diumenge, 21 de febrer del 2016
diumenge, 19 d’abril del 2015
dimarts, 14 d’abril del 2015
diumenge, 27 d’octubre del 2013
MISTERIS DE BARCELONA PER NO DORMIR
MISTERIS DE BARCELONA PER NO DORMIR
Ja és al carrer!
Just la setmana abans de Halloween...
Històries reals per
posar els pèls de punta!
DUES BOMBES AL LICEU. L’anarquista Santiago
Salvador va llençar una nit d’òpera dues bombes Orsini contra els espectadors
de l’alta burgesia del Liceu. La primera va causar vint morts i vint-i-set
ferits. La segona va caure blanament sobre la faldilla d’una espectadora morta
pel primer impacte i va relliscar fins el terra sense arribar a esclatar...
SHERLOCK HOLMES A BARCELONA.
L’any 1905, una bomba va matar dues floristes a la Rambla. Durant els mesos
següents, els atemptats anarquistes es van anar succeint per tota la ciutat.
Dos anys més tard, el dirigent de la Lliga
Regionalista, Josep Puig i Cadafalch, va demanar ajut a Scotland Yard i va
contractar el detectiu Charles Arrow, conegut amb l’àlias del Sherlock
Holmes de Barcelona, perquè descobrís els responsables de les bombes...
ESTACIONS FANTASMES,
FANTASMES A LES ESTACIONS. El subsòl de Barcelona, per a qui les vulgui
investigar des de darrera els vidres dels vagons que hi transiten, hi ha la
seva bona dotzena d’estacions de metro i de ferrocarril abandonades,
clausurades, plenes de pols i de records de temps antics. «Correos», «Banco»,
«Sant Andreu»... A la de Rocafort, a més, hi ha fantasmes...
LA SEGRESTADORA DE
NENS. Diversos nens van desaparèixer aquell any al Raval de Barcelona. Les
investigacions policials van portar fins Enriqueta Martí, una presumpta
captaire. Al seu pis van ser trobades dues nenes que havia raptat, qui sap amb
quines malèvoles intencions. Els barcelonins la van batejar amb el nom de La
Vampira del carrer de Ponent...
ELS PISTOLERS DE
BARCELONA. Una poderosa banda de pistolers, a sou dels patrons
i d’algunes autoritats, van causar entre els obrers 286 morts. D’entre aquests
actes, que van rebre el nom de «violència social», destaquen els assassinats de
l’advocat laboralista Francesc Layret, que va rebre set trets al cap quan
sortia de casa seva, i del dirigent anarquista i obrerista conegut amb el nom
de El Noi del Sucre...
L’ATEMPTAT CONTRA CAMBÓ
I SALMERÓN. Un pistoler lerrouxista va disparar contra el faetó que
traslladava a un míting Francesc Cambó, dirigent de la Lliga Regionalista i
Nicolás Salmerón, cap d’Unión Republicana. L’atemptat havia estat denunciat;
però Memento, el policia més inepte de la ciutat, no en va fer cas.
Cambó va rebre una ferida al pulmó, però va sobreviure. Tres dies després el
seu partit va guanyar les eleccions...
EL FALCÓ DE CAP
D’ESTOPES. Berenguer Ramon va assassinar el seu germà bessó Ramon Berenguer, Cap
d’Estopes, amb qui governava conjuntament el Principat. El vescomte Folch de
Cardona va sotmetre Berenguer Ramon a judici al castell de Port de Barcelona,
però les proves no semblaven suficients. El falcó de caça de Cap d’Estopes
entrà per la finestra, prengué la corona del comte i la llançà a terra...
ARA ÉS L’HORA,
SEGADORS!. Aquell mes de juny, els segadors
dels voltants van baixar a Barcelona, no per buscar feina, sinó per alliberar
els diputats de la Generalitat que el virrei Santa Coloma havia engarjolat per
protestar contra les tropes que Felip IV tenia aparcades a Catalunya. El virrei
va fugir cap el port, on l’esperava una galera, però es va ensopegar amb sis
segadors que el van deixar mort a coltellades. Enterrat en un túmul prop de la
platja, la llegenda diu que cada nit el seu fantasma corre desesperadament cap
el mar...
