverners, sinó pels molts establiments d’aquesta mena que la flanquejaven. El més famós de tots ells va ser sens dubte l’Hostal de l’Infern, que prenia el seu nom del carreró en què es perllongava el dels Cellers. Estava situat a l’edifici que porta el número 8 de l’actual avinguda, i era un tètric establiment, una cova de lladres, on solia parar el bandoler Joan de Serrallonga en les seves visites d’incògnit a la ciutat.

El carrer de l’Infern, localitzable encara en alguns mapes antics de la ciutat, es trobava en el que actualment és la plaça d’Antoni Maura, i tenia fama de dir-se així per ser un dels camins naturals cap a l’avern. L’única persona de la qual es té documentació fiable a Catalunya sobre la seva visita d’anada i tornada als dominis de Satanàs així ho confirma. I el seu sobrenom, Pere Boter, ha creat llegenda al nostre país.
Aquest personatge, el nom real del qual era Pere Portes, era un humil ciutadà de la vila de Tordera, al Maresme, que el 23 d’agost de 1608, tal com consta en l’acta aixecada a propòsit de les seves aventures, va tenir la desagradable sorpresa de rebre la reclamació d’un deute que ja havia pagat. El cas és que el notari que havia de certificar el pagament havia mort poc temps abans, i no s’havia trobat cap rebut a nom de Pere Portes. Aquest, desesperat, es planyia de la seva sort tot dient:
–Així el diable em vulgui acompanyar a parlar amb el maleït notari!
L’endemà mateix es topà amb un cavaller que es va oferir a dur-lo fins a casa en la seva muntura. En Pere Boter va acceptar la invitació, i vet aquí que un cop va ser acomodat a la sella, el cavall va llançar-se al galop fins endinsar-se en una cova, coneguda com la Cova d’en Pau d’Hostalric, que tenia fama de ser una de les entrades naturals de l’infern. Un cop allí, el cavaller li va confessar que ell era el diable, que havia escoltat el seu requeriment del dia abans i s’havia prestat a ajudar-lo.
A l’infern, en Pere Boter va tenir l’oportunitat de contemplar les espantoses tortures a què eren sotmesos els condemnats, i va reconèixer diverses persones de les que allà se socarrimaven. Finalment va trobar el notari, del qual se sap que es deia Gelmar Bonsoms, que li va indicar on trobaria el seu llibre d’actes.
Acabada l’entrevista, en Pere Boter va voler sortir d’aquell horrible indret, però el diable es negà en rodó a ajudar-lo, adduint que la seva missió era portar ànimes a l’infern, no pas treure’n-hi.
–Jesús em valgui! –va exclamar aleshores l’espantat Pere Boter.
A l’instant de pronunciar el nom diví, se li aparegué un home vestit de pelegrí que després de lliurar-li l’extrem d’un bordó, per tal que no es perdés en la profunda foscor, l’indicà que el seguís. Al cap d’una estona de caminar, el pobre Pere va sentir com l’aire refrescava, l’obscuritat s’atenuava i la remor de veus li arribava des d’algun punt imprecís pel damunt del seu cap. I una estona més tard es va trobar caminant per un carreró d’una gran ciutat, al qual no sabia ni tan sols com havia anat a parar. Com que el seu guia havia desaparegut, l’home s’acostà a un dels molts vianants que passaven amunt i avall i li preguntà on era.
–Al carrer de l’Infern –li respongué aquest amb naturalitat.
L’endemà, que curiosament coincidia amb la festivitat de Tots Sants, en Pere Portes va abandonar Barcelona i va retornar a la seva vila de Tordera, on va explicar els extraordinaris esdeveniments que havia viscut. Però ningú no se’l va voler creure, i tothom feia riota del que ja anomenaven les Calderes d’en Pere Boter.
Per provar les seves paraules, el pobre home va buscar el llibre d’actes allà on el notari li havia indicat. I el va trobar. Tot i demostrar que el deute estava pagat, la Inquisició la va emprendre amb ell per tot allò que anava explicant arreu sobre l’infern, i el retingué a presó, d’on va sortir lliure un temps després, morint al cap de dos anys. Durant els seus darrers dies, la gent del voltant el defugia, pensant que era boig o que estava fetillat.
Existeixen diverses versions sobre el lloc per on va entrar i el lloc per on va sortir de l’infern el famós Pere Boter.
Aquest carrer n’és un.

