EL FANTASMA DESTACAT: L’ÀNIMA EN PENA DE L’INQUISIDOR

Un altre aniversari rodó: el 9 d’octubre ha fet 150 anys que a Barcelona es van cremar, en una pira pública, un munt de llibres espiritistes... amb les seves conseqüències!

Al centre de la plaça de les Armes, ocupada actualment –gairebé com si es tractés d’un homenatge– per la famosa escultura Desconsol de Josep Llimona, hi hagué antigament un dels grups de forques de la ciutat.

L’odi natural que cinc generacions de barcelonins sentien per la Ciutadella creixia, si això era possible, quan el so d’una canonada anunciava l’ajusticiament d’algun reu, sovint per motius polítics. Un poema de Víctor Balaguer recull, en una descripció molt romàntica, aquesta faceta de l’edifici:

De nit, à voltas, cuant ja la fosca

sobre la terra lliscantne cau,

cuan la tempesta brama furiosa,

y’ls vents ne xiulan i brunz lo llam,

sobre sas torres la Ciutadela

gemechs escolta i escolta planys.

El 9 d’octubre de 1861, el bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens, ordenà encendre en aquest lloc una gran pira per cremar una pila de llibres sobre espiritisme que havien estat confiscats en una cacera per tota la ciutat. En aquella època el tema s’havia posat molt de moda entre els barcelonins de totes les classes socials; i els llibres que més èxit tenien eren, sens dubte, els manuals d’Allan Kardec, l’anomenat apòstol de l’espiritisme. Mentre el foc consumia uns tres-cents volums i fulletons, una multitud s’arremolinà al voltant de la pira, maleint i esbroncant el bisbe al crit de «Mori la Inquisició!». Molts dels espectadors s’acostaven al foc i recollien pàgines socarrades i grapats de cendra calenta. La tensió era tan gran que el religiós i els seus auxiliars van decidir retirar-se, temorosos que esclatés una d’aquelles revoltes anticlericals que començaven a ser tan freqüents a la ciutat.

–Mori la Inquisició!

Tanta maledicció sobre les seves espatlles devia ser un pes excessiu per al bisbe Palau, el qual morí l’any següent. I poc després de la seva mort, la seva ànima, penedida, es va presentar davant una reunió d’espiritistes de Barcelona, els aconsellà que no s’aturessin en el seu proselitisme i profetitzà que el paratge on va tenir lloc la cremada de llibres esotèrics desapareixeria aviat i que s’hi construirien uns bells jardins.

La notícia aviat va córrer per tota la ciutat, i va ser acollida amb entusiasme per alguns i amb escepticisme per la majoria. A més, l’esperit del religiós no va tornar a manifestar-se, que se sàpiga, mai més. I, tanmateix, set anys després de la seva espectral aparició, el 1869, amb motiu de la Revolució de Setembre, el general Prim decretà la donació definitiva de la Ciutadella a l’Ajuntament de la ciutat, el qual la va fer derruir per construir-hi el bonic parc de què gaudim actualment.

EL FANTASMA DESTACAT: EL RETORN DEL PRÍNCEP DE VIANA

La setmana passada, el dia de Santa Tecla –Festa Major de Tarragona–, es va complir el 550 aniversari de la mort del príncep de Viana. És a dir: més de mig mil·leni passejant el seu fantasma per les nostres terres!

A la capella de Santa Tecla i Sant Sebastià de la catedral de Barcelona s’havia donat culte durant molts anys al príncep Carles de Viana –el Benaventurat Carles, que li deien els seus súbdits– de la imatge del qual s’havien arribat a imprimir estampes en què se’l representava com un sant, però investit amb les seves insígnies i atributs reials.

Els catalans del segle XV estimaven aquest príncep, hereu de Catalunya, Aragó i Navarra, amb un amor inversament proporcional al menyspreu que sentien pel seu germanastre –aquell que amb els anys seria conegut com Ferran el Catòlic– i per la seva madrastra, la reina consort Juana Enríquez. Aquesta dona sempre s’havia comportat amb el príncep com una veritable madrastra de conte de bruixes, perquè ambicionava la rica corona per al seu propi fill, i l’hereu li feia nosa. Els historiadors insisteixen tímidament que la mort del príncep de Viana fou deguda a la tuberculosi, però els barcelonins mai no s’ho van acabar de creure, i els reafirmà les seves sospites d’una mort violenta el fet que l’esperit del difunt retornés diverses vegades per atacar els seus presumptes assassins.