L’HOME QUE VA MORIR
DUES VEGADES. El coronel Blas Durana va assassinar a punyalades la
baronessa de Senellés, quan aquesta va rebutjar els seus requeriments amorosos.
Jutjat i sentenciat a morir a garrot vil a la presó de la Ciutadella, el reu,
considerant un deshonor no morir afusellat, com a militar que era, es va
suïcidar a la seva cel·la...
EL NELO, EL PINXO MÉS
FAMÓS DE LA CIUTAT. Als pinxos, personatges
populars de l’època, els agradava la camorra i barallar-se amb tothom. Anaven
vestits de manera reconeixible i tiraven mà del ganivet i la pistola. Van
començar com a empleats de les sales de joc i guardaespatlles a sou, per acabar
al servei dels cacics i dels polítics. El Nelo era el seu més famós
representant...
CADÀVERS
EMPAREDATS I TRESORS AMAGATS. Antigament, els jueus vivien al barri emmurallat
del Call. De tant en tant, els cristians hi entraven i, envejosos de les seves
riqueses, feien autèntiques carnisseries. Al segle XVII, en fer obres en
l’anomenat Castell Nou, es van trobar a l’interior d’un mur centenars de cossos
humans emparedats...
EL
BANDOLER JOAN DE SERRALLONGA. Serrallonga, el bandoler més famós de la història
de Catalunya, va ser detingut per les seves malifetes pels soldats del virrei i
portat a Barcelona per ser interrogat i
jutjat. El van condemnar a ser assotat, desorellat, degollat i esquarterat...
ASSASSINAT
A L’HOTEL RITZ. Com en una bona sèrie policíaca,
el milionari anglès Muchand Chandrai, va ser trobat mort a ganivetades a la
seva habitació de luxe de l’Hotel Ritz. La seva dona, hi tenia alguna cosa a
veure...?
EL CADÀVER ESQUARTERAT
I FACTURAT. Un operari de l’estació d’Atocha, a Madrid, va obrir una
gran capsa que restava al magatzem, no reclamada per cap viatger. Al seu
interior va trobar el cadàver d’un home esquarterat i sense cap...
EL GOVERNADOR
PSICÒPATA. El capità general de Catalunya Charles d'Espagnac, més
conegut com a comte d’España, era un individu cruel, i probablement estava
tocat del bolet. Prohibia que els barcelonins portessin determinats vestits,
bigotis, trenes. Per contra els obligava a dur un rosari, sota pena de presó.
Gaudia maltractant els seus soldats i fins i tot la pròpia família. I el que és
pitjor: gaudia ajusticiant gent i ballant borratxo sota les forques...
SWEENEY TODD: EL BARBER DIABÒLIC DE BARCELONA. Sweeney Todd, el famós barber assassí que matava
clients, la carn dels quals era després utilitzada per fer guisats, no vivia a
Fleet Street, sinó al carrer Pou de la Figuera de Barcelona...
INTENT D’ASSASSINAT DE
FERRAN EL CATÒLIC. Un dia d’hivern sortia el rei del seu palau de Barcelona,
quan se li va tirar al damunt un home i li va clavar una ganivetada al coll.
L’agressor era un pagès de remença, Joan de Canyamars, que estava descontent de
les lleis dictades pel monarca...
LA SANTA INQUISICIÓ. El Tribunal de
la Inquisició jutjava heretges i bruixes. Els torturava o els condemnava a la
foguera. I ho feia a través de macabres representacions públiques: els Autos de
fe. Als sentenciats a mort se’ls penjava a la forca o se’ls cremava a la
foguera...