EL FANTASMA DESTACAT: LA CASA DE LES ÀNIMES JUEVES

El dia 5 d’agost farà 620 anys que van succeir els esdeveniments que avui us explico. Però encara ara, passejant pel Call barceloní, podeu trobar restes d’aquell trist moment... i potser també algun fantasma descarnat!

El carrer Arc de Sant Ramon del Call va ser conegut amb el nom de Sinagoga Menor, per raons que no cal explicar. Seguint-lo a la dreta, es creua el carrer Marlet, a la cantonada del qual es pot veure una làpida amb caràcters hebraics que diu: «Fundació Santa del Rabí Samuel Hassardi, de qui no s’acabi mai la vida».
Està datada a l’any 692 jueu, és a dir el 1314 del nostre calendari. Parlo de fa gairebé set segles, i, tanmateix, aquells vells racons del Call conserven encara bona part del caràcter i el misteri d’una època de la nostra història. Una època en què l’antipatia envers els jueus es manifestava ja en forma de brutals i periòdics pogroms, en els quals els cristians, en nom del mateix déu que les seves víctimes, entraven a mata-degolla en aquests estrets i romàntics carrers, emportant-se per endavant cases, béns i vides.

A finals del segle XIV, una d’aquestes onades de violència antisemita, que s’havia iniciat pocs mesos abans a Andalusia i a Castella, s’estengué per la ciutat. Els habitants del Call, que ja tenien l’experiència d’anteriors assalts cristians, havien creat al barri un autèntic laberint de passadissos subterranis que els permetessin fugir si mai eren atacats de nou. Per fer-ho van aprofitar les antigues catacumbes dels primers cristians i les clavegueres de la ciutat romana. Encara avui hi ha cases que tenen al soterrani una petita porta que dóna accés a aquestes llargues galeries, actualment enfonsades i cegades, que unien unes cases amb les altres i s’esmunyien per sota les muralles fins a arribar ben bé a tocar de mar.

I tanmateix, els van servir de poc totes aquestes precaucions, quan aquell calorós 5 d’agost de l’any 1391, després del sermó incendiari pronunciat per un monjo dominic a Santa Caterina que els acusava d’haver portat la pesta negra a Catalunya, les turbes enardides, comandades per alguns castellans, van arribar-se fins al Call i en qüestió de minuts el van saquejar. Els magatzems, les argenteries, les escoles, els hospitals, les sinagogues, tot va ser incendiat o destruït. Els jueus van intentar fugir pels seus passadissos, però l’atac havia estat tan fulminant que la gran majoria van ser capturats. En una hora, van ser assassinades no menys de tres-centes persones. La carnisseria més gran va tenir lloc precisament, i per tètrica casualitat, al carrer de les Carnisseries, que durant molt de temps va ser conegut amb un altre nom popular: dels Ossos Trencats.
Al carrer Arc de Sant Ramon del Call, just abans del primer dels colzes que fa, hi ha un immoble que era conegut amb el nom de Casa de les Ànimes perquè es deia que en nits de lluna plena es veia sortir-ne de dins, volant per les esbalandrades finestres, ànimes descarnades. Els avis del veïnat asseguraven que es tractava dels espectres dels jueus assassinats durant aquelles ràtzies, els quals rondaven per les seves antigues propietats, buscant els tresors que hi havien amagat a fi de guardar-los de la cobdícia dels seus enemics.

La creença que en els fonaments de la majoria de les cases del Call hi havia riqueses amagades, provocà que a finals del segle XIX un home molt ric de Barcelona concebés el projecte d’adquirir tot el barri, amb el propòsit de tirar les cases a terra i remoure’n el sòl per recuperar els tresors. Per sort, l’Ajuntament va posar fre a l’empresa i els esperits dels jueus difunts poden seguir rondant tranquil·lament i protegint amb la seva presència sobrenatural fortunes i hisendes.

EL FANTASMA DESTACAT: DIABLES MARINS

Per avui no he triat un fantasma, sinó un dimoni d'allò més estiuenc. Alerta els qui aneu a banyar-vos a les platges de la Barceloneta!

