EL FANTASMA DESTACAT: Espectres de soldats al Fossar de les Moreres

Avui, la continuació de la història anterior: els fantasmes dels soldats enterrats al Fossar de les Moreres.

Allà on s’ajunta la Volta dels Tamborets amb el carrer Santa Maria es trobava una de les tanques del Fossar de les Moreres, al qual es pujava (en aquella època el terra estava a un nivell molt més alt com a conseqüència dels enterraments) per una escaleta. Al costat de l’entrada hi havia una petita capella amb una imatge del Crist de l’Agonia, del qual es deia que plorava cada cop que s’enterrava un defensor de la ciutat, durant la tràgica guerra de 1714.

El vell enterramorts del fossar, Mestre Jordi, estava convençut que l’animadversió que existia entre els soldats d’un i altre bàndol era tan gran que morts i tot es barallarien entre ells. Per tal de donar-los sant repòs va disposar, doncs, sepultar els barcelonins a la part de dins del cementiri i els partidaris de Felip V, a l’exterior. Això va inspirar uns versos, atribuïts al dramaturg Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, que van adquirir carta d’identitat entre els nacionalistes catalans. Es poden llegir en el mur commemoratiu que envolta l’antic cementiri:

Al fossar de les Moreres

no s’hi enterra cap traïdor,

fins perdre nostres banderes

serà l’urna de l’honor.

I devia tenir raó Mestre Jordi en les seves apreciacions, ja que el veïnat deia que, amb els gemecs que el cap tallat del general Moragues emetia cap al tard, els espectres dels soldats s’alçaven de les tombes, com una host presta a una impossible lluita, i vagarejaven entre els sepulcres, amb el plany de la derrota en els seus llavis de calavera. Aleshores tots els veïns tancaven portes i finestres i passaven el rosari, mentre imaginaven sentir encara les canonades espanyoles sobre Barcelona, i els crits de Josep Moragues donant ordres als soldats. A estones, la remor de les armes es convertia en el repicar dels ossos desconjuntats dels esquelets que formaven en macabre ordre de batalla dins els cementiri.

Al matí, s’obrien altre cop finestrons i cortines, i els veïns podien comprovar que tot estava en ordre i que únicament el sol es passejava per la plàcida quietud de les sepultures intactes.

EL FANTASMA DESTACAT: LA TESTA DEL GENERAL MORAGUES

L’11 de Setembre... d’aquell any, quan va passar tot, també es van generar històries de fantasmes. Aquí teniu la primera.

A la intersecció del carrer Consolat del Mar amb el Pla de Palau es trobava el primitiu Portal de Mar que a través de la muralla medieval donava accés a Barcelona i al Fossar de les Moreres, o cementiri menor de Santa Maria del Mar.

Durant un temps, en aquest pla hi havia instal·lat un dels cadafals de la ciutat, per això rebia popularment el nom de Pla de les Forques. I com que s’hi penjava preferentment els condemnats per delictes polítics, se l’anomenava també Pla dels Traïdors o dels Porcs. Més tard es considerà que la visió del patíbul resultava excessivament tètrica per a la gent que arribava a la ciutat, i va ser traslladat a l’actual Pla de la Boqueria, que per aquesta raó va heretar el mateix qualificatiu.

En el batent d’aquell portal es va exposar el cap del venerable Josep Moragues i Mas, cabdill dels exèrcits barcelonins que van lluitar contra Felip V.

Sembla ser que intentava fugir, després d’haver estat delatat, quan va ser detingut. Explica una anècdota, que no he pogut confirmar, que uns dies abans de la seva execució un amic molt fidel va anar a visitar-lo a la presó i es va oferir a quedar-se en el seu lloc per tal que el cabdill, disfressat amb les seves robes, pogués fugir, refer les tropes i prosseguir amb la lluita. Però Moragues no va voler acceptar el sacrifici, i aquella trista i ombrívola tarda de finals de març de 1715, acomboiat per l’afligit càntic dels seus companys de presó, l’il·lustre reu va ser conduït al cadafal, on l’esperava el sinistre garrot que li havia de donar un final tan vil.

