EL FANTASMA DESTACAT: EL MISTERIÓS CALL DE BARCELONA

Aprofiteu que encara és estiu, i encara es pot fer turisme per Barcelona, i feu una volta per un lloc que potser no és massa visitat, però val realment la pena: el Call de Barcelona... i els seus fantasmes. En parlarem aplament a les properes entrades.

El Call de Barcelona, del qual el carrer de la Boqueria era una de les principals vies, s’estenia aproximadament entre els carrers Rauric, Sant Honorat, Ferran i Baixada de Santa Eulàlia. Dos cercles de muralles envoltaven el barri jueu i l’aïllaven de la resta de la ciutat, excepte pels diversos portals, a través dels quals els seus habitants podien entrar i sortir amb total llibertat, malgrat que els estava prohibit residir o posseir botigues o tallers en els districtes dels cristians. A aquests, per altra banda, se’ls havia vedat de penetrar al Call, tret dels diumenges i dies festius, que era quan els jueus celebraven fires i mercats.

L’antisemitisme de l’època obligava els habitants del barri a vestir una capa i una caputxa especials, i a identificar-se amb una cinta de color vermell o groc al pit. Tot i així, els jueus estaven molt protegits pels reis catalans, que eren conscients no només de la importància de les seves riqueses i de la seva activitat comercial, industrial i financera, sinó també de la seva valuosa contribució al desenvolupament del país. Perquè era precisament en aquest gueto barceloní on es trobava, durant l’obscura edat mitjana, el centre de cultura més important del seu temps. Durant molts anys, l’única institució universitària de Catalunya va ser l’Escola Major d’Alts Estudis del Call, on impartien classes els més reputats professors de filosofia, matemàtica, geografia, medicina, cirurgia, astronomia i... alquímia. Però l’antipatia ancestral que els cristians sentien pels anomenats «assassins de Crist» feia que els jueus fossin envejats per les seves riqueses, i odiats i temuts per aquells coneixements que sovint redundaven en pràctiques de màgia i bruixeria inquietants, fins al punt que per ordre reial finalment se’ls va prohibir que exercissin d’apotecaris o herbolaris.

Un altre dels misteris hebreus que provocava enraonaries era la pràctica de la càbala, que es realitzava en secret en el lloc més recòndit del cor del Call. La càbala té dos aspectes: un de teòric, que exigeix un coneixement perfecte de la llengua hebrea, i un altre de pràctic, que sovint s’associa a la màgia. Segons la ideologia cabalística els humans, com que hem estat creats a imatge i semblança de Déu, posseïm poders de la Seva mateixa naturalesa; i si Déu va crear l’Univers tan sols amb el pensament i la paraula, també l’home pot, amb els mateixos mitjans, actuar sobre la naturalesa i realitzar prodigis, tot i que a escala més petita.

EL FANTASMA DESTACAT: EL MISTERIÓS PARC D'ATRACCIONS

Amb aquesta calor ve de gust anar a fer un tomb pel Tibidabo. Vigileu, però, no us ensopegueu amb el fantasma del parc d’atraccions.

No heu passejat mai, de nit, per un parc d’atraccions? No vull dir una nit de festa, quan tots els artefactes estan en moviment i els sorolls, la música i la llum són ells mateixos una festa. Vull dir una nit de cada dia –o de cada nit– quan tot és silenci i ombres... Les nits en què la gegantina roda de la sínia està aturada i al capdamunt s’hi gronxen, mogudes per la brisa, les petites cabines. 
Les nits en què els cavallets resten immòbils, com fantasmes amatents; quan els autos de xoc s’alineen silenciosos mirant en la penombra amb els apagats fars dels seus ulls diabòlics; quan el tren de la bruixa no xiula ni sotragueja amb la seva alegria innocent... Les nits en què la Casa de la Por té un aspecte paorós, perquè la Por sembla vagar lliurement per les parets de falses teranyines, per les reixes cobertes de verdet, per les masmorres ocultes i els passadissos llòbrecs... Les nits en què els miralls deformants de la sala màgica tenen una brillantor misteriosa, sense ningú que s’hi miri, com si de darrere el vidre pogués sorgir, de cop i volta, l’ombra d’un antic reflex captiu...