Es conta que en aquells temps festejaven a Barcelona dos joves de bona família; però el pare de la noia, al qual no agradava el pretendent, va decidir tancar-la en una torre en un illot que podia veure’s des de la platja, i que no pot ser altre que l’Illa de Maians, el que avui és la Barceloneta, i que antigament estava separada de la ciutat per un braç de mar.
Cada nit, la jove posava a la finestra de la torre un fanal que servia de guia al seu enamorat, el qual malgrat la foscor, s’aventurava sobre les ones en una petita embarcació, seguint amb els ulls i el cor el llum orientador, fins arribar a l’illa de la captiva.
Tota la nit la passava al peu de la torre, en dolça conversa amb la seva estimada, fins a l’arribada de l’alba, que tornava a la ciutat sota els primers raigs de sol. Una nit, tanmateix, el jove enamorat es va endarrerir més de l’habitual, i quan per fi va arribar, vet aquí el significatiu diàleg que entre ells va tenir lloc:

–Déu vos guard, el meu amor,
molt me dol vostra tardança,
gairebé m’heu fet pensar
que m’havíeu oblidada.
–No és així, la meva amor,
no és així, la noble dama:
per poder-vos veure a vos
m’he tingut de dar al diable
al diable de la mar,
el que ajuda a passar l’aigua.
De veure-us prou us he vist,
però tinc l’ànima damnada!
(Romanç popular català)

Aquests diables específicament marins, que ja he mencionat a l’itinerari anterior, tenen unes característiques una mica diferents dels seus homònims terrestres. Com si la natura els hagués dotat d’un vestit de camuflatge especial, el seu color és blau, com el dels famosos «barrufets», i deuen ser amfibis perquè viuen indistintament a les platges o al fons del mar. La seva distracció principal consisteix a ordir acarnissades guerres entre peixos, o entre ells mateixos, per efecte de les quals es remouen les aigües marines i es produeixen grans tempestes i marors. També tenen per costum exigir tributs als qui circulen per la mar, de la qual es consideren legítims amos i senyors.

EL FANTASMA DESTACAT: LES DANSAIRES FILLES D'HERODES

Acostant-se Sant Joan era impossible no parlar-vos d’uns fantasmes que es mouen no tan sols per Barcelona, sinó per tot Catalunya: LES FILLES D’HERODES.
En el tram de La Rambla entre el Teatre Principal i l’actual Teatre del Liceu, va existir antigament un camp obert on els frares cultivaven petits horts. El que avui és el carrer Arc del Teatre era aleshores un trist viarany rural en què s’apostaven al vespre les meretrius més estripades de la ciutat.
La nit del 24 de juny, revetlla de Sant Joan, es diu que apareixen per aquest carrer els fantasmes de les filles d’Herodes, condemnades, com a càstig per haver causat la degollació de sant Joan Baptista, a dansar durant tota l’eternitat.
Vénen precedides d’una tonada lànguida i melangiosa d’invisibles gralles i flabiols.
Flotant misteriosament en l’aire, a ras de terra, i removent-se en estranyes i sensuals contorsions que recorden exòtiques danses de mar enllà, les seves ombres blanques, boiroses i esfilagarsades es van condensant, fins a adquirir formes humanes, formes femenines que aviat es converteixen en les formes de dues dones fantasmals, de pell blanquíssima i estranyes vestidures, com túniques llargues fins als peus.
Però sense cap!
Les dones blanques que dansen en l’aire no tenen cap!
I malgrat això, es tan encisadora la màgia del seu ball que qui les veu queda mut, hipnotitzat, sense poder desviar els ulls d’aquests cossos perfectes i escapçats. Els qui no són capaços de sostreure’s a aquest estat d’encanteri acaben convertint-se també en fantasmes, condemnats a seguir-les sense deixar mai de ballar.
La llegenda diu que les filles d’Herodes van passar un dia per Catalunya, ballant, i en trobar-se damunt d’un riu que estava gelat, amb el fervor de la seva dansa l’aigua es va desglaçar i les dues fantàstiques dames van caure-hi a dins. Aleshores l’aigua se solidificà de nou i les va decapitar, ja que tan sols el cap els sobresortia per la superfície.
És per això que dansen escapçades, a dir de la gent, sobre tots els cursos d’aigua del país... el Segre, el Ter, el Tet, el Francolí, l’Anoia, el Llobregat... I al punt de la mitjanit de la revetlla de Sant Joan, es presenten a La Rambla de Barcelona, que en algun moment també va ser un riu.
«Ballaràs més que les filles d’Herodes!», diuen encara els vells del Raval, quan volen indicar una situació dificultosa per a algú. I diuen també que malgrat que els sons de la ciutat moderna, el fum dels cotxes i la llum dels fanals les fan més difícils de distingir i de sentir, si hom escolta amb molta atenció la nit de Sant Joan, pot sentir encara avui la música imprecisa de les gralles i els flabiols i la remor de peus lleugers de les dansaires filles d’Herodes.