I al Portal de Mar, a l’entrada del Fossar de les Moreres, a l’interior d’una gàbia de ferro vella i oxidada que es gronxava fent un grinyol sinistre, el seu venerable cap va ser exposat durant… més de dotze anys! Hom es pot imaginar que amb tant de temps a la intempèrie ni tan sols la macabra descripció d’Àngel Guimerà pot aproximar-nos a l’horror de la visió:

Mireu-lo al clar de lluna

sobre el portal de Mar:

té el pergamí del rostre

fet clapes i bufat;

la boca sense llavis;

los ulls dos esvorancs;

manyoc de cabells rojos

dels polsos arrapats;

contret de front i celles;

verdós i negrejant.

La seva tràgica presència no tenia cap més objectiu que recordar als barcelonins i forasters l’espantosa sort que esperava als qui gosessin enfrontar-se als poders establerts.

Però el que més terroritzava els veïns del barri no era la presència permanent de l’espantosa relíquia, a la qual havien acabat acostumant-se, sinó el convenciment que, en caure les ombres de la nit, la testa de Josep Moragues iniciava un plany apagat que, per efecte dels tornaveus, esdevenia una remor terrorífica i angoixant.

De sobte se li encenen

los ulls com a fornals;

li bull la cabellera,

tot punxes, onejant;

solquen sa faç les venes

com vetes d’un penyal;

dintre el gabiot s’adreça;

fugen a vol les aus,

i ell diu amb les dents closes

i amb veu d’agarrotat: [...]

A l’alba, quan la claror del sol envaïa de nou l’indret, els veïns sotjaven porucs per entremig de les cortines la sòrdida i aleshores silenciosa gàbia, amb aquell cap exposat a mercè de les aus carronyeres i de l’inexorable pas del temps, on morien, un cop més, els ulls tristíssims del seu estimat general.

ESPIRITISTES DE BCN

Fa 138 anys els polítics no demanaven la reducció de l'endeutament de l'Administració... el que volien era que el món dels fantasmes formés part de la formació acadèmica! Eren altres temps!

En un edifici de la popular plaça del Sol hi va haver la redacció d’una revista popular d’«estudis psicològics i ciències afins» que es va publicar des del 1878 fins als inicis de la Guerra Civil: La Luz del Porvenir (anteriorment s’havia dit Lucifer i La Luz de la Verdad), fundada per José Maria Fernández Colavida, un dels gurús de l’espiritisme a Barcelona. La seva directora va ser la famosa mèdium Amalia Domingo Soler, que he esmentat a l’itinerari 9, arrel dels fenòmens paranormals que es produeixen al voltant de la seva tomba. Escriptora i poeta de cert renom en el sector, va redactar les seves obres en estat mediúmnic i inspirada en visions obtingudes en trànsit. En destaquen les següents: ¡Te Perdono! Memorias de un espíritu i Memorias del Padre Germán. L’època d’or de l’espiritisme es va estendre entre 1860 i 1890 aproximadament. El seu poder de convocatòria va aconseguir arribar fins als estaments més seriosos del país: el 26 d’agost de 1873, un grup de diputats va presentar a les Corts Constituents un projecte de llei sol·licitant la inclusió de l’espiritisme al programa d’educació pública de segon ensenyament i a les facultats de filosofia, ciències i lletres. El seu argument de base era «la carència en l’ésser humà d’un criteri científic al qual ajustar les seves relacions amb el món invisible».

LES CALDERES D'EN PERE BOTER

I seguint amb els aniversaris... avui una història que va tenir lloc fa 400 anys, i que s’ha convertit en una de les llegendes més famoses de Catalunya: les Calderes d’en Pere Boter.

L’avinguda de la Catedral es va dir antigament, quan no tenia ni l’amplada ni la perspectiva d’ara, carrer Corribia; i més antigament encara dels Cellers; no solament perquè hi havia la confraria de taverners, sinó pels molts establiments d’aquesta mena que la flanquejaven. El més famós de tots ells va ser sens dubte l’Hostal de l’Infern, que prenia el seu nom del carreró en què es perllongava el dels Cellers. Estava situat a l’edifici que porta el número 8 de l’actual avinguda, i era un tètric establiment, una cova de lladres, on solia parar el bandoler Joan de Serrallonga en les seves visites d’incògnit a la ciutat.

