EL FANTASMA DESTACAT: LLUMS MISTERIOSES AL TEMPLE

Barcelona té fantasmes, i, és clar, no podia faltar-hi el que està relacionat amb Antoni Gaudí, el genial arquitecte que va morir un 7 de juny, atropellat per un tramvia.

Al costat esquerre de l’absis del Temple Expiatori de la Sagrada Família trobareu una escala que baixa fins a un recinte circular de volta nervada, parcialment rodejat per un deambulatori. És la cripta del temple. Al centre, una tomba: la d’Antoni Gaudí.

Si l’observeu amb atenció, constatareu que és estranya, misteriosa i inquietant, la làpida sota la qual reposa un dels arquitectes més genials de tots els temps: una llosa de marbre de color òpal, aparentment d’una gran senzillesa però, en realitat, un veritable jeroglífic. En cadascun dels seus quatre angles hi ha representada la creu de la Pota d’Oca dels occitans, país d’origen de la família Gaudí, superposada al blasó dels cavallers Templers. L’Estel de les Vuit Beatituds, plantilla mòbil que permetia als membres d’aquest orde interpretar missatges secrets, centra la vista d’aquell que sigui capaç d’entendre’n la simbologia. Finalment, al llarg de tota la làpida, triangles buidats en tres línies inserides representen la constel·lació de Cranc, signe sota el qual va néixer i morir l’arquitecte.

Estranya, misteriosa i inquietant, al centre de la cripta de la darrera catedral que encara avui basteix la humanitat, en un emplaçament tan misteriós com ella mateixa: el centre geomètric exacte de la ciutat de Barcelona.

Tan estranya com la vida del mateix Gaudí, i tan inquietant com la seva mort.

Va ser el 7 de juny de 1926, a la Gran Via, entre els carrers Bailèn i Girona. L’arquitecte recorria la quadrícula de l’Eixample, com cada tarda, en direcció a l’església de Sant Felip Neri. Es veu que anava capficat en les seves cabòries, probablement fent sonar mentalment les campanes que estava preparant per al carilló de la Sagrada Família. Tal vegada per això, en creuar la Gran Via no va sentir l’insistent dringar d’una altra campana molt més real: la del tramvia número 30, el de la Creu Vermella, que s’acostava a tota màquina. Se sentí un grinyol que desfeia els nervis, després un cop, una caiguda. De la butxaca de la miserable jaqueta que vestia aquell desconegut amb aspecte de rodamón rodolà un cilindre de paper vegetal: el croquis de la façana de la mort del Temple de la Sagrada Família.

Antoni Gaudí va morir l’endemà, en un llit miserable d’una sala miserable a l’Hospital de la Santa Creu. Dos dies més tard el seu cos va ser enterrat sota una llosa provisional en aquesta cripta i, deu anys més tard, en plena Guerra Civil, la seva tomba fou profanada.

Va ser per aquella època, que van començar els rumors sobre les misterioses llums del temple. Les obres de la Sagrada Família feia temps que estaven paralitzades, el país es dessagnava en batalles, i no hi havia hores ni diners per construir catedrals. De nit i en silenci, tenia un aire molt més misteriós, i ningú no gosava d’acostar-se al recinte, perquè la gent del barri, i fins i tot els Mossos d’Esquadra, deien que en caure la nit una llum estranya, blavenca, recorria surant en l’aire i saltant d’un cantó a un altre, els alts campanars a mig bastir.

Van escorcollar les torres, l’església i fins i tot la cripta i les tombes dels que hi havia enterrats, temorosos que fossin llums de senyals, que hi hagués armes amagades... Però no van trobar res de res.

I, tanmateix, la llum brillant, blava com els ulls de Gaudí, es passejava de nit, solitària, màgica i misteriosa pels campanars de colors...

I és que ja ho deia Joan Maragall: «Allà a la Sagrada Família hi passen coses admirables...»

El darrer cop que es va sentir a parlar de les misterioses llums del temple va ser poc després de la Guerra Civil, i poc després que el cos d’Antoni Gaudí fos dipositat a la seva sepultura definitiva, sota aquesta estranya llosa, a la cripta de la seva inacabada catedral.

L'ÀNIMA EN PENA DE L'AIMADOR DE LA GENTILESA

Avui, el fantasma més literari de la història de Catalunya: el rei Joan I, l'Aimador de la Gentilesa, segons l'obra Lo Somni, de Bernat Metge.

Qui s’ho podia imaginar que Bernat Metge, un dels grans clàssics de la literatura catalana, també veiés fantasmes! Cal dir que el seu era un fantasma de nissaga: ni més ni menys que el del rei Joan I, l’anomenat Aimador de la Gentilesa per la seva afecció a polir-se en festes i caceres tot el tresor reial.