L’ESTRANY CAS DE
L’HEREU RESSUSCITAT. El jove Claudi, fill del marquès de Fontanellas, va ser
raptat a Barcelona l’any 1845. Per això tothom va tenir una gran alegria quan
el va veure retornar, 16 anys més tard, provinent de l’Argentina. Però a les
poques setmanes, el jutge Francisco Larraz va acusar el nouvingut d’impostor...
EL
VAIXELL PIRATA. Una Nit de Nadal, va arribar al
moll de Barcelona un vaixell pirata i un dels seus tripulants, enrolat de feia poc, va voler desembarcar per tal
d’assistir a Missa de Gall al convent de Sant Sebastià. Els seus companys
d’aventura en van fer burla, i com a càstig el seu vaixell va quedar encantat i
condemnat a vagar pel mar per sempre més, comandat pels esquelets dels seus
tripulants...
EL LLIBRETER ASSASSÍ. Un ex frare de
Poblet que es guanyava la vida com a llibreter de vell, als Encants de
Barcelona, assassinà dotze clients, estudiosos i erudits, estrangulant-los a la
rerabotiga, apunyalant-los, calant foc a les seves cases...
UN CAP DINS D’UNA
GÀBIA. Un dels cabdills més importants de la guerra de 1714 contra Felip V i els
espanyols, el General Moragues, va ser detingut, condemnat a mort i executat.
Després li van tallar el cap i el van exposar, durant més de dotze anys, a
l’interior d’una gàbia de ferro vella i oxidada, com a avís i escarment per als
barcelonins...
DUEL A MORT AL BORN. A Catalunya es
viuen enfrontaments entre els partidaris del rei natural, Joan II, i de
l’acceptat, Renat d’Anjou. El cavaller castellà Sancho Sarabia, partidari de
Joan II, repta Pere de Santesteve, partidari de Renat...
ESCOLA JUVENIL DE
LLADRES. Com en una novel·la de Charles Dickens, als voltants del Born s’havia
instituït una escola juvenil on s’ensenyava als nens desvagats de la ciutat a
robar discretament...
LES BULLANGUES DE
BARCELONA. Amb aquest nom es coneixen els actes dels revolucionaris barcelonins
l’estiu de 1835. Van començar ganivetant un toro a la plaça del Torín i
arrossegant-lo fins la Rambla. Un cop allà van es van dedicar a cremar
convents. Dies després, al Pla de Palau van matar el general Bassa, el van
defenestrar i el van arrossegar també fins la Rambla, on van cremar el cadàver.
Finalment van incendiar la fàbrica Bonaplata...
EL GLOBUS QUE MAI NO VA
TORNAR. L’aeronauta francès Monsieur Arban, que realitzava espectacles
d’enlairament amb un globus aerostàtic, va convocar un gran públic que havia
pagat 25 cèntims per veure’l navegar pel cel de Barcelona en el seu globus. El
23 de novembre de 1849, després de diversos accidents, el globus es va enlairar
i es va perdre de vista en el cel...
L’HOME DEL SAC. Als pocs mesos
d’entrar en servei el primer tren de la península, entre Barcelona i Mataró, van començar a produir-se misterioses desaparicions de nens. Es deia que
l’Home del Sac els atreia amb cançonetes i els portava a l’escorxador, on eren
esquarterats i se’ls extreia el greix per untar les rodes del ferrocarril...
LA
LÀPIDA ESQUERDADA. Francesc Canal i Ambròs, dependent dels magatzems El
Siglo, va morir sobtadament als dinou anys. Se’l va enterrar al cementiri del
Poblenou. Durant molt de temps la làpida del nínxol s’esquerdava
misteriosament. Alguns creien que era perquè Francesc era un sant i el van
batejar com El Santet del Poblenou...
dilluns, 15 d’octubre del 2012
EL FANTASMA DESTACAT: MASSACRES AL CALL
Seguim parlant del Call...