El carrer de l’Infern, localitzable encara en alguns mapes antics de la ciutat, es trobava en el que actualment és la plaça d’Antoni Maura, i tenia fama de dir-se així per ser un dels camins naturals cap a l’avern. L’única persona de la qual es té documentació fiable a Catalunya sobre la seva visita d’anada i tornada als dominis de Satanàs així ho confirma. I el seu sobrenom, Pere Boter, ha creat llegenda al nostre país.
Aquest personatge, el nom real del qual era Pere Portes, era un humil ciutadà de la vila de Tordera, al Maresme, que el 23 d’agost de 1608, tal com consta en l’acta aixecada a propòsit de les seves aventures, va tenir la desagradable sorpresa de rebre la reclamació d’un deute que ja havia pagat. El cas és que el notari que havia de certificar el pagament havia mort poc temps abans, i no s’havia trobat cap rebut a nom de Pere Portes. Aquest, desesperat, es planyia de la seva sort tot dient:
–Així el diable em vulgui acompanyar a parlar amb el maleït notari!
L’endemà mateix es topà amb un cavaller que es va oferir a dur-lo fins a casa en la seva muntura. En Pere Boter va acceptar la invitació, i vet aquí que un cop va ser acomodat a la sella, el cavall va llançar-se al galop fins endinsar-se en una cova, coneguda com la Cova d’en Pau d’Hostalric, que tenia fama de ser una de les entrades naturals de l’infern. Un cop allí, el cavaller li va confessar que ell era el diable, que havia escoltat el seu requeriment del dia abans i s’havia prestat a ajudar-lo.
A l’infern, en Pere Boter va tenir l’oportunitat de contemplar les espantoses tortures a què eren sotmesos els condemnats, i va reconèixer diverses persones de les que allà se socarrimaven. Finalment va trobar el notari, del qual se sap que es deia Gelmar Bonsoms, que li va indicar on trobaria el seu llibre d’actes.
Acabada l’entrevista, en Pere Boter va voler sortir d’aquell horrible indret, però el diable es negà en rodó a ajudar-lo, adduint que la seva missió era portar ànimes a l’infern, no pas treure’n-hi.
–Jesús em valgui! –va exclamar aleshores l’espantat Pere Boter.
A l’instant de pronunciar el nom diví, se li aparegué un home vestit de pelegrí que després de lliurar-li l’extrem d’un bordó, per tal que no es perdés en la profunda foscor, l’indicà que el seguís. Al cap d’una estona de caminar, el pobre Pere va sentir com l’aire refrescava, l’obscuritat s’atenuava i la remor de veus li arribava des d’algun punt imprecís pel damunt del seu cap. I una estona més tard es va trobar caminant per un carreró d’una gran ciutat, al qual no sabia ni tan sols com havia anat a parar. Com que el seu guia havia desaparegut, l’home s’acostà a un dels molts vianants que passaven amunt i avall i li preguntà on era.
–Al carrer de l’Infern –li respongué aquest amb naturalitat.
L’endemà, que curiosament coincidia amb la festivitat de Tots Sants, en Pere Portes va abandonar Barcelona i va retornar a la seva vila de Tordera, on va explicar els extraordinaris esdeveniments que havia viscut. Però ningú no se’l va voler creure, i tothom feia riota del que ja anomenaven les Calderes d’en Pere Boter.
Per provar les seves paraules, el pobre home va buscar el llibre d’actes allà on el notari li havia indicat. I el va trobar. Tot i demostrar que el deute estava pagat, la Inquisició la va emprendre amb ell per tot allò que anava explicant arreu sobre l’infern, i el retingué a presó, d’on va sortir lliure un temps després, morint al cap de dos anys. Durant els seus darrers dies, la gent del voltant el defugia, pensant que era boig o que estava fetillat.
Existeixen diverses versions sobre el lloc per on va entrar i el lloc per on va sortir de l’infern el famós Pere Boter.
Aquest carrer n’és un.

EL FANTASMA DESTACAT: LA CASA DE LES ÀNIMES JUEVES

El dia 5 d’agost farà 620 anys que van succeir els esdeveniments que avui us explico. Però encara ara, passejant pel Call barceloní, podeu trobar restes d’aquell trist moment... i potser també algun fantasma descarnat!

