EL FANTASMA DESTACAT: DIABLES MARINS

Per avui no he triat un fantasma, sinó un dimoni d'allò més estiuenc. Alerta els qui aneu a banyar-vos a les platges de la Barceloneta!

Es conta que en aquells temps festejaven a Barcelona dos joves de bona família; però el pare de la noia, al qual no agradava el pretendent, va decidir tancar-la en una torre en un illot que podia veure’s des de la platja, i que no pot ser altre que l’Illa de Maians, el que avui és la Barceloneta, i que antigament estava separada de la ciutat per un braç de mar.
Cada nit, la jove posava a la finestra de la torre un fanal que servia de guia al seu enamorat, el qual malgrat la foscor, s’aventurava sobre les ones en una petita embarcació, seguint amb els ulls i el cor el llum orientador, fins arribar a l’illa de la captiva.
Tota la nit la passava al peu de la torre, en dolça conversa amb la seva estimada, fins a l’arribada de l’alba, que tornava a la ciutat sota els primers raigs de sol. Una nit, tanmateix, el jove enamorat es va endarrerir més de l’habitual, i quan per fi va arribar, vet aquí el significatiu diàleg que entre ells va tenir lloc:

–Déu vos guard, el meu amor,
molt me dol vostra tardança,
gairebé m’heu fet pensar
que m’havíeu oblidada.
–No és així, la meva amor,
no és així, la noble dama:
per poder-vos veure a vos
m’he tingut de dar al diable
al diable de la mar,
el que ajuda a passar l’aigua.
De veure-us prou us he vist,
però tinc l’ànima damnada!
(Romanç popular català)

Aquests diables específicament marins, que ja he mencionat a l’itinerari anterior, tenen unes característiques una mica diferents dels seus homònims terrestres. Com si la natura els hagués dotat d’un vestit de camuflatge especial, el seu color és blau, com el dels famosos «barrufets», i deuen ser amfibis perquè viuen indistintament a les platges o al fons del mar. La seva distracció principal consisteix a ordir acarnissades guerres entre peixos, o entre ells mateixos, per efecte de les quals es remouen les aigües marines i es produeixen grans tempestes i marors. També tenen per costum exigir tributs als qui circulen per la mar, de la qual es consideren legítims amos i senyors.