EL FANTASMA DESTACAT: EL SANTET DEL POBLENOU

Heu sentit a parlar mai del fantasma que trenca la seva làpida al Cementiri del Poblenou? Doncs aquí el teniu!

El Cementiri del Poblenou, o de l’Est, va obrir les seves portes –i les seves tombes– l’any 1775, quan les autoritats van decidir desmantellar els cementiris parroquials que hi havia davant de cada temple, església i capella de la ciutat.
Al principi, els barcelonins van ser reticents a acceptar aquest nou i modern cementiri: portaven tants anys enterrant els seus morts al mateix barri, a pocs metres de casa, que no era fàcil de canviar de mentalitat. Afortunadament, en aquella mateixa època es van posar de moda els nínxols, perquè com que els ajusticiats eren enterrats directament a terra, les classes acomodades de seguida s’apressaren a adquirir (a l’exorbitant preu de vuit duros!) aquesta mena de sepultures per assegurar-se que els seus no fossin enterrats a la manera dels condemnats. I l’únic cementiri de Barcelona que en aquell moment disposava de nínxols era el del Poblenou... En un dels nínxols –que el guarda del cementiri us mostrarà amablement– es pot veure la làpida misteriosa rere la qual reposa l’anomenat Santet del Poblenou.

Els nínxols dels costats estan desocupats per donar cabuda al munt de flors, espelmes, estampes, fotografies i exvots de cames i braços de cera que els seus fidels dipositen periòdicament al seu voltant. Des de darrere del vidre que protegeix la sepultura, un retrat en sèpia del difunt els observa amb ulls descolorits per tantes hores a la intempèrie. La làpida diu: «Francesc Canal i Ambròs, mort el juliol de 1899, als dinou anys i dos mesos».
Se sap que Francesc era dependent als famosos Grandes Almacenes el Siglo, els primers que, a l’estil de les galeries de París, s’instal·laren a la península. Del que no es té notícia és del motiu de la seva prematura mort. Però aleshores... Quina és la història que ha convertit en llegenda aquest jove amb una vida aparentment tan vulgar?
–Diuen que repartia el que guanyava entre els pobres del barri –em va explicar el guarda del cementiri, quan li ho vaig preguntar.
–I és per això, que el tenien per sant...?
No era per això. Era per una cosa –tot i que sembli impossible!– una mica més sobrenatural: durant molt de temps la gruixuda làpida de marbre del nínxol del difunt s’esquerdava misteriosament per la meitat; i cada cop que se’n posava una de nova passava el mateix. Els veïns del Poblenou aviat van bastir les seves teories... Primer es va dir que els autors de les destrosses eren uns trinxeraires que saltaven de nit els murs per fer actes de vandalisme entre els sepulcres. Es va posar vigilància per sorprendre’ls, però ningú no s’acostava a la tomba misteriosa. I tanmateix la làpida seguia partint-se per la meitat. Aleshores es va teixir al seu voltant una llegenda sobre la seva bondat, i els barcelonins van decidir que era perquè es tractava d’un sant, que es trencava el segell de la seva tomba; i van començar a venerar-lo, a resar-li i a sol·licitar-li favors per si de cas era capaç de fer algun miracle.
Fins i tot es van fer sessions d’espiritisme davant la tomba, i s’arribaren a crear veritables escenes de catarsi i possessió.
Però no tothom s’ha deixat convèncer per la suposada santedat de Francesc Canal, i molta gent opina que en realitat la trencadissa de la làpida la provoca la seva ànima en pena que intenta sortir del nínxol per haver estat... enterrat viu!
Aquesta espantosa possibilitat no sembla tan inversemblant si tenim en compte que la premsa de l’època es feia ressò, de tant en tant, de casos similars de negligència professional. Sense anar més lluny, al primer número de La Vanguardia, aparegut l’1 de febrer de 1881, apareixia la notícia d’un fet esgarrifós que havia tingut lloc en aquest mateix cementiri. Es veu que hi havien dut a enterrar una criatura de cinc anys del barri d’Hostafrancs i, com que plovia molt, no van poder ficar el taüt a la fossa i ho van deixar per a l’endemà. Però de bon matí, quan els fossers van anar per enterrar-lo, van sentir els plors i els gemecs del difunt i, espantats, van obrir la caixa i van descobrir que l’infeliç criatura era ben viva, tota xopa i tremolant de fred. El diari informa que malgrat els intents de fer-lo entrar en calor, i tot i que van cridar ràpidament un metge, el nen va morir de pulmonia.
Sembla ser que la seva defunció havia estat formalment inscrita al Registre Civil, prèvia certificació d’un facultatiu que feia constar la mort del nen tot especificant que el cadàver presentava... senyals de descomposició!
Per què, doncs, no es podria imaginar que aquesta va ser la sort del pobre Francesc Canal i Ambròs, el Santet del Poblenou, i aquest el motiu dels fenòmens sobrenaturals que es produeixen a la seva tomba?