A aquest Cristians Nous se’ls anomenava tressalits,
que en català antic significa literalment «que ha saltat a
través». I va ser aquest àlies el que va donar nom a aquest carrer limítrof
del Call, pel qual se suposa que els conversos abandonaven el barri, i
que per evolució fonètica ha arribat fins a nosaltres amb el nom de
Tres Llits.
Un dels indrets de la Rambla amb una fama més sinistra és precisament el Pla de la Boqueria, avui adornat amb un paviment realitzat per Joan Miró.
El Pla deu el seu nom a les taules de venda de carn, o bocateries, instal·lades aquí a l’Edat Mitja, on se solia despatxar animals que havien mort ofegats, triperia i carn de cabra i de boc, que s’associaven a pràctiques de bruixeria i satanisme, principalment perquè eren les carns preferides de la comunitat hebrea que residia al barri. La llegenda negra de l’indret diu que van ser les pedres de les cases d’aquests jueus, i fins i tot els seus ossos, el que es va fer servir, després de la massacre del Call del segle XIV, per construir el segon recinte emmurallat de la ciutat, que passava just per aquí.
dimecres, 19 de setembre del 2012
EL FANTASMA DESTACAT: EL MISTERIÓS CALL DE BARCELONA
Aprofiteu que encara és estiu, i encara es pot fer turisme per Barcelona, i feu una volta per un lloc que potser no és massa visitat, però val realment la pena: el Call de Barcelona... i els seus fantasmes. En parlarem aplament a les properes entrades.
El Call de Barcelona, del qual el
carrer de la Boqueria era una de les principals vies, s’estenia
aproximadament entre els carrers Rauric, Sant Honorat, Ferran i Baixada de
Santa Eulàlia. Dos cercles de muralles envoltaven el barri jueu i l’aïllaven de
la resta de la ciutat, excepte pels diversos portals, a través dels quals els
seus habitants podien entrar i sortir amb total llibertat, malgrat que els
estava prohibit residir o posseir botigues o tallers en els districtes dels
cristians. A aquests, per altra banda, se’ls havia vedat de penetrar al Call,
tret dels diumenges i dies festius, que era quan els jueus celebraven fires i
mercats.
L’antisemitisme
de l’època obligava els habitants del barri a vestir una capa i una caputxa
especials, i a identificar-se amb una cinta de color vermell o groc al pit. Tot
i així, els jueus estaven molt protegits pels reis catalans, que eren
conscients no només de la importància de les seves riqueses i de la seva
activitat comercial, industrial i financera, sinó també de la seva valuosa
contribució al desenvolupament del país. Perquè era precisament en aquest gueto
barceloní on es trobava, durant l’obscura edat mitjana, el centre de cultura
més important del seu temps. Durant molts anys, l’única institució
universitària de Catalunya va ser l’Escola Major d’Alts Estudis del Call,
on impartien classes els més reputats professors de filosofia, matemàtica,
geografia, medicina, cirurgia, astronomia i... alquímia. Però l’antipatia
ancestral que els cristians sentien pels anomenats «assassins de Crist» feia
que els jueus fossin envejats per les seves riqueses, i odiats i temuts per
aquells coneixements que sovint redundaven en pràctiques de màgia i bruixeria
inquietants, fins al punt que per ordre reial finalment se’ls va prohibir que
exercissin d’apotecaris o herbolaris.
Un altre dels misteris
hebreus que provocava enraonaries era la pràctica de la càbala, que es
realitzava en secret en el lloc més recòndit del cor del Call. La càbala
té dos aspectes: un de teòric, que exigeix un coneixement perfecte de la
llengua hebrea, i un altre de pràctic, que sovint s’associa a la màgia. Segons
la ideologia cabalística els humans, com que hem estat creats a imatge i
semblança de Déu, posseïm poders de la Seva mateixa naturalesa; i si Déu va crear
l’Univers tan sols amb el pensament i la paraula, també l’home pot, amb els
mateixos mitjans, actuar sobre la naturalesa i realitzar prodigis, tot i que a
escala més petita.
dijous, 30 d’agost del 2012
EL FANTASMA DESTACAT: EL MISTERIÓS PARC D'ATRACCIONS
Amb aquesta calor ve de gust anar a fer un tomb
pel Tibidabo. Vigileu, però, no us ensopegueu amb el fantasma del parc
d’atraccions.