Segons la tradició, la instigadora d’aquest assassinat no és altra que Juana Enríquez, que comptava amb el consentiment callat i culpable del seu espòs, el rei Joan II.

L’indigne baró de l’Eramprunyà va posar en contacte la reina amb un jueu anomenat Soler, que vivia a sota mateix del castell del noble al terme municipal de Begues, i que era molt conegut a la comarca pels seus coneixements sobre bruixeria i males arts. La reina li va prometre al fetiller tres mil unces d’or si era capaç d’elaborar un beuratge mortal que no tingués mal gust, del qual no es conegués cap antídot i que fos capaç de provocar una mort ben ràpida.

El 23 de setembre de l’any 1461 Carles de Viana va morir enmig de terribles sofriments al Palau Reial de Barcelona.

Després de ser exposat al Saló del Tinell durant dos dies, el cos del príncep va ser portat fins a la catedral, on s’havia de celebrar la missa de difunts presidida per la mateixa madrastra, la qual amb prou feines podia amagar a ulls del poble la seva satisfacció.

En veure-la arribar a la porta de la seu, i atenent el protocol, el campaner va voler llançar les campanes al vol, però misteriosament les cordes es van trencar i les campanes restaren mudes. Ràpidament es van posar cordes noves, però es van tornar a trencar, més misteriosament encara. La reina va haver de fer la seva entrada a la catedral enmig d’un silenci profund d’animadversió. Per postres, quan el bisbe de la ciutat es disposava a iniciar l’ofici de difunts, va caure a terra feta bocins una de les dues columnetes de l’altar, sense causar danys físics, però omplint els cors dels presents d’un temor reverencial. Potser és que el fantasma de Carles de Viana havia retornat i manifestava així el seu dolor i el seu desconsol?

Els rumors, que aviat s’escamparen per la ciutat, podrien haver-se diluït amb el temps si no hagués estat perquè, al cap de poc, l’esperit del príncep tornà a manifestar-se. En aquesta segona ocasió va ser amb motiu del setge que el comte Hug Roger de Pallars i les forces de la Generalitat mantenien contra Juana Enríquez i el seu fill a Girona, durant l’anomenada Guerra dels Deu Anys. Segons explica el mateix general, en una carta adreçada als Consellers de Barcelona –i que es conserva a l’arxiu de la Corona d’Aragó– les seves hosts van cobrar nou coratge quan van veure l’espectre del príncep que, des del capdamunt d’un núvol, els animava en la batalla.

La tercera i definitiva aparició va tenir lloc uns anys més tard, a finals del 1478, un dia que el seu pare, el rei Joan II, que havia sortit de cacera per les muntanyes del Garraf amb el seu seguici, es va perdre tot sol i quan va adonar-se’n ja era lluny de tota presència vivent. El monarca caminava desorientat pel laberíntic bosquet, quan es va topar barba a barba amb un jove de figura arrogant, muntant un blanquíssim cavall, el rostre del qual li resultà vagament familiar, malgrat que una certa inconsistència en els trets, fugissers, com envelats de boira, li impedien distingir del tot les seves faccions. Inquietament alleujat, el rei li va preguntar per on havia de tirar per fer cap al poblat. El desconegut li indicà molt secament un camí, i abans que el rei tingués temps d’agrair-li-ho va desaparèixer misteriosament entre els arbres i la nit.

Neguitós i angoixat per la insòlita trobada, que desvetllava en la seva ànima ressons estranys d’una antiga culpa, el monarca va seguir l’estret viarany que li havia indicat el cavaller. Però de cop i volta, enmig de la foscor, va perdre peu i va caure dins un inesperat estanyol, que era on anava a morir el caminet. Per més que maldà, no aconseguí d’alçar-se’n i va haver de passar tota la nit en remull. L’endemà al matí els seus homes el van trobar, mig ofegat dins l’estany, i més mort que viu el van traslladar a Barcelona.