EL FANTASMA DESTACAT: LA CASA DELS EXORCISMES

Aquest cop no va de fantasmes, sino de diables... I de l'exorcista probablement menys conegut de Catalunya: Mossèn Cinto Verdaguer!

A finals del segle XIX hi va haver a Barcelona una estranya passa d’endimoniats.
Per combatre-la, el carmelita Francesc Palau Quer, avui beatificat, va crear al quart pis de l’edifici situat al número 7 del carrer Mirallers, una casa d’oració especialitzada en el tractament de possessions demoníaques que la gent va batejar ràpidament com la Casa dels Exorcismes. Palau estava convençut que el diable Asmodeu era el principal enemic de la clerecia i planejava sobre tot bon sacerdot, especialment en el moment de l’ordenació.
Per si algú dubta de la veracitat de la història, apuntaré que un dels seus principals impulsors va ser Jacint Verdaguer, el famós mossèn-poeta, el qual, juntament amb un seu amic (el pare Joaquim Piñol), dedicà moltes hores i esforços a l’expulsió de dimonis dels cossos dels posseïts i els embruixats. Sembla que en una ocasió el pare Piñol estava intentant inútilment exorcitzar una dona, i el diable, que parlava per boca d’ella, li va dir:
–Mai no em faràs fora!
–Doncs ja m’explicaràs qui ho farà! –li va contestar Piñol.
–El Verdagueret, aquest sí! –va respondre el diable.
A les poques hores Piñol es presentà al domicili de Verdaguer i li digué:
–Li ordeno, de part de Déu, que vingui a fer fora el dimoni.
Aquell va ser el primer exorcisme de Verdaguer.
Aquestes cerimònies se celebraven a la sala principal de la casa, convenientment guarnida amb un oratori i un altar, a banda i banda del qual se situaven els endimoniats. Durant l’exorcisme els dimonis s’avalotaven dins els cossos dels posseïts, els quals s’excitaven desesperadament, patien convulsions, xisclaven com animals, sermonejaven i explicaven secrets misteriosos relacionats amb el cel, l’infern i el purgatori.
L’exorcisme més famós del currículum de Verdaguer va ser l’aplicat a una tal Maria de Sarrià, una jove de dinou anys que començava a blasfemar tot just sentia el nom de Crist. Durant les crisis, s’empassava agulles, trossos de vidre i objectes punxents, sense que hi hagués força humana capaç d’impedir-ho. L’endemà l’exorcista la senyava amb una medalla beneïda i la pobra noia treia per la boca els vidres i les agulles que havia engolit, totes torçades i recargolades.
Un tal pare Güell explica que va dipositar algunes d’aquestes agulles al Bisbat de Barcelona i van desaparèixer misteriosament.
El cert és que quan el bisbe de la ciutat, Josep Català, va saber que l’il·lustre mossèn Cinto, que aleshores era confessor particular del marquès de Comillas, estava implicat en aquelles dubtoses cerimònies, va decidir intervenir en l’assumpte. Va prohibir els rituals i ordenà la detenció de Verdaguer, amb la intenció de fer-lo tancar per boig. Fugint de la persecució, el poeta es va refugiar a casa dels Duran, una família benestant amb una filla que patia precisament unes estranyes possessions sobrenaturals. Això va provocar un altre escàndol a la ciutat i, finalment, el 1895, el bisbe va retirar al sacerdot les llicències per consagrar i celebrar missa.
I és que és evident que el diable no té cap mena de respecte. Ni pels més il·lustres cognoms.