De nit, un parc d’atraccions sembla tota una altra cosa: gairebé l’antítesi d’allò per al qual va ser creat.

«Tot això et donaré, si m’adores.»

Amb aquesta frase, segons els evangelis, el Diable va provar de temptar Jesucrist perquè pequés, quan dejunava al desert: «Haec omnia Tibi dabo si cadens adoraberis me».

Algú la devia recordar, en pujar per primer cop a la Muntanya Màgica de Barcelona i contemplar, amb ulls meravellats, l’espectacle de la ciutat escampada als seus peus com un ric mantell brodat de llums.

Tibi dabo. I Tibidabo li va quedar.

I Tibidabo va passar a substituir l’antic nom, el Frare Blanc, amb què fins aleshores se l’havia conegut. Frare Blanc perquè hi havia l’antiga masia propietat dels pares dominics (els de l’hàbit blanc), per distingir-la d’una altra finca propera: el Frare Negre, propietat dels jesuïtes.

Frares Blancs, frares negres, diables... Sens dubte aquesta és una muntanya que no pot renunciar fàcilment al seu misticisme, a la seva màgia. I potser per això el Tibidabo va ser un paratge solitari durant molt de temps, fins que, a finals del segle XIX el doctor Andreu, un farmacèutic famós per les seves pastilles contra la tos, va adquirir la gegantina finca i va fer-se construir, sobre la runes de l’antiga masia dels frares blancs, la preciosa casa que es veu quan es puja per l’avinguda Tibidabo, concretament al número 31, avui ocupada per un restaurant de rostits.

L’any 1899 es va fundar la Sociedad Anónima del Tibidabo, es va urbanitzar el camí que puja fins al peu de la muntanya, es va iniciar la construcció del Tramvia Blau i del funicular i es va posar la primera pedra del parc d’atraccions, un dels més antics d’Europa. La Muntanya del Frare Blanc, la Muntanya del Diable, es convertia en la Muntanya Màgica.

I per si de cas quedava alguna reminiscència del maligne dominant la ciutat, el 1902 es va iniciar la construcció del TempleExpiatori. Al capdamunt s’hi va col·locar una estàtua de bronze del Sagrat Cor, obra de Frederic Marés, que amb els seus immensos braços oberts sembla voler abraçar en un vol tota la ciutat.

Diuen que quan l’encimbellaven, un dels obrers va caure daltabaix de la cúpula i es va matar. Un trist accident de treball. Un trist accident mortal que no podia enterbolir, però, la màgia encisadora del parc d’atraccions que naixia als peus del temple, com a contrapartida una mica enjogassada de tant de misticisme.

De mica en mica, el Tibidabo es va anar revestint de fantasia; primer amb l’Atalaia, incomparable punt de vista sobre Barcelona; després amb el Ferrocarril Aeri, que transportava els visitants en elegants cotxes suspesos. Sínies, cavallets, trenets i cases encantades van acabar de convertir la muntanya en un festival de moviment, música, llums i colors.

Però quan cau la nit...

Quan cau la nit i tot s’atura, quan els perfils de les atraccions es tornen borrosos en la penombra, i les remors esdevenen tan sols remors de vent, la Muntanya Màgica es revesteix d’un halo misteriós...

Diuen que algunes nits de l’any ronda un fantasma pel parc d’atraccions.

Potser són els seus ulls magnètics, allò que veiem brillar al capdamunt de la muntanya, imaginant que són els reflexos de la lluna sobre els colors vius de les atraccions... Potser és el seu trepig, aquell soroll somort que pensem que és el gronxar de la sínia moguda pel vent... Tal vegada la seva ombra es reflecteix en les superfícies deformants de la gran sala dels Miralls Màgics, contrafeta, fascinadora, més enllà del simple efecte òptic.