Pocs dies després, la matinada del 19 de gener de 1479, amb un darrer record per al seu fill Carles, que estranyament associava amb el misteriós cavaller del bosc, el rei Joan II va fer la mort del poll, sota la indiferència absoluta del poble que tant l’havia arribat a odiar.

El clot on va trobar el seu destí va subsistir fins fa poc i era conegut com l’Olla del Rei.

La història d’aquell estrany accident va córrer de boca en boca per tot el país, i la gent del poble va arribar al convenciment que el fantasma del príncep de Viana havia retornat un cop més, decisivament.

EL FANTASMA DESTACAT: Espectres de soldats al Fossar de les Moreres

Avui, la continuació de la història anterior: els fantasmes dels soldats enterrats al Fossar de les Moreres.

Allà on s’ajunta la Volta dels Tamborets amb el carrer Santa Maria es trobava una de les tanques del Fossar de les Moreres, al qual es pujava (en aquella època el terra estava a un nivell molt més alt com a conseqüència dels enterraments) per una escaleta. Al costat de l’entrada hi havia una petita capella amb una imatge del Crist de l’Agonia, del qual es deia que plorava cada cop que s’enterrava un defensor de la ciutat, durant la tràgica guerra de 1714.

El vell enterramorts del fossar, Mestre Jordi, estava convençut que l’animadversió que existia entre els soldats d’un i altre bàndol era tan gran que morts i tot es barallarien entre ells. Per tal de donar-los sant repòs va disposar, doncs, sepultar els barcelonins a la part de dins del cementiri i els partidaris de Felip V, a l’exterior. Això va inspirar uns versos, atribuïts al dramaturg Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, que van adquirir carta d’identitat entre els nacionalistes catalans. Es poden llegir en el mur commemoratiu que envolta l’antic cementiri:

Al fossar de les Moreres

no s’hi enterra cap traïdor,

fins perdre nostres banderes

serà l’urna de l’honor.

I devia tenir raó Mestre Jordi en les seves apreciacions, ja que el veïnat deia que, amb els gemecs que el cap tallat del general Moragues emetia cap al tard, els espectres dels soldats s’alçaven de les tombes, com una host presta a una impossible lluita, i vagarejaven entre els sepulcres, amb el plany de la derrota en els seus llavis de calavera. Aleshores tots els veïns tancaven portes i finestres i passaven el rosari, mentre imaginaven sentir encara les canonades espanyoles sobre Barcelona, i els crits de Josep Moragues donant ordres als soldats. A estones, la remor de les armes es convertia en el repicar dels ossos desconjuntats dels esquelets que formaven en macabre ordre de batalla dins els cementiri.

Al matí, s’obrien altre cop finestrons i cortines, i els veïns podien comprovar que tot estava en ordre i que únicament el sol es passejava per la plàcida quietud de les sepultures intactes.

EL FANTASMA DESTACAT: LA TESTA DEL GENERAL MORAGUES

L’11 de Setembre... d’aquell any, quan va passar tot, també es van generar històries de fantasmes. Aquí teniu la primera.

A la intersecció del carrer Consolat del Mar amb el Pla de Palau es trobava el primitiu Portal de Mar que a través de la muralla medieval donava accés a Barcelona i al Fossar de les Moreres, o cementiri menor de Santa Maria del Mar.

Durant un temps, en aquest pla hi havia instal·lat un dels cadafals de la ciutat, per això rebia popularment el nom de Pla de les Forques. I com que s’hi penjava preferentment els condemnats per delictes polítics, se l’anomenava també Pla dels Traïdors o dels Porcs. Més tard es considerà que la visió del patíbul resultava excessivament tètrica per a la gent que arribava a la ciutat, i va ser traslladat a l’actual Pla de la Boqueria, que per aquesta raó va heretar el mateix qualificatiu.

En el batent d’aquell portal es va exposar el cap del venerable Josep Moragues i Mas, cabdill dels exèrcits barcelonins que van lluitar contra Felip V.