EL FANTASMA DESTACAT: EL CAVALLER DE LA BLANCA ARMADURA

En aquestes dates, era imprescindible: Sant-Jordi-mata-l'aranya (o "El cavaller de la Blanca Armadura"), un fantasma veritablement històric!

A primers d’estiu del 985, el cabdill àrab Muhammad ibn Abî ‘Amîr, més conegut com Al-Mansur el Victoriós, va emprendre una expedició d’atac contra la Ciutat Comtal. El comte de Barcelona, Borrell II, aviat va tenir notícia de l’avançament de l’host, i amb un migrat exèrcit va intentar d’oposar-s’hi debades. L’enfrontament va tenir lloc al peu del castell de Montcada. La derrota va ser absoluta, les minses tropes van quedar desfetes i molts cristians, morts o fets presoners. El comte i uns quants cavallers amb prou feines van aconseguir arribar fins a la ciutat i tancar-s’hi a pany i forrellat.
Els homes d’Al-Mansur, d’una crueltat desmesurada, van degollar tots els presoners, van clavar els seus caps en piques i les van plantar davant el Portal Major, per escarnir els barcelonins. L’endemà, veient que aquests no es rendien, van desarmar les piques i amb bassetges van llençar els caps dels guerrers morts per damunt les muralles, dins la ciutat. Aquest és el motiu del carrer de Basea, antigament anomenat de Bassetja.

Cinc dies més tard, el 4 de juliol del 985, Barcelona va caure; les tropes d’Al-Mansur hi entraren a mata-degolla i el comte Borrell va fugir amb les restes de la seva delmada host, no sense prometre que tornaria amb reforços.
No era fàcil, emperò, acomplir aquella promesa. L’exèrcit que va aconseguir reunir era escàs, i les guarnicions que Al-Mansur havia deixat a la ciutat abans d’anar-se’n cap a Còrdova, nombroses.

La següent topada va tenir lloc davant del mateix Portal Major i, com sempre en els darrers temps, els guerrers del comte van començar a endur-se’n la pitjor part, a recular, a ser ferits, a morir... De sobte, d’entre les balderes files cristianes que ja resistien a dures penes, sobresortí la testa magnífica, coberta d’argentat elm, d’un cavaller d’extraordinària talla que cavalcava un corser fogós, blanc com la neu, d’estampa bellíssima. Anava cobert de cap a peus amb una armadura d’argent tan brillant que gairebé semblava blanca i s’embolicava en una immensa capa, blanca també, en què destacava com a única nota de color una gran creu vermella. Blancs eren igualment l’escut, la llança, l’espasa.

Avançà l’estrany cavaller amb una rara decisió i una cadència una mica misteriosa, i sense més miraments va carregar contra les files musulmanes, repartint llançades tan tremendes que feia caure d’un sol cop desenes d’enemics. El cavall, d’una braó indescriptible, semblava de foc, i la figura del cavaller, subtil, etèria i alhora tremendament imposant, s’agitava sobre la muntura amb una agilitat i una rapidesa que a voltes semblava tan sols un raig de llum en moviment.