Frares Blancs, frares negres, diables... Sens
dubte aquesta és una muntanya que no pot renunciar fàcilment al seu misticisme,
a la seva màgia. I potser per això el Tibidabo va ser un paratge
solitari durant molt de temps, fins que, a finals del segle XIX el
doctor Andreu, un farmacèutic famós per les seves pastilles contra la
tos, va adquirir la gegantina finca i va fer-se construir, sobre la runes de
l’antiga masia dels frares blancs, la preciosa casa que es veu quan es puja per
l’avinguda Tibidabo, concretament al número 31, avui ocupada per un restaurant
de rostits.
Potser són els seus ulls magnètics, allò que
veiem brillar al capdamunt de la muntanya, imaginant que són els reflexos de la
lluna sobre els colors vius de les atraccions... Potser és el seu trepig,
aquell soroll somort que pensem que és el gronxar de la sínia moguda pel
vent... Tal vegada la seva ombra es reflecteix en les superfícies deformants de
la gran sala dels Miralls Màgics, contrafeta, fascinadora, més enllà del simple
efecte òptic.
No heu passejat mai, de nit, per un parc
d’atraccions? No vull dir una nit de festa, quan tots els artefactes estan en
moviment i els sorolls, la música i la llum són ells mateixos una festa. Vull
dir una nit de cada dia –o de cada nit– quan tot és silenci i ombres... Les
nits en què la gegantina roda de la sínia està aturada i al capdamunt s’hi
gronxen, mogudes per la brisa, les petites cabines.
Les nits en què els cavallets resten immòbils, com fantasmes amatents; quan els autos de xoc s’alineen silenciosos mirant en la penombra amb els apagats fars dels seus ulls diabòlics; quan el tren de la bruixa no xiula ni sotragueja amb la seva alegria innocent... Les nits en què la Casa de la Por té un aspecte paorós, perquè la Por sembla vagar lliurement per les parets de falses teranyines, per les reixes cobertes de verdet, per les masmorres ocultes i els passadissos llòbrecs... Les nits en què els miralls deformants de la sala màgica tenen una brillantor misteriosa, sense ningú que s’hi miri, com si de darrere el vidre pogués sorgir, de cop i volta, l’ombra d’un antic reflex captiu...
Les nits en què els cavallets resten immòbils, com fantasmes amatents; quan els autos de xoc s’alineen silenciosos mirant en la penombra amb els apagats fars dels seus ulls diabòlics; quan el tren de la bruixa no xiula ni sotragueja amb la seva alegria innocent... Les nits en què la Casa de la Por té un aspecte paorós, perquè la Por sembla vagar lliurement per les parets de falses teranyines, per les reixes cobertes de verdet, per les masmorres ocultes i els passadissos llòbrecs... Les nits en què els miralls deformants de la sala màgica tenen una brillantor misteriosa, sense ningú que s’hi miri, com si de darrere el vidre pogués sorgir, de cop i volta, l’ombra d’un antic reflex captiu...
De nit, un parc d’atraccions sembla tota una
altra cosa: gairebé l’antítesi d’allò per al qual va ser creat.
«Tot això et donaré, si m’adores.»
Amb aquesta frase, segons els evangelis, el
Diable va provar de temptar Jesucrist perquè pequés, quan dejunava al desert: «Haec
omnia Tibi dabo si cadens adoraberis me».
Algú la devia recordar, en pujar per primer cop a
la Muntanya Màgica de Barcelona i contemplar, amb ulls meravellats,
l’espectacle de la ciutat escampada als seus peus com un ric mantell brodat de
llums.