Diuen que l’espectre de la muntanya viu a la Casa de la Por –no podria ser d’altra manera!–, i que de tant en tant s’esmuny al Museudels Autòmats, a la recerca de companyia i, amb els seus dits eteris, posa en marxa els vells i inquietants ninots animats... Aleshores, des de baix la ciutat se sent, llunyana i nostàlgica, com si sorgís d’un món encantat, la música enganxosa de fira que acompanya els moviments mecànics.

Hi ha qui diu que el fantasma del Tibidabo no és altre que l’espectre d’aquell pobre obrer que va caure daltabaix de la cúpula de l’església, i que no ha pogut abandonar mai més el paratge on va trobar la trista mort. Altres creuen que pot ser l’ànima en pena d’algun d’aquells frares blancs, que ronda per la muntanya sagrada esdevinguda Muntanya Màgica.

Qui sap...

Però avui, quan entreu a la Casa de la Por, pregunteu-vos, quan us sobresalti algun dels nombrosos trucs de terror que hi han posat els enginyers, si es tracta realment d’un truc o si, tal vegada molest per la vostra intromissió, és el fantasma del Tibidabo el culpable del vostre esglai.

EL FANTASMA DESTACAT: L'ESPECTRE DEL REI GOT

Aprofitant que és l’estiu, farem una mica de turisme per uns quants indrets de bcn. Aparteu els guiris! Deixeu passar els fantasmes!

El magnífic edifici gòtic que es contempla des d’aquest punt de l’itinerari no és pas la primera catedral que els cristians varen construir a Barcelona. Les seves altes parets s’alcen sobre les restes enterrades d’una seu romànica que va ser construïda, a la seva volta, sobre les runes d’una altra d’anterior, arrasada per les tropes d’Al-Mansur a finals del primer mil·lenni.

Sota aquestes runes, encara es poden trobar les pedres socarrades d’una altra antiquíssima basílica visigòtica del segle IV, la disposició de les quals amb prou feines deixen endevinar el paviment, els pedestals i les bases d’algunes columnes de marbre. Se sap que aquell temple estava dedicat, com l’actual, a la Santa Creu i a la màrtir local santaEulàlia. I se sap també –perquè la memòria del poble és de vegades més persistent que les pedres– que van ser els mateixos barcelonins els qui li calaren foc.

Va ser per aquelles llunyanes èpoques en què els visigots, escombrats pels francs del seu regne de Tolosa de Llenguadoc, havien creuat els Pirineus i s’havien refugiat a Barcelona, convertint la petita ciutat en capital provisional del seu delmat imperi. En l’assalt de Tolosa havia mort el darrer monarca del Llenguadoc, Alaric II; i un cop establerta la cort a Barcelona el seu fill natural, Gesaleic, es proclamà rei, tot i que hi tenia més dret el seu germanastre Amalaric, descendent legítim del difunt sobirà.

Amb l’ajut del seu avi Teodoric, rei dels ostrogots, Amalaric va ordir tota mena de conxorxes per prendre-li la corona al germanastre, i no va cedir en la seva obstinació fins que aconseguí assassinar-lo secretament i a traïció. Aviat va començar a propagar-se per la ciutat la remor del fratricidi; els ànims dels súbdits es van abrandar i un dia, quan començava a fer-se fosc, els barcelonins van anar a buscar Amalaric al seu palau –que després va ser Palau Comtal i més tard Palau Reial– disposats a jutjar-lo pel crim comès.

Alertat el rei de la sort que l’esperava, va córrer a refugiar-se a la catedral, convençut que el poble no gosaria atacar aquest sagrat recinte. Va fer tancar totes les portes i restà a l’interior, escoltant en el silenci d’aquests venerables murs els crits i les imprecacions dels seus vassalls. Però el poble estava tan enfurit i afamat de justícia, ara que les seves sospites es veien confirmades amb el comportament del monarca, que va poder més la ràbia que el respecte i, sense miraments, va calar foc a la basílica.

