EL FANTASMA DESTACAT: UN TÚMUL PEL VIRREI (II)

Avui, la continuació de l'apassionant història del virrei Sant Coloma...

Antigament el Paral·lel s’anomenava carrer Francesc Layret. Allí acabava la ciutat i començaven els camps. Als peus del Morrot, que és aquest morro que formen els penya-segats de Montjuïc, hi havia la Terra Negra, durant molt de temps un dels indrets més recòndits i estripats de la ciutat. I al costat de la Terra Negra, les Hortes de Sant Bertran, que es deien així per l’ermita que hi havia a l’extrem nord, tocant a la ciutat, i que també va donar nom al moll on acabaven els conreus. 

Abans que la ciutat engolís l’horta, aquí hi va haver un misteriós túmul amb una creu al capdamunt. En parla Jacint Verdaguer al seu Nit de Sang:

De Sant Bertran en les Hortes,

part d’avall de Montjuïc,

damunt d’un pilot de pedres

s’aixeca una creu de pi.

Aneu-hi, fills de muntanya;

aneu-hi, barcelonins,

a resar un Pare nostre

per qui fou nostre botxí.

Els túmuls eren construccions funeràries, amuntegaments de pedres que se situaven als encreuaments dels camins amb l’objecte de cobrir un cadàver. En passar-hi pel costat, els viatgers tenien per costum llançar-hi còdols per augmentar la seva alçada i evitar-ne així l’evasió de l’ànima del difunt. D’aquest costum se’n desprèn el refrany «Fer-se les tres pedres», que indica una defunció.

Però a aquest túmul de què parla Verdaguer, els barcelonins ni hi llançaven pedres, ni hi resaven parenostres. Com a molt se senyaven i marxaven tan ràpidament com podien... No fos cas que allà els sorprengués la vesprada... I és que quan les ombres s’emparaven de la nit, tot el paratge es transformava d’una manera espectral: el vent de marinada de sobte deixava de bufar, les ones s’aquietaven fins a esdevenir gairebé un mirall i tot adquiria un aspecte trist i desolat. I cada dissabte, a la ratlla de la mitjanit, una figura blanquinosa es materialitzava al peu del túmul. Era la figura d’un cavaller de bona planta, vestit com en temps passats. Les seves faccions, emmarcades per una barba translúcida, eren pàl·lides i macilentes; els ulls, com uns insondables pous de llum fosforescent, i els gestos, lents al principi, s’acceleraven de mica en mica, com si una urgència terrible els conduís. Amb la darrera campanada, l’espectre arrencava a córrer desesperadament cap a la mar negra i immòbil, i les passes, que semblaven portar-lo surant en l’aire, no feien cap remor. De sobte, amb els peus dins l’aigua, obria els llavis contorsionats de por i llançava un lament que la muntanya convertia en un eco esgarrifós. Després, queia de genolls i es fonia lentament com un raig de sol cobert per un núvol. De seguida el vent s’alçava de nou, i les ones s’abrandaven d’escuma, llepant àvidament les restes de la silueta espectral sobre la sorra.

Ja en mataren el virrei

a l’entrar-ne a la galera.

El bisbe els va beneir

amb la mà dreta i l’esquerra.

(Cançó popular catalana, Catalunya comtat gran)

Efectivament, l’espectre que cada dissabte sortia a passejar-se pel Moll de Sant Bertran no era altre que el del comte de Santa Coloma, el qui fou virrei de Catalunya durant la Guerra dels Segadors.

Sembla ser que després d’escapolir-se del seu palau per la galeria subterrània que ja he mencionat, el comte va sortir a l’aire lliure prop de les Drassanes, on els insurgents havien iniciat un devastador atac. Allà s’ensopegà amb altres nobles que fugien en desbandada i que, en reconèixer-lo, se li van acostar amatents. Però els segadors ja havien descobert la seva presència i s’hi dirigien ràpidament.

–Salvi’s qui pugui! –va cridar aleshores Santa Coloma.

I de seguida es dispersaren tots pels voltants de Montjuïc.

«El virrei, jutjant més segura la derrota que portava, prosseguí amb ella, desemparat ja de la noblesa catalana, i acomboiat de pocs dels seus, perquè cadascun mirava a salvar-se; però res li aprofità, ni jo podré dir de les seves passes...» (Crònica de Miquel Parets, segle XVII).

A les platges de Sant Bertran, on avui hi ha el moll, l’esperava una galera genovesa que el duria a bon port fins que la revolta fos apaivagada. Abatut per la calor i per l’angúnia, avançà defallint cap al trencant de les ones; i era ja a punt d’assolir el seu objectiu quan se li van plantar al davant sis segadors; i en aquell paratge que havia estat antigament lloc de duels i torneigs de cavallers, va caure el comte de Santa Coloma, sota els cops combinats de les dagues i les falces. Dos dies després va ser trobat el cadàver, «els peus gairebé dins l’aigua, descordats els pits, treta la gorgera, amb cinc o sis punyalades entre l’estómac i el ventre, però sense gota de sang».

Els consellers de la Generalitat van fer una crida, prometent una recompensa de quatre mil monedes barcelonines per a qui donés notícia dels executors, però ningú no es va presentar. L’estat del cadàver, misteriosament íntegre i sense gota de sang, va provocar més enraonies que l’assassinat en si, i les autoritats van decidir enterrar-lo en el mateix indret on havia caigut, en un túmul. Al damunt, una creu de pi. I mentre va ser allà, cada dissabte, a la ratlla de la mitjanit, l’espectre patètic i melangiós de l’odiat virrei sortia de la tomba, corrent un cop més per la platja cap a la mar negra i tranquil·la i cap a la seva impossible salvació.