No heu passejat mai, de nit, per un parc
d’atraccions? No vull dir una nit de festa, quan tots els artefactes estan en
moviment i els sorolls, la música i la llum són ells mateixos una festa. Vull
dir una nit de cada dia –o de cada nit– quan tot és silenci i ombres... Les
nits en què la gegantina roda de la sínia està aturada i al capdamunt s’hi
gronxen, mogudes per la brisa, les petites cabines.
Les nits en què els cavallets resten immòbils, com fantasmes amatents; quan els autos de xoc s’alineen silenciosos mirant en la penombra amb els apagats fars dels seus ulls diabòlics; quan el tren de la bruixa no xiula ni sotragueja amb la seva alegria innocent... Les nits en què la Casa de la Por té un aspecte paorós, perquè la Por sembla vagar lliurement per les parets de falses teranyines, per les reixes cobertes de verdet, per les masmorres ocultes i els passadissos llòbrecs... Les nits en què els miralls deformants de la sala màgica tenen una brillantor misteriosa, sense ningú que s’hi miri, com si de darrere el vidre pogués sorgir, de cop i volta, l’ombra d’un antic reflex captiu...
Les nits en què els cavallets resten immòbils, com fantasmes amatents; quan els autos de xoc s’alineen silenciosos mirant en la penombra amb els apagats fars dels seus ulls diabòlics; quan el tren de la bruixa no xiula ni sotragueja amb la seva alegria innocent... Les nits en què la Casa de la Por té un aspecte paorós, perquè la Por sembla vagar lliurement per les parets de falses teranyines, per les reixes cobertes de verdet, per les masmorres ocultes i els passadissos llòbrecs... Les nits en què els miralls deformants de la sala màgica tenen una brillantor misteriosa, sense ningú que s’hi miri, com si de darrere el vidre pogués sorgir, de cop i volta, l’ombra d’un antic reflex captiu...
De nit, un parc d’atraccions sembla tota una
altra cosa: gairebé l’antítesi d’allò per al qual va ser creat.
«Tot això et donaré, si m’adores.»
Amb aquesta frase, segons els evangelis, el
Diable va provar de temptar Jesucrist perquè pequés, quan dejunava al desert: «Haec
omnia Tibi dabo si cadens adoraberis me».
Algú la devia recordar, en pujar per primer cop a
la Muntanya Màgica de Barcelona i contemplar, amb ulls meravellats,
l’espectacle de la ciutat escampada als seus peus com un ric mantell brodat de
llums.
Tibi dabo. I Tibidabo li va quedar.
I Tibidabo va passar a substituir l’antic
nom, el Frare Blanc, amb què fins aleshores se l’havia conegut. Frare Blanc
perquè hi havia l’antiga masia propietat dels pares dominics (els de l’hàbit
blanc), per distingir-la d’una altra finca propera: el Frare Negre, propietat
dels jesuïtes.
L’any 1899 es va fundar la Sociedad Anónima del
Tibidabo, es va urbanitzar el camí que puja fins al peu de la muntanya, es va
iniciar la construcció del Tramvia Blau i del funicular i es va posar la
primera pedra del parc d’atraccions, un dels més antics d’Europa. La Muntanya
del Frare Blanc, la Muntanya del Diable, es convertia en la Muntanya Màgica.
I per si de cas quedava alguna reminiscència del
maligne dominant la ciutat, el 1902 es va iniciar la construcció del TempleExpiatori. Al capdamunt s’hi va col·locar una estàtua de bronze del Sagrat
Cor, obra de Frederic Marés, que amb els seus immensos braços oberts
sembla voler abraçar en un vol tota la ciutat.
Diuen que quan l’encimbellaven, un dels obrers va
caure daltabaix de la cúpula i es va matar. Un trist accident de treball. Un
trist accident mortal que no podia enterbolir, però, la màgia encisadora del
parc d’atraccions que naixia als peus del temple, com a contrapartida una mica
enjogassada de tant de misticisme.
De mica en mica, el Tibidabo es va anar
revestint de fantasia; primer amb l’Atalaia, incomparable punt de vista sobre
Barcelona; després amb el Ferrocarril Aeri, que transportava els visitants en
elegants cotxes suspesos. Sínies, cavallets, trenets i cases encantades van
acabar de convertir la muntanya en un festival de moviment, música, llums i
colors.
Però quan cau la nit...
Quan cau la nit i tot s’atura, quan els perfils
de les atraccions es tornen borrosos en la penombra, i les remors esdevenen tan
sols remors de vent, la Muntanya Màgica es revesteix d’un halo misteriós...
Diuen que algunes nits de l’any ronda un fantasma
pel parc d’atraccions.
Potser són els seus ulls magnètics, allò que
veiem brillar al capdamunt de la muntanya, imaginant que són els reflexos de la
lluna sobre els colors vius de les atraccions... Potser és el seu trepig,
aquell soroll somort que pensem que és el gronxar de la sínia moguda pel
vent... Tal vegada la seva ombra es reflecteix en les superfícies deformants de
la gran sala dels Miralls Màgics, contrafeta, fascinadora, més enllà del simple
efecte òptic.
Diuen que l’espectre de la muntanya viu a la Casa
de la Por –no podria ser d’altra manera!–, i que de tant en tant s’esmuny al Museudels Autòmats, a la recerca de companyia i, amb els seus dits eteris, posa
en marxa els vells i inquietants ninots animats... Aleshores, des de baix la
ciutat se sent, llunyana i nostàlgica, com si sorgís d’un món encantat, la
música enganxosa de fira que acompanya els moviments mecànics.
Hi ha qui diu que el fantasma del Tibidabo
no és altre que l’espectre d’aquell pobre obrer que va caure daltabaix de la
cúpula de l’església, i que no ha pogut abandonar mai més el paratge on va
trobar la trista mort. Altres creuen que pot ser l’ànima en pena d’algun
d’aquells frares blancs, que ronda per la muntanya sagrada esdevinguda Muntanya
Màgica.
Qui sap...
Però
avui, quan entreu a la Casa de la Por, pregunteu-vos, quan us sobresalti algun
dels nombrosos trucs de terror que hi han posat els enginyers, si es tracta
realment d’un truc o si, tal vegada molest per la vostra intromissió, és el
fantasma del Tibidabo el culpable del vostre esglai.