Empresonat a la seva pròpia ratera, Amalaric va patir una mort horrible, abrusat entre les flames de l’incendi que destruí totalment la primera seu de Barcelona.

D’aleshores ençà, quan el temple reposa de l’activitat diària entre silencis i soledats, l’espectre sense redempció del rei got apareix de sobte, com una mena de claror encesa, i recorre la nau central amb ràpides i terroritzades passes fins arribar a l’absis, on esclata com una flamarada i es consumeix exactament igual que fa 1.500 anys, quan va tenir lloc la seva espantosa agonia. 

EL FANTASMA DESTACAT: EL BOTXÍ

El d'avui no és un fantasma... és... un personatge popular (o més aviat impopular!) de Barcelona que en va crear molts, de fantasmes!

En el tètric carreró sense sortida del Pou Dolç se sap que el botxí instal·lava la seva barraqueta de macabres «souvenirs de sentenciat», per a ús i gaudi no només dels bruixots i nigromants de la ciutat, sinó de tots els barcelonins que, en aquella època, eren molt propensos a creure en les virtuts màgiques d’aquestes «relíquies». 

Eren singularment estimades les mans del reu, que el botxí solia amputar-li abans del suplici, recitant fórmules especials que les convertien automàticament en amulets. Val a dir que si no ho feia ell, aviat algun atrevit s’acostava fins a la forca per emportar-se’n aquest tros, o qualsevol altre, del cadàver o dels seus vestits.

També es tenia al botxí per un bon sanador, atès que tocava personalment els enforcats, la qual cosa es considerava de bon auguri. Per aquest motiu, just després de les execucions, malalts de tota mena hi acudien per a ser tocats per les seves mans. En paral·lel, i amb aquest esperit de contradicció tan propi del gènere humà, l’anomenat eufemísticament Mestre de les Obres Altes era tractat amb menyspreu i amb mostres de repugnància pels ciutadans als quals servia. 

No se li permetia vestir robes talars, atès que aquestes proporcionaven una distinció que ell no mereixia, i se’l forçava a identificar-se amb una divisa que consistia en una sivella en forma d’escala d’argent incrustada al barret. 

Quan exercia el seu sinistre ofici anava gairebé despullat, per evitar que els condemnats, en la seva agonia, poguessin agafar-se-li a la roba.

El botxí de Barcelona tenia la seva pròpia patrona, i un cop acomplerta la seva trista funció solia anar al convent del Carme a oferir-hi ciris ben grossos, un per a cada reu, mentre resava oracions per a les seves ànimes.

La seva modesta caseta es trobava a la plaça del Rei; i quan moria era enterrat en un panteó especial del Cementiri dels Penjats –que també visitarem–, atès que es creia que no tenia dret a reposar en cap altre lloc que no fos a prop d’aquells que ell mateix havia ajusticiat.

EL FANTASMA DESTACAT: EL CÀNTIC DE LES ÀNIMES

La nit del proper 15 de juliol, acosteu-vos al Mercat de la Boqueria i veureu una cosa extraordinària (i no estic parlant de guiris amb gotets plens de macedònia!). ;-)

Si la muralla medieval lliscava cap al mar per la vorera esquerra, a l’altre costat de La Rambla, dibuixant les mateixes sinuositats, les ordes religioses aixecaven convents, monestirs i esglésies, i delimitaven els seus horts en aquells espais oberts, fora de les muralles, on podien establir-se sense estretors. Amb el pas dels anys, les successives transformacions del passeig no han deixat mai de seguir aquell traçat «conventual».

La reforma més important tingué lloc durant la primera meitat del segle XIX, amb l’exclaustració i la supressió d’ordes religioses, motivada per la crema de convents del juliol de 1835. Sobre els murs calcinats d’aquells edificis maleïts per l’odi i el ressentiment del poble es van bastir nous edificis de signe molt diferent: botigues, teatres, magatzems... Molts d’ells semblen haver absorbit, però, aquella malèfica influència i, massa sovint, han estat –i són!– escenari d’incendis terribles, atemptats cruels, accidents inexplicables...