Encoratjats pel valor d’aquell desconegut, els soldats de Borrell van reprendre amb més ardor la batalla, amb tan bona estrella que aviat es van fer els amos de la situació. Triomfals, amb el comte i el misteriós cavaller al capdavant, van penetrar les hosts cristianes a la ciutat, essent rebudes amb crits de victòria pels barcelonins que ja veien arribar l’hora final del seus patiments. I entre la tropa, el que més es comentava era la desconeguda identitat del campió, que en cap moment, ni quan fou acabada la batalla, s’havia alçat la celada de plata, i que malgrat la molta sang sarraïna que havia vessat, duia la capa tan immaculada com en els primers moments de la lluita.

A la fi, l’exèrcit victoriós va arribar a la plaça de Sant Jaume –des de sempre la plaça principal de la ciutat– on la gent s’apinyava amb visques i plors de gratitud. La notícia de l’aparició del Cavaller de la Blanca Armadura s’havia escampat ràpidament per Barcelona, i la expectació era enorme.
Així que van ser al centre de la plaça, el comte Borrell va demanar a l’estrany guerrer, en nom propi i de tots els barcelonins, que es tragués l’elm i que s’identifiqués, per tal que tots li poguessin retre plenament el tribut del seu agraïment. El desconegut, però, va fer un gest de negació amb el cap, va gitar la seva llança al terra, va besar el guardamans de l’espasa i abans ningú no comprengués el que estava passant, cavall, cavaller, armes i vestits, tot va desaparèixer com un fumerol que s’anava diluint, difuminant, fins a fondre’s del tot.
Durant els dies, els mesos, els anys i els segles següents, els barcelonins tingueren molta feina a fer especulacions sobre la identitat del Cavaller de la Blanca Armadura. Alguns estaven convençuts que era un sant, potser Santiago Matamoros, o el patró de Catalunya, Sant Jordi. D’altres creien que es tractava d’un fantasma vingut del més enllà per ajudar al bon comte Borrell en la seva difícil empresa. Jo, com que no goso pronunciar-me, li he deixat el nom de Cavaller de la Blanca Armadura que és, sense cap mena de dubte, l’única cosa que era amb certesa.

EL FANTASMA DESTACAT: ENRIQUETA MARTÍ, LA VAMPIRA DEL CARRER PONENT

Avui, una història real i macabre, de les que posa els pèls de punta!

L’any 1912, en què tingueren lloc els esdeveniments que li varen donar una fama tan trista, el carrer Joaquim Costa es deia carrer de Ponent. De fet, els barcelonins de soca-rel –i l’escriptor Terenci Moix, que hi va viure– mai no han deixat d’anomenar-lo així.

Com si retés homenatge al seu antic nom, el vespre arriba abans aquí, on els alts edificis amb prou feines deixen veure una estreta escletxa de cel. Avui el lloc desprèn un suau i nostàlgic sabor de barriada, però a principis de segle era un carrer brut, d’edificis pobres i precaris i voreres plenes de donotes que feien safareig i nanos que jugaven.

L’atenció ciutadana es va fixar en aquest carreró quan al febrer d’aquell 1912 la premsa va començar a donar publicitat a l’anomenat Cas de l’Enriqueta Martí, a qui ben aviat es conegué com la Mala Dona o la Segrestadora de Nens. Tot va començar el dia 10 del mateix mes, quan la senyora Guitart, del veí carrer de Sant Vicenç, després d’una estona de xerrameca amb les comares, prop de la sala de ball La Paloma, s’adonà que la seva filla Teresina, que jugava amb altres nens dels voltants, havia desaparegut.

La ciutat va viure dues setmanes d’angoixa. Totes les recerques de la policia resultaren inútils. Al final, les sospites recaigueren en una captaire que vivia en un atrotinat edifici d’aquest carrer; una desgraciada que havia estat de primer minyona «pel que calgui», després prostituta i més tard s’havia casat amb un artista fracassat, Joan Pujaló, amb qui havia obert una botiga de brocanters que va acabar tancant per fallida. Igual que el seu matrimoni.

Els guàrdies municipals Assens i Ribot es presentaren a casa de la dona, l’entresol d’aquest edifici, amb un ordre d’escorcoll, i van descobrir, amb gran sorpresa, que malgrat la humilitat i el deslluïment de l’accés, i un rebedor-tapadora brut i desendreçat, a l’interior de la casa hi havia sales elegants, moblades i il·luminades amb gust exquisit. També es van trobar armaris plens de luxosos vestits d’home, de dona i d’infant, i perruques i bijuteries impròpies de la condició socioeconòmica de l’Enriqueta Martí. Per sort també es va trobar la petita Teresina, amb les robes brutes i esquinçades i els cabells tallats al zero, i a una altra nena d’identitat desconeguda que varen ser posades ràpidament fora de perill, mentre els presumptes sospitosos passaven a disposició judicial.