Sembla ser que intentava fugir, després d’haver estat delatat, quan va ser detingut. Explica una anècdota, que no he pogut confirmar, que uns dies abans de la seva execució un amic molt fidel va anar a visitar-lo a la presó i es va oferir a quedar-se en el seu lloc per tal que el cabdill, disfressat amb les seves robes, pogués fugir, refer les tropes i prosseguir amb la lluita. Però Moragues no va voler acceptar el sacrifici, i aquella trista i ombrívola tarda de finals de març de 1715, acomboiat per l’afligit càntic dels seus companys de presó, l’il·lustre reu va ser conduït al cadafal, on l’esperava el sinistre garrot que li havia de donar un final tan vil.

I al Portal de Mar, a l’entrada del Fossar de les Moreres, a l’interior d’una gàbia de ferro vella i oxidada que es gronxava fent un grinyol sinistre, el seu venerable cap va ser exposat durant… més de dotze anys! Hom es pot imaginar que amb tant de temps a la intempèrie ni tan sols la macabra descripció d’Àngel Guimerà pot aproximar-nos a l’horror de la visió:

Mireu-lo al clar de lluna

sobre el portal de Mar:

té el pergamí del rostre

fet clapes i bufat;

la boca sense llavis;

los ulls dos esvorancs;

manyoc de cabells rojos

dels polsos arrapats;

contret de front i celles;

verdós i negrejant.

La seva tràgica presència no tenia cap més objectiu que recordar als barcelonins i forasters l’espantosa sort que esperava als qui gosessin enfrontar-se als poders establerts.

Però el que més terroritzava els veïns del barri no era la presència permanent de l’espantosa relíquia, a la qual havien acabat acostumant-se, sinó el convenciment que, en caure les ombres de la nit, la testa de Josep Moragues iniciava un plany apagat que, per efecte dels tornaveus, esdevenia una remor terrorífica i angoixant.

De sobte se li encenen

los ulls com a fornals;

li bull la cabellera,

tot punxes, onejant;

solquen sa faç les venes

com vetes d’un penyal;

dintre el gabiot s’adreça;

fugen a vol les aus,

i ell diu amb les dents closes

i amb veu d’agarrotat: [...]

A l’alba, quan la claror del sol envaïa de nou l’indret, els veïns sotjaven porucs per entremig de les cortines la sòrdida i aleshores silenciosa gàbia, amb aquell cap exposat a mercè de les aus carronyeres i de l’inexorable pas del temps, on morien, un cop més, els ulls tristíssims del seu estimat general.

ESPIRITISTES DE BCN

Fa 138 anys els polítics no demanaven la reducció de l'endeutament de l'Administració... el que volien era que el món dels fantasmes formés part de la formació acadèmica! Eren altres temps!

En un edifici de la popular plaça del Sol hi va haver la redacció d’una revista popular d’«estudis psicològics i ciències afins» que es va publicar des del 1878 fins als inicis de la Guerra Civil: La Luz del Porvenir (anteriorment s’havia dit Lucifer i La Luz de la Verdad), fundada per José Maria Fernández Colavida, un dels gurús de l’espiritisme a Barcelona. La seva directora va ser la famosa mèdium Amalia Domingo Soler, que he esmentat a l’itinerari 9, arrel dels fenòmens paranormals que es produeixen al voltant de la seva tomba. Escriptora i poeta de cert renom en el sector, va redactar les seves obres en estat mediúmnic i inspirada en visions obtingudes en trànsit. En destaquen les següents: ¡Te Perdono! Memorias de un espíritu i Memorias del Padre Germán. L’època d’or de l’espiritisme es va estendre entre 1860 i 1890 aproximadament. El seu poder de convocatòria va aconseguir arribar fins als estaments més seriosos del país: el 26 d’agost de 1873, un grup de diputats va presentar a les Corts Constituents un projecte de llei sol·licitant la inclusió de l’espiritisme al programa d’educació pública de segon ensenyament i a les facultats de filosofia, ciències i lletres. El seu argument de base era «la carència en l’ésser humà d’un criteri científic al qual ajustar les seves relacions amb el món invisible».

LES CALDERES D'EN PERE BOTER

I seguint amb els aniversaris... avui una història que va tenir lloc fa 400 anys, i que s’ha convertit en una de les llegendes més famoses de Catalunya: les Calderes d’en Pere Boter.