A més de l’edifici del Liceu hi havia, situat unes illes més amunt, l’emplaçament de l’antic convent dels Jesuïtes, que va ser enterament destruït per un aparatós incendi quan ja s’havia convertit en els grans magatzems El Siglo. El convent de Santa Mònica, situat al final del passeig, va patir la mateixa sort durant la Guerra Civil, i el mateix li va passar –dues vegades!– al Teatre Principal, que està emplaçat sobre l’antic convent dels Mercedaris.

L’entranyable Mercat de la Boqueria, o de Sant Josep, va ser aixecat sobre les runes del convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep, un dels que despertava més hostilitat. I és que corria la veu que darrera els seus murs succeïen fets sinistres. En els darrers anys de l’existència del convent, els frares de Sant Josep havien relaxat el compliment de les prescripcions pròpies de l’orde i aquell fatídic any 1835 la situació arribà al ple quan la comunitat deliberà de no celebrar les vigílies de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme. Un frare jove ordenat de feia poc va ser l’únic que s’atreví a manifestar davant del pare prior el seu desacord, i augurà que el descrèdit moral cauria sobre el convent, si no alguna cosa pitjor. Però el prior s’apressà a treure-se’l del davant, argumentant que amb la vida que portaven ja prou que tenien el cel guanyat.

L’endemà a la nit, a l’hora prima, mentre la comunitat dormia tranquil·lament, un acord llunyà, com la remor d’un remotíssim eco, començà a surar en l’aire, a lliscar pels passadissos, per les escales, pel refectori i el claustre, fins arribar a les cel·les silencioses. Era el rumor d’un conjunt de veus greus i distants que semblava sorgir d’un abisme i anava acreixent-se, elevant-se, fins a convertir- se en un so eixordador, un crit de veus profundes i solemnes que entonaven versicles i salms en un to de lament desesperat. Tots els frares es despertaren sobresaltats i corregueren cap a l’església, que era d’on provenia el so.

Allí descobriren que el cor era ple de frares que cantaven. Frares escardalencs, mal embolicats en els esquinçalls d’hàbits polsosos, amb els rostres mig ocults per les caputxes, però no prou com perquè no s’albirés entre aquells parracs les pàl·lides ossades de les calaveres, les conques buides dels seus ulls morts, i sobresortint per les mànigues descolorides i plenes de floridura, els llargs dits de les seves mans d’os, descarnades, subjectant els llibres d’oracions.

Plens de sorpresa i temor, els germans esperaren el final del càntic de les ànimes. Aleshores cada frare del cor va encendre un ciri i, en fúnebre i solemne comitiva, s’adreçaren cantussejant cap al cementiri de la comunitat. Allí, els germans de la congregació descobriren els sepulcres amb les làpides alçades, mostrant l’insondable i macabra foscor de les fosses mortuòries, on s’anaven introduint els espectres dels frares morts, després d’apagar els ciris i abans que les lloses es tanquessin de nou sobre ells.

De retorn a l’església, els Carmelites van trobar un germà mort al centre del cor: era aquell que el dia abans havia demanat al prior que reconsiderés la seva decisió si no volia abocar sobre el convent alguna terrible adversitat!

Deu dies després, el 25 de juliol de 1835, una multitud fora de control va assaltar, entre d’altres, el convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep, l’incendià i assassinà aquells religiosos que no foren prou ràpids en fugir.

Des d’aleshores, i malgrat les modificacions que ha sofert l’indret, es diu que la nit del 15 de juliol de cada any, vigília de la Mare de Déu del Carme, se senten en l’adormit Mercat de la Boqueria remors de trepig i càntics de procedència desconeguda.   

