EL FANTASMA DESTACAT: LA FANTASMA DE LA FORCA

Avui toca un fantasma dels tradicionals: dels de mortalla i fanalet encès, passejant-se pels carrers d’una Barcelona pràcticament desapareguda...

A la cantonada del Passeig del Born amb el carrer Rec van estar ubicades, fins al segle XIX, les forques preferides del Sant Tribunal de la Inquisició, per davant de les quals es va passejar l’anomenada Fantasma de la Forca.

Va ser cap als anys cinquanta del segle passat, que vivia al carrer Robador, cantonada Sant Pau, la bella Joaquima, la qual festejava, com tot el barri sabia, amb en Daniel, un fadrí sastre que n’estava bojament enamorat. Una nit de sarau a la plaça del Born, en Joan, un noi molt més jove, més distingit i més ric que en Daniel, es va passar l’estona galantejant la bella Joaquima, i aquesta, enlluernada per la bona presència i els sumptuosos vestits del noi, es va deixar dir i fer sense ni preocupar-se de la gelosia que la seva actitud provocava en el seu promès.

Durant els dies següents va continuar el festeig, i una nit en què en Daniel sorprengué el seu rival al peu de la finestra de la seva estimada, mort de gelosia va treure les tisores de sastre i li ventà tantes coltellades que el va deixar estès a terra. En poques hores ja l’havia pres la justícia i, jutjat i condemnat, el van conduir al Born per ser ajusticiat.

Quan ja el cos del desgraciat es removia a l’extrem de la soga, amb un gemec agònic la Joaquima va caure morta de tristesa i dolor davant les forques.

En Daniel va ser enterrat al peu del patíbul, l’únic lloc que sovint es considerava mereixedor per als condemnats. La noia al Cementiri Vell del Poblenou, a tocar del mar. Però el dolor, l’enyorança i el terrible penediment d’haver causat tantes morts i tanta infelicitat van poder més que la força de la terra que la colgava i cada nit, entre les nou i les deu, hora en què havia tingut lloc l’ajusticiament, la seva forma fantasmagòrica es presentava a l’indret. Al principi tan sols era una ombra blanquíssima, com una boira tènue que hagués baixat arran de terra. Avançava lentament, i de mica en mica anava prenent forma humana, materialitzant-se en una figura alta i escardalenca que semblava surar sense tocar el terra, arrossegant un llarg sudari blanc de formes difuses. A la mà duia un fanal d’oli, materialitzat del no-res, que amb prou feines si deixava traslluir una minsa flama. Molt arrambada a les parets de les cases i amb una cadència mòrbida, avançava fins aturar-se al peu del cadafal del Born, on deixava el fanal, s’agenollava, i amb un gest de desesperació infinita i un lament sord s’abraçava al pal de la forca. Després, s’alçava de nou lentament, recollia el fanal i, amb el mateix pas cadenciós, s’allunyava cap a llevant, deixant al darrere la blanca reverberació de la mortalla, fins que es fonia entre les ombres del passeig de l’Esplanada, en direcció al mar.