L’avinguda de la Catedral es va dir antigament, quan no tenia ni l’amplada ni la perspectiva d’ara, carrer Corribia; i més antigament encara dels Cellers; no solament perquè hi havia la confraria de taverners, sinó pels molts establiments d’aquesta mena que la flanquejaven. El més famós de tots ells va ser sens dubte l’Hostal de l’Infern, que prenia el seu nom del carreró en què es perllongava el dels Cellers. Estava situat a l’edifici que porta el número 8 de l’actual avinguda, i era un tètric establiment, una cova de lladres, on solia parar el bandoler Joan de Serrallonga en les seves visites d’incògnit a la ciutat.

El carrer de l’Infern, localitzable encara en alguns mapes antics de la ciutat, es trobava en el que actualment és la plaça d’Antoni Maura, i tenia fama de dir-se així per ser un dels camins naturals cap a l’avern. L’única persona de la qual es té documentació fiable a Catalunya sobre la seva visita d’anada i tornada als dominis de Satanàs així ho confirma. I el seu sobrenom, Pere Boter, ha creat llegenda al nostre país.
Aquest personatge, el nom real del qual era Pere Portes, era un humil ciutadà de la vila de Tordera, al Maresme, que el 23 d’agost de 1608, tal com consta en l’acta aixecada a propòsit de les seves aventures, va tenir la desagradable sorpresa de rebre la reclamació d’un deute que ja havia pagat. El cas és que el notari que havia de certificar el pagament havia mort poc temps abans, i no s’havia trobat cap rebut a nom de Pere Portes. Aquest, desesperat, es planyia de la seva sort tot dient:
–Així el diable em vulgui acompanyar a parlar amb el maleït notari!
L’endemà mateix es topà amb un cavaller que es va oferir a dur-lo fins a casa en la seva muntura. En Pere Boter va acceptar la invitació, i vet aquí que un cop va ser acomodat a la sella, el cavall va llançar-se al galop fins endinsar-se en una cova, coneguda com la Cova d’en Pau d’Hostalric, que tenia fama de ser una de les entrades naturals de l’infern. Un cop allí, el cavaller li va confessar que ell era el diable, que havia escoltat el seu requeriment del dia abans i s’havia prestat a ajudar-lo.
A l’infern, en Pere Boter va tenir l’oportunitat de contemplar les espantoses tortures a què eren sotmesos els condemnats, i va reconèixer diverses persones de les que allà se socarrimaven. Finalment va trobar el notari, del qual se sap que es deia Gelmar Bonsoms, que li va indicar on trobaria el seu llibre d’actes.
Acabada l’entrevista, en Pere Boter va voler sortir d’aquell horrible indret, però el diable es negà en rodó a ajudar-lo, adduint que la seva missió era portar ànimes a l’infern, no pas treure’n-hi.
–Jesús em valgui! –va exclamar aleshores l’espantat Pere Boter.
A l’instant de pronunciar el nom diví, se li aparegué un home vestit de pelegrí que després de lliurar-li l’extrem d’un bordó, per tal que no es perdés en la profunda foscor, l’indicà que el seguís. Al cap d’una estona de caminar, el pobre Pere va sentir com l’aire refrescava, l’obscuritat s’atenuava i la remor de veus li arribava des d’algun punt imprecís pel damunt del seu cap. I una estona més tard es va trobar caminant per un carreró d’una gran ciutat, al qual no sabia ni tan sols com havia anat a parar. Com que el seu guia havia desaparegut, l’home s’acostà a un dels molts vianants que passaven amunt i avall i li preguntà on era.
–Al carrer de l’Infern –li respongué aquest amb naturalitat.
L’endemà, que curiosament coincidia amb la festivitat de Tots Sants, en Pere Portes va abandonar Barcelona i va retornar a la seva vila de Tordera, on va explicar els extraordinaris esdeveniments que havia viscut. Però ningú no se’l va voler creure, i tothom feia riota del que ja anomenaven les Calderes d’en Pere Boter.
Per provar les seves paraules, el pobre home va buscar el llibre d’actes allà on el notari li havia indicat. I el va trobar. Tot i demostrar que el deute estava pagat, la Inquisició la va emprendre amb ell per tot allò que anava explicant arreu sobre l’infern, i el retingué a presó, d’on va sortir lliure un temps després, morint al cap de dos anys. Durant els seus darrers dies, la gent del voltant el defugia, pensant que era boig o que estava fetillat.
Existeixen diverses versions sobre el lloc per on va entrar i el lloc per on va sortir de l’infern el famós Pere Boter.
Aquest carrer n’és un.