Les xerrameques de seguida van començar a circular pel barri, a la velocitat de vertigen que solen dur aquesta mena de coses. Va córrer la veu que la detinguda era una segrestadora i traficant de nens, i tothom va recordar que en els darrers temps diversos infants havien desaparegut en les immediacions del seu domicili.

També s’arribà a la conclusió que la Mala Dona, que tenia antecedents per corrupció de menors –ja se l’havia acusat de regentar un prostíbul infantil al carrer Minerva–, organitzava orgies molt exclusives amb personatges d’ambdós sexes del sector més selecte de la societat barcelonina: diputats, regidors, aristòcrates i burgesos –els noms dels quals figuraven en un llistat trobat a la casa, juntament amb diversos llibres i revistes pornogràfiques–, per als quals les innocents criatures segrestades satisfeien apetències sexuals degenerades.

Finalment, es va saber que en el mateix pis i en d’altres que posseïa la detinguda, s’havien descobert, rere falsos envans, vestits de nen tacats de sang, ganivets i un bon nombre de pots que contenien líquids estranys, greixos, cabells, ossos i cranis infantils.

Es van trobar les restes de fins a una vintena d’infants, i una de les nenes rescatades va explicar que havia vist la dona matar un nen sobre la taula del menjador.

Es va deduir que l’Enriqueta Martí es disfressava de captaire per sortir de cacera i capturar els menuts que primer utilitzava en les seves orgies i que després assassinava per obtenir ungüents i remeis dels seus cossos, mitjançant misterioses fórmules manuscrites (en català i en refinada cal·ligrafia) de llibres estranys i antiquíssims trobats als mateixos domicilis. Aquests remeis estaven destinats a donar vigor als avis, retornar la salut als desnonats i la virilitat als impotents.

En resum, el pis del número 29 del carrer Ponent era una autèntica Casa dels Horrors, un gabinet d’experiències aterridores: lubricitat, sadisme, mort ritual... Tot el barri i tot Barcelona van quedar col·lapsats de l’espant.

José Millán Astray, que aleshores era el cap superior de policia de la ciutat, va definir Enriqueta Martí com «una neuròtica que es tenia per curandera, un cas de bruixa antiga que hauria sigut cremada al Zocodover».

Els barcelonins primer van voler linxar la detinguda, a la qual de seguida es va batejar com a La Vampira del carrer Ponent, però el procés anava per llarg, i amb el temps l’humor macabre propi de la nostra terra va començar a quallar en l’ambient: un fabricant espavilat va inventar una joguina anomenada La qüestió de l’Enriqueta, que consistia en una anella de ferro en què s’anaven enfilant diverses peces de fusta, representant alternativament ossets i caparronets infantils, que s’havien de ficar i treure de l’anella de forma correlativa. Un petit editor va posar a la venda un llibret titulat La secuestradora de niños, una vida de crímenes, d’un tal Núñez de Prado, que va exhaurir més d’una edició. Els principals diaris li dedicaven pàgines senceres, a mode de fulletó, sota titulars com ara Els misteris de Barcelona, i quan van aparèixer les fotografies de l’Enriqueta, es van rebre un munt de denúncies contra ella, per intents de segrest, compra de nens, inscripcions de defunció falses...

El mateix 1912 la Vampira va ser declarada culpable i tancada a la presó de dones del carrer Reina Amàlia, on es va intentar suïcidar.

Mesos més tard es va saber que havia mort al pati de la presó, linxada per les altres preses; però es va dir que en realitat havia estat enverinada per encàrrec d’algú molt interessat en la seva desaparició.

La Vampira del carrer Ponent va esdevenir llegenda, i a la memòria popular del barri va quedar gravat, durant moltes generacions, el record d’aquella Mala Dona de la qual mai no es va tenir la certesa si era tan sols una depravada segrestadora o també una malvada bruixa al més pur estil de les rondalles infantils.