EL FANTASMA DESTACAT: UN TÚMUL PEL VIRREI (II)

Avui, la continuació de l'apassionant història del virrei Sant Coloma...

Antigament el Paral·lel s’anomenava carrer Francesc Layret. Allí acabava la ciutat i començaven els camps. Als peus del Morrot, que és aquest morro que formen els penya-segats de Montjuïc, hi havia la Terra Negra, durant molt de temps un dels indrets més recòndits i estripats de la ciutat. I al costat de la Terra Negra, les Hortes de Sant Bertran, que es deien així per l’ermita que hi havia a l’extrem nord, tocant a la ciutat, i que també va donar nom al moll on acabaven els conreus. 

Abans que la ciutat engolís l’horta, aquí hi va haver un misteriós túmul amb una creu al capdamunt. En parla Jacint Verdaguer al seu Nit de Sang:

De Sant Bertran en les Hortes,

part d’avall de Montjuïc,

damunt d’un pilot de pedres

s’aixeca una creu de pi.

Aneu-hi, fills de muntanya;

aneu-hi, barcelonins,

a resar un Pare nostre

per qui fou nostre botxí.

Els túmuls eren construccions funeràries, amuntegaments de pedres que se situaven als encreuaments dels camins amb l’objecte de cobrir un cadàver. En passar-hi pel costat, els viatgers tenien per costum llançar-hi còdols per augmentar la seva alçada i evitar-ne així l’evasió de l’ànima del difunt. D’aquest costum se’n desprèn el refrany «Fer-se les tres pedres», que indica una defunció.

Però a aquest túmul de què parla Verdaguer, els barcelonins ni hi llançaven pedres, ni hi resaven parenostres. Com a molt se senyaven i marxaven tan ràpidament com podien... No fos cas que allà els sorprengués la vesprada... I és que quan les ombres s’emparaven de la nit, tot el paratge es transformava d’una manera espectral: el vent de marinada de sobte deixava de bufar, les ones s’aquietaven fins a esdevenir gairebé un mirall i tot adquiria un aspecte trist i desolat. I cada dissabte, a la ratlla de la mitjanit, una figura blanquinosa es materialitzava al peu del túmul. Era la figura d’un cavaller de bona planta, vestit com en temps passats. Les seves faccions, emmarcades per una barba translúcida, eren pàl·lides i macilentes; els ulls, com uns insondables pous de llum fosforescent, i els gestos, lents al principi, s’acceleraven de mica en mica, com si una urgència terrible els conduís. Amb la darrera campanada, l’espectre arrencava a córrer desesperadament cap a la mar negra i immòbil, i les passes, que semblaven portar-lo surant en l’aire, no feien cap remor. De sobte, amb els peus dins l’aigua, obria els llavis contorsionats de por i llançava un lament que la muntanya convertia en un eco esgarrifós. Després, queia de genolls i es fonia lentament com un raig de sol cobert per un núvol. De seguida el vent s’alçava de nou, i les ones s’abrandaven d’escuma, llepant àvidament les restes de la silueta espectral sobre la sorra.

Ja en mataren el virrei

a l’entrar-ne a la galera.

El bisbe els va beneir

amb la mà dreta i l’esquerra.

(Cançó popular catalana, Catalunya comtat gran)

Efectivament, l’espectre que cada dissabte sortia a passejar-se pel Moll de Sant Bertran no era altre que el del comte de Santa Coloma, el qui fou virrei de Catalunya durant la Guerra dels Segadors.

Sembla ser que després d’escapolir-se del seu palau per la galeria subterrània que ja he mencionat, el comte va sortir a l’aire lliure prop de les Drassanes, on els insurgents havien iniciat un devastador atac. Allà s’ensopegà amb altres nobles que fugien en desbandada i que, en reconèixer-lo, se li van acostar amatents. Però els segadors ja havien descobert la seva presència i s’hi dirigien ràpidament.

–Salvi’s qui pugui! –va cridar aleshores Santa Coloma.