Tibi dabo. I Tibidabo li va quedar.
I Tibidabo va passar a substituir l’antic
nom, el Frare Blanc, amb què fins aleshores se l’havia conegut. Frare Blanc
perquè hi havia l’antiga masia propietat dels pares dominics (els de l’hàbit
blanc), per distingir-la d’una altra finca propera: el Frare Negre, propietat
dels jesuïtes.
L’any 1899 es va fundar la Sociedad Anónima del
Tibidabo, es va urbanitzar el camí que puja fins al peu de la muntanya, es va
iniciar la construcció del Tramvia Blau i del funicular i es va posar la
primera pedra del parc d’atraccions, un dels més antics d’Europa. La Muntanya
del Frare Blanc, la Muntanya del Diable, es convertia en la Muntanya Màgica.
I per si de cas quedava alguna reminiscència del
maligne dominant la ciutat, el 1902 es va iniciar la construcció del TempleExpiatori. Al capdamunt s’hi va col·locar una estàtua de bronze del Sagrat
Cor, obra de Frederic Marés, que amb els seus immensos braços oberts
sembla voler abraçar en un vol tota la ciutat.
Diuen que quan l’encimbellaven, un dels obrers va
caure daltabaix de la cúpula i es va matar. Un trist accident de treball. Un
trist accident mortal que no podia enterbolir, però, la màgia encisadora del
parc d’atraccions que naixia als peus del temple, com a contrapartida una mica
enjogassada de tant de misticisme.
De mica en mica, el Tibidabo es va anar
revestint de fantasia; primer amb l’Atalaia, incomparable punt de vista sobre
Barcelona; després amb el Ferrocarril Aeri, que transportava els visitants en
elegants cotxes suspesos. Sínies, cavallets, trenets i cases encantades van
acabar de convertir la muntanya en un festival de moviment, música, llums i
colors.
Però quan cau la nit...
Quan cau la nit i tot s’atura, quan els perfils
de les atraccions es tornen borrosos en la penombra, i les remors esdevenen tan
sols remors de vent, la Muntanya Màgica es revesteix d’un halo misteriós...
Diuen que algunes nits de l’any ronda un fantasma
pel parc d’atraccions.
Potser són els seus ulls magnètics, allò que
veiem brillar al capdamunt de la muntanya, imaginant que són els reflexos de la
lluna sobre els colors vius de les atraccions... Potser és el seu trepig,
aquell soroll somort que pensem que és el gronxar de la sínia moguda pel
vent... Tal vegada la seva ombra es reflecteix en les superfícies deformants de
la gran sala dels Miralls Màgics, contrafeta, fascinadora, més enllà del simple
efecte òptic.
Diuen que l’espectre de la muntanya viu a la Casa
de la Por –no podria ser d’altra manera!–, i que de tant en tant s’esmuny al Museudels Autòmats, a la recerca de companyia i, amb els seus dits eteris, posa
en marxa els vells i inquietants ninots animats... Aleshores, des de baix la
ciutat se sent, llunyana i nostàlgica, com si sorgís d’un món encantat, la
música enganxosa de fira que acompanya els moviments mecànics.
Hi ha qui diu que el fantasma del Tibidabo
no és altre que l’espectre d’aquell pobre obrer que va caure daltabaix de la
cúpula de l’església, i que no ha pogut abandonar mai més el paratge on va
trobar la trista mort. Altres creuen que pot ser l’ànima en pena d’algun
d’aquells frares blancs, que ronda per la muntanya sagrada esdevinguda Muntanya
Màgica.
Qui sap...
Però
avui, quan entreu a la Casa de la Por, pregunteu-vos, quan us sobresalti algun
dels nombrosos trucs de terror que hi han posat els enginyers, si es tracta
realment d’un truc o si, tal vegada molest per la vostra intromissió, és el
fantasma del Tibidabo el culpable del vostre esglai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)