EL FANTASMA DESTACAT: LA CASA DE LES ÀNIMES JUEVES

El dia 5 d’agost farà 620 anys que van succeir els esdeveniments que avui us explico. Però encara ara, passejant pel Call barceloní, podeu trobar restes d’aquell trist moment... i potser també algun fantasma descarnat!

El carrer Arc de Sant Ramon del Call va ser conegut amb el nom de Sinagoga Menor, per raons que no cal explicar. Seguint-lo a la dreta, es creua el carrer Marlet, a la cantonada del qual es pot veure una làpida amb caràcters hebraics que diu: «Fundació Santa del Rabí Samuel Hassardi, de qui no s’acabi mai la vida».
Està datada a l’any 692 jueu, és a dir el 1314 del nostre calendari. Parlo de fa gairebé set segles, i, tanmateix, aquells vells racons del Call conserven encara bona part del caràcter i el misteri d’una època de la nostra història. Una època en què l’antipatia envers els jueus es manifestava ja en forma de brutals i periòdics pogroms, en els quals els cristians, en nom del mateix déu que les seves víctimes, entraven a mata-degolla en aquests estrets i romàntics carrers, emportant-se per endavant cases, béns i vides.

A finals del segle XIV, una d’aquestes onades de violència antisemita, que s’havia iniciat pocs mesos abans a Andalusia i a Castella, s’estengué per la ciutat. Els habitants del Call, que ja tenien l’experiència d’anteriors assalts cristians, havien creat al barri un autèntic laberint de passadissos subterranis que els permetessin fugir si mai eren atacats de nou. Per fer-ho van aprofitar les antigues catacumbes dels primers cristians i les clavegueres de la ciutat romana. Encara avui hi ha cases que tenen al soterrani una petita porta que dóna accés a aquestes llargues galeries, actualment enfonsades i cegades, que unien unes cases amb les altres i s’esmunyien per sota les muralles fins a arribar ben bé a tocar de mar.

I tanmateix, els van servir de poc totes aquestes precaucions, quan aquell calorós 5 d’agost de l’any 1391, després del sermó incendiari pronunciat per un monjo dominic a Santa Caterina que els acusava d’haver portat la pesta negra a Catalunya, les turbes enardides, comandades per alguns castellans, van arribar-se fins al Call i en qüestió de minuts el van saquejar. Els magatzems, les argenteries, les escoles, els hospitals, les sinagogues, tot va ser incendiat o destruït. Els jueus van intentar fugir pels seus passadissos, però l’atac havia estat tan fulminant que la gran majoria van ser capturats. En una hora, van ser assassinades no menys de tres-centes persones. La carnisseria més gran va tenir lloc precisament, i per tètrica casualitat, al carrer de les Carnisseries, que durant molt de temps va ser conegut amb un altre nom popular: dels Ossos Trencats.
Al carrer Arc de Sant Ramon del Call, just abans del primer dels colzes que fa, hi ha un immoble que era conegut amb el nom de Casa de les Ànimes perquè es deia que en nits de lluna plena es veia sortir-ne de dins, volant per les esbalandrades finestres, ànimes descarnades. Els avis del veïnat asseguraven que es tractava dels espectres dels jueus assassinats durant aquelles ràtzies, els quals rondaven per les seves antigues propietats, buscant els tresors que hi havien amagat a fi de guardar-los de la cobdícia dels seus enemics.

La creença que en els fonaments de la majoria de les cases del Call hi havia riqueses amagades, provocà que a finals del segle XIX un home molt ric de Barcelona concebés el projecte d’adquirir tot el barri, amb el propòsit de tirar les cases a terra i remoure’n el sòl per recuperar els tresors. Per sort, l’Ajuntament va posar fre a l’empresa i els esperits dels jueus difunts poden seguir rondant tranquil·lament i protegint amb la seva presència sobrenatural fortunes i hisendes.