Barcelona té fantasmes, i, és clar, no podia faltar-hi el que està relacionat amb Antoni Gaudí, el genial arquitecte que va morir un 7 de juny, atropellat per un tramvia.
Al costat esquerre de l’absis del Temple Expiatori de la Sagrada Família
trobareu una escala que baixa fins a un recinte circular de volta nervada,
parcialment rodejat per un deambulatori. És la cripta del temple. Al centre, una
tomba: la d’Antoni Gaudí.
Si l’observeu amb atenció, constatareu que és estranya, misteriosa i
inquietant, la làpida sota la qual reposa un dels arquitectes més genials de
tots els temps: una llosa de marbre de color òpal, aparentment d’una gran
senzillesa però, en realitat, un veritable jeroglífic. En cadascun dels seus
quatre angles hi ha representada la creu de la Pota d’Oca dels occitans,
país d’origen de la família Gaudí, superposada al blasó dels cavallers Templers.
L’Estel de les Vuit Beatituds, plantilla mòbil que permetia als membres
d’aquest orde interpretar missatges secrets, centra la vista d’aquell que sigui
capaç d’entendre’n la simbologia. Finalment, al llarg de tota la làpida,
triangles buidats en tres línies inserides representen la constel·lació de Cranc,
signe sota el qual va néixer i morir l’arquitecte.
Estranya, misteriosa i inquietant, al centre de la cripta de la darrera
catedral que encara avui basteix la humanitat, en un emplaçament tan misteriós
com ella mateixa: el centre geomètric exacte de la ciutat de Barcelona.
Tan estranya com la vida del mateix Gaudí, i tan inquietant com la
seva mort.
Va ser el 7 de juny de 1926, a la Gran Via, entre els carrers Bailèn i
Girona. L’arquitecte recorria la quadrícula de l’Eixample, com cada tarda, en
direcció a l’església de Sant Felip Neri. Es veu que anava capficat en
les seves cabòries, probablement fent sonar mentalment les campanes que estava
preparant per al carilló de la Sagrada Família. Tal vegada per això, en creuar
la Gran Via no va sentir l’insistent dringar d’una altra campana molt més real:
la del tramvia número 30, el de la Creu Vermella, que s’acostava a tota
màquina. Se sentí un grinyol que desfeia els nervis, després un cop, una
caiguda. De la butxaca de la miserable jaqueta que vestia aquell
desconegut amb aspecte de rodamón rodolà un cilindre de paper vegetal: el
croquis de la façana de la mort del Temple de la Sagrada Família.
Antoni Gaudí va morir l’endemà, en un llit miserable d’una sala
miserable a l’Hospital de la Santa Creu. Dos dies més tard el seu cos va
ser enterrat sota una llosa provisional en aquesta cripta i, deu anys més tard,
en plena Guerra Civil, la seva tomba fou profanada.
Va ser per aquella
època, que van començar els rumors sobre les misterioses llums del temple. Les
obres de la Sagrada Família feia temps que estaven paralitzades, el país
es dessagnava en batalles, i no hi havia hores ni diners per construir
catedrals. De nit i en silenci, tenia un aire molt més misteriós, i ningú no
gosava d’acostar-se al recinte, perquè la gent del barri, i fins i tot els Mossos d’Esquadra, deien que en caure la nit una llum estranya, blavenca, recorria
surant en l’aire i saltant d’un cantó a un altre, els alts campanars a mig
bastir.
Van escorcollar les
torres, l’església i fins i tot la cripta i les tombes dels que hi havia
enterrats, temorosos que fossin llums de senyals, que hi hagués armes
amagades... Però no van trobar res de res.
I, tanmateix, la
llum brillant, blava com els ulls de Gaudí, es passejava de nit, solitària,
màgica i misteriosa pels campanars de colors...
I és que ja ho deia Joan
Maragall: «Allà a la Sagrada Família hi passen coses admirables...»
El darrer cop que es va
sentir a parlar de les misterioses llums del temple va ser poc després de la Guerra Civil, i poc després que el cos d’Antoni Gaudí fos dipositat a la
seva sepultura definitiva, sota aquesta estranya llosa, a la cripta de la seva
inacabada catedral.
Inquietant! moltes gràcies!
ResponElimina