I de seguida es dispersaren tots pels voltants de Montjuïc.

«El virrei, jutjant més segura la derrota que portava, prosseguí amb ella, desemparat ja de la noblesa catalana, i acomboiat de pocs dels seus, perquè cadascun mirava a salvar-se; però res li aprofità, ni jo podré dir de les seves passes...» (Crònica de Miquel Parets, segle XVII).

A les platges de Sant Bertran, on avui hi ha el moll, l’esperava una galera genovesa que el duria a bon port fins que la revolta fos apaivagada. Abatut per la calor i per l’angúnia, avançà defallint cap al trencant de les ones; i era ja a punt d’assolir el seu objectiu quan se li van plantar al davant sis segadors; i en aquell paratge que havia estat antigament lloc de duels i torneigs de cavallers, va caure el comte de Santa Coloma, sota els cops combinats de les dagues i les falces. Dos dies després va ser trobat el cadàver, «els peus gairebé dins l’aigua, descordats els pits, treta la gorgera, amb cinc o sis punyalades entre l’estómac i el ventre, però sense gota de sang».

Els consellers de la Generalitat van fer una crida, prometent una recompensa de quatre mil monedes barcelonines per a qui donés notícia dels executors, però ningú no es va presentar. L’estat del cadàver, misteriosament íntegre i sense gota de sang, va provocar més enraonies que l’assassinat en si, i les autoritats van decidir enterrar-lo en el mateix indret on havia caigut, en un túmul. Al damunt, una creu de pi. I mentre va ser allà, cada dissabte, a la ratlla de la mitjanit, l’espectre patètic i melangiós de l’odiat virrei sortia de la tomba, corrent un cop més per la platja cap a la mar negra i tranquil·la i cap a la seva impossible salvació.

EL FANTASMA DESTACAT: UN TÚMUL PEL VIRREI (I)

"Pel juny, la falç al puny". Avui, la primera part de Els Segadors...

A l’actual plaça Duc de Medinaceli s’alçava el palau del comte de Santa Coloma, virrei de Catalunya a l’època dels Segadors; actualment al seu lloc hi ha el Registre Civil de Barcelona.

Es diu que va ser precisament davant d’aquest palau, el dia de Corpus de 1640, on s’inicià la revolta popular contra la monarquia espanyola que havia de donar un símbol i un himne a Catalunya:

Bon cop de falç,

defensors de la terra!

(Cançó popular catalana, Catalunya comtat gran)

En aquells temps era costum que per Corpus els segadors vinguessin a Barcelona a buscar feina. Però en aquesta ocasió la seva presència tenia un altre objectiu: alliberar els diputats de la Generalitat que Santa Coloma, en un excés de zel cap als seus superiors, havia ordenat engarjolar dies abans per les seves protestes contra les malifetes i manca de disciplina de les tropes que Felip IV tenia aparcades a Catalunya:

Ja en daren part al virrei,

del mal que aquells soldats feien.

–Llicència els he donat jo,

molta més se’n poden prendre.

Quan els Segadors es plantaren amb torxes davant el palau de l’odiat virrei, disposats a incendiar-lo, els frares del veí convent de Sant Francesc, avui també desaparegut, van posar una imatge del seu patró sobre la pira que s’estava preparant. Els revolucionaris van desistir. Mentrestant, el virrei fugia per una porteta del darrere de la seva residència que donava al carrer Louís Braille –durant molt de temps conegut amb el nom de carrer del Maleït– i, esquitllant-se pel Dormitori de Sant Francesc, va entrar al convent, on es deia que es trobava l’entrada d’un passadís que passava per sota la muralla.

Amb tots aquest detalls, estareu a l’aguait dels fets quan ens trobem amb el fantasma de Dalmau de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya.


Però com que el fantasma és en un altre itinerari... us haureu d'armar de paciència (d'aquí uns quants dies us ho explico!!)


(TO BE CONTINUED... que diuen a Hollywood) :-p