El carrer Arc de Sant Ramon del Call va ser conegut amb el nom de Sinagoga Menor, per raons que no cal explicar. Seguint-lo a la dreta, es creua el carrer Marlet, a la cantonada del qual es pot veure una làpida amb caràcters hebraics que diu: «Fundació Santa del Rabí Samuel Hassardi, de qui no s’acabi mai la vida».
Està datada a l’any 692 jueu, és a dir el 1314 del nostre calendari. Parlo de fa gairebé set segles, i, tanmateix, aquells vells racons del Call conserven encara bona part del caràcter i el misteri d’una època de la nostra història. Una època en què l’antipatia envers els jueus es manifestava ja en forma de brutals i periòdics pogroms, en els quals els cristians, en nom del mateix déu que les seves víctimes, entraven a mata-degolla en aquests estrets i romàntics carrers, emportant-se per endavant cases, béns i vides.

A finals del segle XIV, una d’aquestes onades de violència antisemita, que s’havia iniciat pocs mesos abans a Andalusia i a Castella, s’estengué per la ciutat. Els habitants del Call, que ja tenien l’experiència d’anteriors assalts cristians, havien creat al barri un autèntic laberint de passadissos subterranis que els permetessin fugir si mai eren atacats de nou. Per fer-ho van aprofitar les antigues catacumbes dels primers cristians i les clavegueres de la ciutat romana. Encara avui hi ha cases que tenen al soterrani una petita porta que dóna accés a aquestes llargues galeries, actualment enfonsades i cegades, que unien unes cases amb les altres i s’esmunyien per sota les muralles fins a arribar ben bé a tocar de mar.

I tanmateix, els van servir de poc totes aquestes precaucions, quan aquell calorós 5 d’agost de l’any 1391, després del sermó incendiari pronunciat per un monjo dominic a Santa Caterina que els acusava d’haver portat la pesta negra a Catalunya, les turbes enardides, comandades per alguns castellans, van arribar-se fins al Call i en qüestió de minuts el van saquejar. Els magatzems, les argenteries, les escoles, els hospitals, les sinagogues, tot va ser incendiat o destruït. Els jueus van intentar fugir pels seus passadissos, però l’atac havia estat tan fulminant que la gran majoria van ser capturats. En una hora, van ser assassinades no menys de tres-centes persones. La carnisseria més gran va tenir lloc precisament, i per tètrica casualitat, al carrer de les Carnisseries, que durant molt de temps va ser conegut amb un altre nom popular: dels Ossos Trencats.
Al carrer Arc de Sant Ramon del Call, just abans del primer dels colzes que fa, hi ha un immoble que era conegut amb el nom de Casa de les Ànimes perquè es deia que en nits de lluna plena es veia sortir-ne de dins, volant per les esbalandrades finestres, ànimes descarnades. Els avis del veïnat asseguraven que es tractava dels espectres dels jueus assassinats durant aquelles ràtzies, els quals rondaven per les seves antigues propietats, buscant els tresors que hi havien amagat a fi de guardar-los de la cobdícia dels seus enemics.

La creença que en els fonaments de la majoria de les cases del Call hi havia riqueses amagades, provocà que a finals del segle XIX un home molt ric de Barcelona concebés el projecte d’adquirir tot el barri, amb el propòsit de tirar les cases a terra i remoure’n el sòl per recuperar els tresors. Per sort, l’Ajuntament va posar fre a l’empresa i els esperits dels jueus difunts poden seguir rondant tranquil·lament i protegint amb la seva presència sobrenatural fortunes i hisendes.

EL FANTASMA DESTACAT: DIABLES MARINS

Per avui no he triat un fantasma, sinó un dimoni d'allò més estiuenc. Alerta els qui aneu a banyar-vos a les platges de la Barceloneta!

Es conta que en aquells temps festejaven a Barcelona dos joves de bona família; però el pare de la noia, al qual no agradava el pretendent, va decidir tancar-la en una torre en un illot que podia veure’s des de la platja, i que no pot ser altre que l’Illa de Maians, el que avui és la Barceloneta, i que antigament estava separada de la ciutat per un braç de mar.
Cada nit, la jove posava a la finestra de la torre un fanal que servia de guia al seu enamorat, el qual malgrat la foscor, s’aventurava sobre les ones en una petita embarcació, seguint amb els ulls i el cor el llum orientador, fins arribar a l’illa de la captiva.
Tota la nit la passava al peu de la torre, en dolça conversa amb la seva estimada, fins a l’arribada de l’alba, que tornava a la ciutat sota els primers raigs de sol. Una nit, tanmateix, el jove enamorat es va endarrerir més de l’habitual, i quan per fi va arribar, vet aquí el significatiu diàleg que entre ells va tenir lloc:

–Déu vos guard, el meu amor,
molt me dol vostra tardança,
gairebé m’heu fet pensar
que m’havíeu oblidada.
–No és així, la meva amor,
no és així, la noble dama:
per poder-vos veure a vos
m’he tingut de dar al diable
al diable de la mar,
el que ajuda a passar l’aigua.
De veure-us prou us he vist,
però tinc l’ànima damnada!
(Romanç popular català)

Aquests diables específicament marins, que ja he mencionat a l’itinerari anterior, tenen unes característiques una mica diferents dels seus homònims terrestres. Com si la natura els hagués dotat d’un vestit de camuflatge especial, el seu color és blau, com el dels famosos «barrufets», i deuen ser amfibis perquè viuen indistintament a les platges o al fons del mar. La seva distracció principal consisteix a ordir acarnissades guerres entre peixos, o entre ells mateixos, per efecte de les quals es remouen les aigües marines i es produeixen grans tempestes i marors. També tenen per costum exigir tributs als qui circulen per la mar, de la qual es consideren legítims amos i senyors.

EL FANTASMA DESTACAT: LES DANSAIRES FILLES D'HERODES

Acostant-se Sant Joan era impossible no parlar-vos d’uns fantasmes que es mouen no tan sols per Barcelona, sinó per tot Catalunya: LES FILLES D’HERODES.
En el tram de La Rambla entre el Teatre Principal i l’actual Teatre del Liceu, va existir antigament un camp obert on els frares cultivaven petits horts. El que avui és el carrer Arc del Teatre era aleshores un trist viarany rural en què s’apostaven al vespre les meretrius més estripades de la ciutat.
La nit del 24 de juny, revetlla de Sant Joan, es diu que apareixen per aquest carrer els fantasmes de les filles d’Herodes, condemnades, com a càstig per haver causat la degollació de sant Joan Baptista, a dansar durant tota l’eternitat.
Vénen precedides d’una tonada lànguida i melangiosa d’invisibles gralles i flabiols.
Flotant misteriosament en l’aire, a ras de terra, i removent-se en estranyes i sensuals contorsions que recorden exòtiques danses de mar enllà, les seves ombres blanques, boiroses i esfilagarsades es van condensant, fins a adquirir formes humanes, formes femenines que aviat es converteixen en les formes de dues dones fantasmals, de pell blanquíssima i estranyes vestidures, com túniques llargues fins als peus.
Però sense cap!
Les dones blanques que dansen en l’aire no tenen cap!
I malgrat això, es tan encisadora la màgia del seu ball que qui les veu queda mut, hipnotitzat, sense poder desviar els ulls d’aquests cossos perfectes i escapçats. Els qui no són capaços de sostreure’s a aquest estat d’encanteri acaben convertint-se també en fantasmes, condemnats a seguir-les sense deixar mai de ballar.
La llegenda diu que les filles d’Herodes van passar un dia per Catalunya, ballant, i en trobar-se damunt d’un riu que estava gelat, amb el fervor de la seva dansa l’aigua es va desglaçar i les dues fantàstiques dames van caure-hi a dins. Aleshores l’aigua se solidificà de nou i les va decapitar, ja que tan sols el cap els sobresortia per la superfície.
És per això que dansen escapçades, a dir de la gent, sobre tots els cursos d’aigua del país... el Segre, el Ter, el Tet, el Francolí, l’Anoia, el Llobregat... I al punt de la mitjanit de la revetlla de Sant Joan, es presenten a La Rambla de Barcelona, que en algun moment també va ser un riu.
«Ballaràs més que les filles d’Herodes!», diuen encara els vells del Raval, quan volen indicar una situació dificultosa per a algú. I diuen també que malgrat que els sons de la ciutat moderna, el fum dels cotxes i la llum dels fanals les fan més difícils de distingir i de sentir, si hom escolta amb molta atenció la nit de Sant Joan, pot sentir encara avui la música imprecisa de les gralles i els flabiols i la remor de peus lleugers de les dansaires filles d’Herodes.