Per sort dels seus vassalls, el monarca va morir jove, d’una caiguda de cavall ben oportuna durant una cacera. Poc després Bernat Metge, que a més d’escriptor era el secretari del rei, va ser acusat d’alta traïció, de malversació del patrimoni i d’aconsellar malament el difunt. I va ser tancat a les presons reials, que en aquella època es trobaven precisament al carrer Ataülf, on hi havia el Palau Reial Menor, avui desaparegut i del qual només resta l’església situada al carrer del davant.

Una nit en què, angoixat per la seva situació, el presoner no aconseguia agafar el son, vet aquí que se li presenta a la cel·la l’espectre del rei Joan I!

I estant així, em va semblar que se m’apareixia un home de mitja estatura, amb reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’or, amb un barret vermell al cap.

El que us deia: un fantasma de nissaga!

I quan vaig haver ben remirat, especialment el dit home de mitja estatura, em semblà que veia el rei En Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc temps que era passat d’aquesta vida...

El pobre Bernat Metge degué tenir un sobresalt terrible, però se sobreposà i, incrèdul, exclamà:

–Vós, Senyor, me podeu dir el que us plaurà; mes parlant amb vostra reverència, no creuré que sigueu mort, car els homes morts no parlen.

–Ver és –digué ell– que els morts no parlen; mes l’esperit no mor, i per consegüent no li és impossible parlar.

I com que l’escriptor va voler constatar-ho, mirant de besar-li les mans, vet aquí la rèplica del rei:

–Enretira’t –digué ell–, car aquest cos de què em veus cobert, fantàstic és i no el podries ni t’és permès tocar. Aquell al qual tu solies servir i fer reverència i honor, convertit és en pols.

És a dir, un fantasma amb totes les de la llei!

Un fantasma, segons li explicà el mateix rei, que havia estat condemnat a vagar a causa dels seus excessos en vida: la seva passió per la cacera, la seva dèria per les festes i els fastos i, principalment, el seu pecat més gran: la seva afecció a la màgia. I és que es veu que el monarca, quan era mortal, s’havia dedicat a practicar la nigromància, amb la pretensió de trobar la pedra filosofal i elaborar filtres d’amor i remeis meravellosos, i de conèixer el futur a través de l’astrologia.

Però no era amb cap mala intenció, que el seu espectre s’havia manifestat en aquella cel·la. Segons narra l’escriptor, la seva presència era deguda al desig de fer-li saber que el rei Martí, el seu germà, l’alliberaria de la injusta penitència si ell, Bernat Metge, estava disposat a servir-lo amb tan bona voluntat com havia servit el seu predecessor. I perquè quedés constància de la innocència dels fets que se li imputaven, calia que el presoner posés per escrit tot allò tan màgic que estava veient i sentint. Així ho va fer Bernat Metge, i el resultat és la seva obra més famosa: Lo somni.

Però ell no va ser l’únic funcionari reial que va tenir l’oportunitat de parlar amb l’espectre de l’Aimador de la Gentilesa. L’any 1398 Ramon de Perellós, camarlenc del difunt rei, també acusat d’altra traïció, va fer un viatge a Irlanda per visitar el llegendari Purgatori de Sant Patrici, on va poder xerrar amb l’ànima de Joan I que estava purgant convenientment els seus pecats i en via de salvació. Aquest fidel vassall va deixar escrita la seva experiència en l’obra Viatge al Purgatori de Sant Patrici, en què proporcionava la informació precisa per tranquil·litzar els súbdits del difunt, que temien per la possible perdició de la seva ànima, en haver mort sobtadament i sense els auxilis espirituals de l’Església.

Segons la tradició medieval catalana, el purgatori, que és el lloc on van a parar les ànimes dels difunts amb alguna culpa encara per expiar, consisteix en un pont que mena al cel, i a sota del qual hi ha l’infern, on cauen les ànimes que no aconsegueixen creuar-lo:

Si n’hi ha una palanqueta

que n’és llarga i estreta.

Els salvats hi passaran,

els condemnats no podran.

(Popular catalana, Pare Nostro lo petit)

Vet aquí la descripció de Perellós, sobre el pont del purgatori: Hi havia tres coses que em feien dubtar. La primera que era massa estret i estava completament gelat, amb la qual cosa resultava difícil que algú pogués tenir-se dempeus. La segona que estava situat tan amunt que resultava terrible mirar cap avall. La tercera, que el vent bufava tan fort que no podria suportar-se des d’allà sobre, atès que no tenia estreps. 
En definitiva, cal suposar que les cues que s’hi devien fer no tindrien res a envejar a les de les rondes barcelonines en hora punta!