El d'avui no és un fantasma... és... un personatge popular (o més aviat impopular!) de Barcelona que en va crear molts, de fantasmes!
En el tètric
carreró sense sortida del Pou Dolç se sap que el botxí instal·lava la
seva barraqueta de macabres «souvenirs de sentenciat», per a ús i
gaudi no només dels bruixots i nigromants de la ciutat, sinó de tots
els barcelonins que, en aquella època, eren molt propensos a creure en les
virtuts màgiques d’aquestes «relíquies».
Eren singularment
estimades les mans del reu, que el botxí solia amputar-li abans del
suplici, recitant fórmules especials que les convertien automàticament
en amulets. Val a dir que si no ho feia ell, aviat algun atrevit
s’acostava fins a la forca per emportar-se’n aquest tros, o qualsevol
altre, del cadàver o dels seus vestits.
També es
tenia al botxí per un bon sanador, atès que tocava personalment
els enforcats, la qual cosa es considerava de bon auguri. Per aquest
motiu, just després de les execucions, malalts de tota mena hi
acudien per a ser tocats per les seves mans. En paral·lel, i amb aquest
esperit de contradicció tan propi del gènere humà,
l’anomenat eufemísticament Mestre de les Obres Altes era tractat amb
menyspreu i amb mostres de repugnància pels ciutadans als quals
servia.
No se li permetia vestir robes talars, atès que aquestes
proporcionaven una distinció que ell no mereixia, i se’l forçava a identificar-se
amb una divisa que consistia en una sivella en forma
d’escala d’argent incrustada al barret.
El botxí de
Barcelona tenia la seva pròpia patrona, i un cop acomplerta la
seva trista funció solia anar al convent del Carme a oferir-hi ciris
ben grossos, un per a cada reu, mentre resava oracions per a les seves
ànimes.
La seva modesta
caseta es trobava a la plaça del Rei; i quan moria era enterrat en
un panteó especial del Cementiri dels Penjats –que també
visitarem–, atès que es creia que no tenia dret a reposar en cap altre
lloc que no fos a prop d’aquells que ell mateix havia ajusticiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada